L’escriptor castellonenc Miquel Torres ha publicat Temps de rock’n’roll (Llibres de la Drassana), la seua primera novel·la, un interessant relat urbà on la música es converteix en el fil conductor perfecte del periple vital del protagonista. L’autor és llicenciat en Ciències Físiques y ha publicat tres llibres de relats: Històries de l’illa sense costes (2008), Els diumenges (2013) i Low-cost (2016).

—Literatura i rock mariden bé en el temps actual de consums ràpids digitals i de reggaeton?

—Jo pense que el rock, com altres expressions culturals, s’adapta, canvia, coexisteix. En Temps de rock’n’roll, per exemple, l’ús que faig del rock no és tant per parlar de rock, sinó per explicar una història fent servir com a fil conductor la música, les cançons que acaben sent ciutats, llocs, persones que el protagonista ha estimat o han estat importants per a ell, moments que potser no tornaran però la música sempre hi és. El protagonista viu la vida al ritme de la música, encara que sap que la vida mai acaba sent com diuen les cançons, però és que sense la música i el rock sempre fa més fred.

—Què representa ‘Temps de rock’n’roll’ en la seva trajectòria com a escriptor?

—És la primera novel·la després de tres llibres de relats, una novel·la explicada com un fil de capítols en primera persona que junts fan una única història, i on n’hi ha rock’n’roll, excés i ebrietat, però també tendresa, descobriment, amor, ciutats que es fan memòria, música compartida.

En Temps de rock’n’roll s’explica la història de creixement d’una persona, el protagonista, una història amb pujades a paradisos artificials i descensos als inferns, però també amb amistat i moments que recordem perquè, senzillament, érem feliços.

—Quin ha sigut el retorn del públic que ha rebut des de la presentació?

—Molt bo, la veritat. M’ha resultat curiós que molta gent em diu que ha llegit la novel·la tot escoltant al mateix temps les cançons o els grups que hi apareixen (al final del llibre hi ha una playlist d’Spotify amb les cançons; un poc com convertint la lectura en una lectura amb banda sonora, com una pel·lícula de paper.

També em satisfà contrastar que no cal ser un apassionat del rock, o algú amb una cultura musical específica, per llegir la novel·la: com deia abans, el rock és l’excusa per contar una història, una història vital on cadascú acabem trobant punts amb els quals identificar-nos, o capítols on acarar-nos amb allò que mai no seríem.

—Ha sigut i és Castelló una província oberta al rock? ¿O viu d’esquenes?

—Trobe que, com el rock en si mateix, tot té les seues pujades i baixades. Però és cert que en Temps de rock’n’roll Castelló és un dels principals escenaris de la memòria del protagonista, un dels paisatges on creix, on estima i on deixa de ser estimat, i on, també, escolta la música que l’apassiona i a través de la qual ens va contant la història viscuda i que el fa ser qui és.

—El rock caduca amb l’edat?

—Jo diria que som les persones, les que caduquem amb l’edat. De fet, trobe que un dels eixos de Temps de rock’n’roll és precisament el temps, el pas del temps. Un pas del temps que el protagonista modula a ritme de rock, a mesura que es fa gran mentre fa com que no, i amb una pregunta que plana al llarg de tota la novel·la: acaben els temps de rock’n’roll?

—Quines són les seues obres predilectes que aborden els vincles entre literatura i rock?

—N’hi ha molts llibres que, encara que explícitament no parlen de rock, han influït en la meua manera d’encarar aquesta novel·la: des de la narrativa del realisme brut de Bukowski o Carver a les històries urbanes de Monzó o Sergi Pàmies, passant per clàssics com El vigilant en el camp de sègol; de vegades és difícil saber què ix d’on, i què beu de qui. Però un llibre que m’ha impressionat recentment i que conjuga profunditat i ritme narratiu, i amb una banda sonora magnífica que travessa tota la història, és Vernon Subutex, de Virginie Despentes.

—El demane un impossible: diga’m els seus grups de rock fonamentals. I, ja posats en matèria, quina és la cançó que hi és al primer lloc del seu particular Olimp musical?

—És cert, és un impossible. Així que faré trampa, i diré el que crec que diria el protagonista de Temps de rock’n’roll: hi ha Elvis i hi ha els Clash, hi ha AC/DC i hi ha, per descomptat, els Rolling Stones. Però també Iggy Pop i Extremoduro, o Dylan, o Lou Reed.

N’hi ha tants i tants que cal anys de vida per viure’ls a tots, o així almenys ho explica el protagonista, capítol a capítol, tros de vida a tros de vida. I sobre una única cançó, no sé amb quina es quedaria el protagonista, però crec que si haguera d’escollir un disc, es quedaria, quasi de segur, amb el Let it Bleed, dels Stones.