En la història de l’art s’ha demostrat que la figura del mecenes ha estat vital per a la pròpia evolució de les arts. En comptar amb els suficients recursos econòmics, i voler fer gala de la seua elevada posició davant els seus semblants, un bon llistat de reis i famílies adinerades van exercir durant segles com a salvaguardes i protectors del talent d’uns pocs per a estimular la recerca i el desenvolupament artístic, la qual cosa és una noble causa, més no exempta de cap càrrec.

La cultura, l’art, permetia gaudir d’un estatus, d’una categoria determinada i una classe distingida, i és per això que durant molt de temps s’ha considerat a l’art mateix com a pretensiós, símbol de l’ostentació, quan és molt clar que l’art és (ha de ser) símbol de llibertat i tolerància, un coneixement a l’abast de tots, un saber per a tots, un element transformador de la realitat que se serveix de la sensibilitat i inquietud, de l’inconformisme i el reclam, de la crítica.

Amb el pas dels anys, no obstant això, la figura de l’artista, la seua posició dins del context sociocultural i polític d’un país, continua sent una miqueta anecdòtic, per aquest motiu existeixi encara una evident falta de compromís cap al seu treball professional. Pel que sembla, encara ens queda un llarg recorregut per a traçar unes directrius mínimes que permetin una legislació específica fiscal i de seguretat social perquè els creadors puguin desenvolupar la seua obra i que aquesta es consideri productiva. De fet, molts artistes es veuen empesos a sol·licitar ajudes i beques a la recerca de certa seguretat econòmica, certa protecció, com ja succeís en temps del Renaixement.

Les administracions públiques, i algunes institucions privades, han exercit aquest rol de mecenes perquè, diuen, és una mostra del seu veritable compromís cap al benestar cultural de la societat. Malgrat tenir certs dubtes en aquest aspecte, no negaré que els que ostenten el poder poden servir d’ajuda com a plataforma perquè joves talents puguin desenvolupar un projecte que els serveixi de cara a un futur sempre incert.

Tal és el cas de les beques Hàbitat Artístic que promou l’Ajuntament de Castelló i que l’any passat es van atorgar als artistes Gema Quiles, Agustín Serisuelo, Pilar Ramo, Laura Palau i Carlos Pesudo. Els tres primers ja van presentar els seus respectius treballs, desenvolupats en les residències artístiques GlogauAir de Berlín i Sant Pere de Vilamajor de Barcelona, i des de dijous passat, 16 de gener, el torn ha estat per a Palau i Pesudo.

Sota el títol de Les banyistes, Laura Palau va donar a conèixer el projecte que es va originar a València i que posteriorment va tractar en la capital alemanya. En aquest treball, la de Benlloc intenta documentar què ocorre en els vestuaris femenins de les piscines cobertes, perquè aquests són espais singulars i neutrals on es genera una atmosfera tranquil·la i de confiança. Aquest projecte versa, per tant, sobre l’ambigüitat entre iguals. Per part seua, Carlos Pesudo, que en l’última edició de la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló (MARTE) va rebre una distinció, va presentar Espai Zero, treball que segueix la línia de recerca sobre la representació en la imatge i sobre com aquesta resulta assimilada i consumida en l’espectre social. Tots dos treballs es poden visitar ara a la Casa de la Cultura de Castelló, per cert.

Que existeixin ajudes per als artistes (joves i no tan joves) com aquestes beques és una bona notícia, encara que no aconsegueixin esmenar la situació precària de totes aquelles persones que es dediquen en cos i ànima a l’art en les seues diferents expressions.