Julián Barón: «Les imatges tenen efectes en nosaltres, ens afecten»

—Si per alguna cosa destaca el teu treball és perquè s’allunya per complet de la fotografia tradicional. És més, prefereixes parlar d’imatge i no de fotografia. Què és per a tu, doncs, la imatge?

—En els últims anys els termes «fotografia» o «imatge» s’han creuat en les nostres converses quotidianes com mai abans. Has vist la foto de…? Has vist la imatge de…? Són preguntes que hem i ens han formulat en algun moment d’aquests anys. Llavors, una fotografia és una imatge? D’alguna manera, sí. La imatge és mediació, com és l’escriptura per a la comunicació entre persones, i essencialment és a través d’imatges que ens comuniquem des de les pantalles dels telèfons, ordinadors, etc. La imatge també és superfície, que és on sol estar impresa, i la fotografia és un tipus de superfície que es va inventar en plena revolució industrial —fa gairebé dos segles— amb caràcter imperialista. Així amb tot prefereixo parlar d’imatge perquè em puc endinsar en una fotografia no sols pensant com a superfície sinó com a mediació entre nosaltres.

—Immersos com estem, a través de les xarxes socials, en una era de sobresaturació d’imatges, com saber o identificar aquelles que realment ens estan dient alguna cosa, una cosa important?

—Aquesta és una gran tasca diària a la qual ens enfrontem tots i crec que no hi ha models a seguir, és a dir, el teu model per a comprendre el món pot no ser útil per a mi. El que està clar és que les imatges tenen efectes en nosaltres, és a dir, ens afecten. És aquí on entren les emocions i la seua gestió, com una sort de màgia que ens ha anat embolicant en imatges al llarg del temps. Crec que en aquest cas, només des del nostre propi criteri podem saber o identificar aquelles imatges que realment ens estan dient una cosa important. Al cap i a la fi, el criteri és una composició, és a dir, cada persona o grups de persones el va component en funció d’unes vivències i la valoració personal que extreuen d’elles. En el nostre cas viure immersos en les imatges sembla ser la situació per a aprendre una cosa nova en la nostra escala de valors i desenvolupar el nostre criteri, pas a pas, imatge a imatge.

—No puc evitar preguntar-te pel teu propi procés creatiu. Sento una enorme curiositat per saber com vas decidir emprendre treballs com a C.E.N.S.U.R.A, Tauromaquia o C.E.N.S.U.R.ATauromaquiaLos últimos días vistos del rey

—Des de l’any 1999 fins a 2009 vaig estar fent fotos de tall documental social. La narració que va implícita en aquest estil em va esgotar. I en la fugida d’aquesta gàbia em vaig trobar amb un error fotogràfic com són els trets amb el flaix a màxima potència cremant les fotos en C.E.N.S.U.R.A. de 2011. Quan s’aplica aquest error sobre la vida política semblés fer visible l’invisible. La radicalitat d’aquesta sèrie m’ha mantingut despert fins ara, em continua sorprenent i sento que no em pertany. La mirada que hi ha en aquesta sèrie és la clau que va obrir la porta de bat a bat a altres manera de fer, assajar i mediar amb les imatges.

—Crec que molt poca gent sap, o desconeix més aviat, que vas rebre un premi de Magnum, probablement l’agència de fotografia més prestigiosa del món, i que vas ser nominat al Premi Descobriments en el festival de Les Rencontres d’Arles. Diria que a nivell internacional ets el fotògraf o artista visual castellonenc més important i pot ser que un dels més desconeguts encara per a la gent de Castelló. Resulta una miqueta xocant, no?

—Sí, crec que pot ser perquè les institucions, la indústria, el mercat, etc., els qui mouen els fils, busquen un altre tipus de treball fotogràfic que no generi inconvenients a l’hora de la seua digestió. Existeix una falta de cultura de la imatge, educació de la mirada i suports als qui comencen a utilitzar les fotografies com a mitjà de comunicació i assaig des de la nostra província.

—Continues vivint a Sogorb amb la teua família però sols realitzar tallers per tot el món. Un d’ells et va portar a Nepal no fa molt, i la teua labor és molt apreciada en països com el Perú o Mèxic. Què pots dir-nos d’aquests projectes, d’aquestes connexions?

—Sí, després de viure en diferents ciutats d’Espanya i el Perú, fa uns sis anys que vaig tornar a Sogorb. És aquí on tinc l’estudi. Però a més he tingut la sort de conèixer i treballar en diferents ciutats amb la comunitat de fotògrafs, dissenyadors, grafiters, contistes, il·lustradors de Lima, Guayaquil, Mèxic, Bristol, Kathmandu… Aquests projectes impliquen mesos i anys previs de treball amb aquestes comunitats, però els resultats són una meravella i les relacions humanes que es generen són molt inspiradores. La primera fase d’aquests projectes és plantejar les hipòtesis de treball inicials amb les quals comencem a investigar, estudiar i confeccionar Arxius comunitaris de fotos, vídeos, fotocòpies, etc., per a després treballar de manera col·lectiva amb tot això. Després en cada ciutat s’organitza un espai de treball, o laboratoris d’imatges, on l’equip es reuneix per diverses setmanes per a practicar, discutir, intervenir en l’espai públic i produir publicacions experimentals.

—Quin diries que és el paper de la imatge avui? Quina rellevància té en el nostre sistema polític, econòmic i social, i també el cultural?

—Avui dia la imatge ho és tot, fins a tal punt que una notícia no ho serà mai si no ve acompanyada d’una imatge, fotografia o vídeo. Si considerem la imatge com a representació del nostre jo, com una projecció del polític, social, econòmic i cultural, llavors la no imatge és la desaparició de l’individu. Si a això li sumes l’ego visual que emana de les xarxes socials, bla, bla, bla, la suma total és una imatge que ha de suportar moltes tensions. I aquestes tensions fan a la imatge rellevant en tots i cadascun dels sistemes.

—En el taller que iniciaràs en l’UJI explicaràs com construir un relat a partir de les imatges, no és així? Com contar una història amb imatges?

—L’ésser humà, per la seua pròpia naturalesa, conta o ha contat històries amb imatges. Els àlbums de família són un bon exemple domèstic on la fotografia ha estat usada per a modelar, estimular i recordar, però també podem trobar altres exemples més actuals com la carpeta d’imatges de les nostres converses en Whatsapp. L’ésser humà és un animal social, que usa la raó i necessita explicar-se, simbolitzar-se si se’m permet l’expressió. La imatge serà la nostra massa mare en el treball de taller. L’assumpte és com s’arma el relat, com usem les tècniques per a simbolitzar i significar un sistema d’imatges. Aquest taller pretén una experiència d’immersió en els processos de pensament, creació i consciència que la pràctica fotogràfica requereix en la seua relació amb la societat actual i la seua aportació al coneixement. En cadascuna de les sessions s’estudiaran, analitzaran i debatran aspectes essencials de la imatge fotogràfica en relació amb el seu passat i el seu present, així com les seues estratègies de creació, distribució i circulació.

—Quines són les limitacions, prejudicis o convencionalismes que més ens afecten cara a evitar a tota costa el voler pensar en veure una imatge? M’explico. Normalment, tant a nivell literari com en l’àmbit de l’art contemporani, la majoria de la societat prefereix llegir o veure allò que entén fàcilment, allò que no requereix d’un exercici intel·lectual elevat. Per què?

—La rutina de gran part de la societat és la de consumir imatges i no parar-nos davant d’elles. Obligar-nos a posar-nos enfront de les imatges i sentir que ens han de dir, podria ser el començament d’un camí per a no deixar-nos portar per aquest tsunami visual. Si ens parem per un moment podem trobar un espai d’escolta des d’on detectar les limitacions, prejudicis i convencionalismes que ens afecten per a endinsar-nos en les imatges. No sempre és un camí dolç.

—A més del taller que impartiràs en l’UJI, en quins altres projectes que ens puguis comentar estàs immers ara mateix?

—Ara estem ultimant els detalls de disseny per a la impressió del fotollibre El laberinto mágico, que publico amb la Fundació Max Aub. Aquesta sèrie s’inspira en l’obra de Max Aub per a plantejar una reflexió sobre la memòria històrica a partir de fotografies preses en recreacions històriques de la Guerra d’Espanya en Lopera, Fayón, Morata de Tajuña i Viver. Aquestes recreacions han activat la participació ciutadana en la representació d’alguns dels episodis bèl·lics que van tenir lloc entre 1936 i 1939. Concebudes com a accions escèniques, aquestes jornades se situen a mig camí entre el lúdic i el cultural amb el propòsit d’acostar el dia a dia de les batalles a generacions que no han conegut de prop la guerra. En elles, recreadors i públic es fusionen per a condensar un imaginari visual provinent del cinema i les fotografies que van realitzar els corresponsals de la qual va ser la primera guerra mediàtica.

El llibre presenta un bombardeig de fotografies que ens llancen a un laberint visual, un resultat complex en el qual reconeixem imatges d’un passat dolorós barrejades amb els símbols més superficials de la nostra cultura visual contemporània.

També continuo treballant en nous projectes per al 2020 per a The Cage, projecte en col·laboració amb Alejandro Acín, i que té la intenció d’explorar arxius visuals de diferents camps: el social, l’artístic, el pedagògic i el documental. Creem situacions per a qüestionar i reflexionar sobre la naturalesa i la funció dels arxius visuals i la seua importància en la construcció de la memòria autobiogràfica i col·lectiva, així com la destrucció a través de l’amnèsia històrica. Proposem un enfocament col·laboratiu i experimental per a la construcció d’un arxiu comú i obert que s’utilitzi per a interrogar les qüestions sociopolítiques actuals.

A més estic impartint un taller de fotografia i àlbums de família en el Centre d’Atenció a Persones Majors de Sogorb; acabem de començar i té una pinta estupenda. Així com continuar amb la coordinació d’imagenred.org i altres activitats educatives amb la Fundació Fotocolectania de Barcelona.

—Voldria saber quins han estat els autors o autores que més t’han marcat tant en el professional com en el personal. M’agradaria esbrinar què et va induir a dedicar-te plenament a la fotografia, a la narrativa audiovisual.

—Sens dubte familiars, amics, persones que he conegut pel camí. Són qui més et marquen a tots els nivells. Casualment el que em va induir a agafar una càmera de fotos amb altres intencions fou a la volta d’un viatge amb bici amb el meu amic Fernando, quan vaig veure les fotos que ens havíem fet com a record amb una càmera d’un sol ús. En les quals ell havia disparat, hi havia un cop de dit tapant part de l’objectiu. Em va agitar tant allò que als dies em vaig fer amb una vella càmera rèflex que tenien els meus pares i ja estava fent fotos al Parc Ribalta de Castelló, on vivia i estudiava llavors.

—Al costat d’altres autors de renom avui dia, vau posar en marxa l’escola Blank Paper, i vas dirigir a Castelló la seua escola, a més de l’escola que també se situava a Madrid i una altra a València. Creus que en un futur no gaire llunyà entendrem quina va ser la seua veritable importància, la rellevància de Blank Paper en la història de la fotografia/imatge? Quines conclusions vas poder treure d’aquest projecte?

—Sí, això ja s’està veient, no crec que faci falta esperar més per a entendre-ho. L’etapa de Blank Paper Escola Castelló la sento com l’acompanyament a una generació de fotògrafs i fotògrafes que volien canviar la seua manera de mirar el context local. Aquí es van obrir multitud de capacitats que encara continuen florint.

—Alguns dels teus alumnes són ara directors d’escoles com l’Aula Foto Cine Lledó, a Castelló, i al capdavant de la qual està Lidón Forés

—És un honor. Agraïment etern a Lidón, Jorge, Marta, Jesús, Sandra, Ángela, Christian, Omar, Paco, Leticia, Txema, Quique, Gracia, Rohan, Cayetano, Albert, Tatjana, Mario, Carmen, Javi, Irene, Iván, etc. Mai els vaig sentir com a alumnes si no com a companys de viatge, i clar, el viatge segueix.

—Dis-nos un autor/a fonamental, algú el treball del qual hauríem de conèixer sí o sí i per què motiu.

—Vita & Boris Mikhailov són una parella de fotògrafs ucraïnesos que han passat més de 50 anys retratant la seua vida en el sacsejat context de la Unió Soviètica, el seu col·lapse en els anys 90, l’entrada d’Ucraïna en el sistema capitalista apuntant a Europa, les seues guerres amb trets i fam. I també el treball realitzat per Eloi Gimeno, amic recentment mort, en la direcció d’art i disseny de fotollibres de l’última dècada.

—Imagino quina pot ser la teua resposta, però… Es viu d’això?

—Es viu de menjar. I això de la fotografia encara que et nodreix no t’alimenta com a tal. No conec a ningú que visqui de menjar fotos.

—Per finalitzar. Diria que el teu treball és un treball compromès, honest, potser radical. És l’art, per a tu, un mitjà d’acció i actuació, també de reacció?

—Què és l’art? Cada moment que m’ho pregunto sempre trobo una resposta diferent.