És molt possible que una gran part de la societat castellonenca desconegui que un dels seus paisans hagi estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia. No és cap broma, i tampoc és un secret, si bé, com en tants altres aspectes relacionats amb l’àmbit cultural, és un fet que ha passat gairebé desapercebut. Aquesta persona és María Bleda, qui al costat de José María Rosa conforma el binomi Bleda y Rosa que en 2008 va rebre el prestigiós reconeixement atorgat pel Ministeri de Cultura.
Des de fa ja més de 25 anys, Bleda y Rosa s’han convertit en una de les referències més destacades de la fotografia espanyola contemporània, principalment pel seu caràcter documental. El seu treball proposa, des d’una excel·lent factura formal, una interrogació crítica sobre les imatges i la història, sobre la relació entre passat i present, i sobre els discursos i visions que travessa aquesta relació.
Fa un parell d’anys van ser ells els encarregats d’inaugurar un centre que actualment és un dels més capdavanters del nostre país, com és el Bombas Gens de València. Allí van presentar una espècie de retrospectiva de la seua labor sota el títol Geografía del tiempo, una mostra que es va articular entorn de la sèrie «Campos de batalla», «Campos de fútbol», «Origen» i «Prontuario. Notas en torno a la Guerra y la Revolución». Tots aquests treballs reflecteixen una clara vocació etnogràfica, convertint a María Bleda i José María Rosa en arqueòlegs de la contemporaneïtat i dels espais.
Com ja escrivís en el seu moment, i perdonin que em repeteixi, les preocupacions de tots dos artistes els han portat a reflexionar sobre el paisatge, la seua història i els seus mites, sobre la relació del propi paisatge amb nosaltres mateixos. En el seu treball és més important allò que no es veu, el no evident, perquè retraten espais en els quals ha succeït alguna cosa. Dit d’una altra manera, Bleda y Rosa investiguen a través de les seues fotografies sobre aquestes històries invisibles que van transcórrer en aquests espais.
Per què parlar ara de Bleda y Rosa? El passat 12 d’octubre es va inaugurar en el Centre Botín de Santander una exposició titulada Coleccionando procesos. 25 años de Itinerarios, una mostra composta per una cuidada selecció de vint-i-cinc artistes consagrats que van ser al seu torn antics beneficiaris de les Beques d’Arts Plàstiques que concedeix la Fundació Botín. En aquesta exhibició participen Bleda y Rosa al costat de Lara Almarcegui, Basma Alsharif, Leonor Antunes, Javier Arce, Erick Beltrán, David Bestué, Nuno Cera, Patricia Dauder, Patricia Esquivias, Karlos Gil, Carlos Irijalba, Adrià Julià, Juan López, Rogelio López Cuenca, Renata Lucas, Mateo Maté, Jorge Méndez Blake, Regina de Miguel, Leticia Ramos, Fernando Sánchez Castillo, Teresa Solar Abboud, Leonor Serrano Rivas, Jorge Yergui, i David Zink-Yi.
Les obres que es podran veure fins al 8 de novembre del pròxim any 2020 pertanyen, moltes d’elles, a una etapa primerenca en la trajectòria d’aquests artistes, de manera que gran part del seu interès resideix en la forma en què aquestes mateixes peces, sovint, anticipaven processos de recerca que són summament rellevants avui dia.
VERSATILITAT
Comissariada per Benjamin Weil, director artístic del Centre Botín, aquesta exposició està caracteritzada per una marcada versatilitat formal, presenta obres en una àmplia gamma de formats: des d’escultures i instal·lacions fins a fotografies i vídeos, així com diverses combinacions d’aquests. El terreny comú és un fort sentit narratiu: el procés de creació de l’art queda patent en moltes d’elles. «Avui més que mai, l’obra d’art en si és la presentació d’un procés de pensament creatiu emmarcat en el temps, una espècie d’instantània», expliquen des del propi Centre Botín.
De Bleda y Rosa s’exposen un total de quatre obres de la seua sèrie «Origen», concretament Cráneo de Gibraltar. Forbes Quarry, 2003; Homo Spyensis. Spy, 2007; Homo Floresiensis. Liang Bua, 2007 i Hombre de Pacitan. Song Terus, 2007. En aquest projecte, els fotògrafs proposen un recorregut físic per les diferents teories de l’evolució humana desenvolupades durant els segles XIX, XX i XXI que han situat l’origen de l’home, depenent de les troballes científiques del moment, en diferents espais geogràfics. Un passeig pels llocs on en algun moment es va situar el primer home i per la pròpia història de la paleoantropología. La vall de Neander, la serra d’Atapuerca, el llac Turkana, la cova d’Aragó, el desert de Yurab o la vall del Rift.
Paisatge, socialització i hàbitat. Aspectes lligats a les diferents espècies durant el procés d’hominització ens serviran ara com a punt de partida per al desenvolupament teòric i estètic del seu treball.
