Sònia Alejo: «'Classe' és una obra que no transmet idees sinó que les crea»

—En primer lloc, m'agradaria conéixer la teua opinió sobre la iniciativa impulsada per l’Institut Valencià de Cultura per a potenciar el teatre professional castellonenc i valorar aquelles produccions de qualitat duent-les a terme en el Teatre Principal de Castelló. Què opines del cicle Dijous al Principal

—Evidentment, quasevol gest de cedir-nos un espai per a mostrar el nostre treball a casa és benvingut. En anys passats van haver iniciatives paregudes que intentaven propiciar aquest espai, però que acabava sent una programació on es barrejaven moltes coses. En esta ocasió sembla que n'hi ha un criteri més concret, més rigorós.

Entenc que és una aposta amb intenció d'obrir una finestra a les nostres creacions, de posar el focus en el teatre fet per professionals d'ací, que no sempre és fàcil vore en la província i, en concret, a Castelló que només té tres sales d'exhibició pública i cadascuna amb un tipus de gestió diferent.

Excepte Tórtola, que és una producció pública del IVC, la major part de les propostes que es voran al cicle són produccions modestes en el seu format, no comparables amb el desplegament de mitjans humans i tècnics d'un TNC, Teatre Lliure, Kamikaze, etc. perquè venim de la realitat que venim. No obstant això, tenen el mateix potencial i rigor artístic que qualsevol de les produccions esmentades. Entenc que el fet de deixar-les fòra del context de programació habitual es pot llegir de moltes maneres i una d'elles podria ser la del format, però vull pensar que es tracta de diferenciar per a donar-li un protagonisme en el sentit de “ací teniu el teatre fet per professionals de les nostres comarques”, gaudiu d'ell un dijous al mes.

Només espere que, en el futur, no necessitem un cicle específic per a que s'identifique el nostre treball, que puguem compartir espai de programació amb les companyies de fòra reconeixent els noms de les companyies i artistes que n'hi ha darrere. Però si aquest cicle serveix per a donar a conèixer el nostre treball i, a més a més, té continuitat, benvingut siga, nosaltres encantades.

—Gràcies a aquest cicle en breu es representarà l'obra de Guillermo Calderón Classe

—Efectivament, crec que amb Xavier he establert una espècie de confiança artística cega però alhora molt conscient. En 2017 li vaig demanar que dirigira la lectura dramatitzada de La vida inventada de Godofredo Villa. Ho vaig fer sense conèixer-lo massa, per una intuició després d'observar el seu treball i trajectòria i ballar un pasdoble junts en un taller d'Eusebio Calonge (La Zaranda). Sorprenentment, va acceptar la feina i vam assajar quatre dies que van ser seda amb un resultat excepcional. Uns mesos després em demanava, junt a l'actor Àngel Fígols, formar part de Classe i no ho vaig dubtar.

Xavier té una mirada sobre el text meticulosa i sensible. Veu més enllà de les línies escrites amb una rapidesa sorprenent, fruit de la seua formació teòrica i experiència escènica. Té una capacitat analítica que complementa les meues capacitats basades, principalment, en la pràctica.

L'experiència tot al llarg del treball de Classe ha sigut molt inensa perquè crec que era un camí abans inexplorat per ningú de nosaltres. Inventar eixe camí junts amb dos intèrprets compromesos i amb totes les dificultats que ens oferia la complexitat del text, ha sigut un aprenentatge impagable per a tots quatre.

—L'obra va ser finalista dels Premis d’Arts Escèniques Valencianes en 2018, la qual cosa no fa sinó constatar la qualitat d'un text que parla de les revoltes estudiantils de Xile de principis de l'any 2000 (la revolució dels pingüins) i que Puchades va adaptar al nostre context. Quines són les claus d'aquesta obra? Quins objectius persegueix?

L'obra parla del sistema educatiu, el qüestiona i, en certa manera, també el justifica des de'l prisma capitalista. Genera punts de vista contradictoris però ben argumentats. Parla de les relacions de poder, de la jerarquia entre professor-alumnat. Parla de les renúncies vitals i de què és fracàs i què és èxit. Parla de la vida i, quan es parla de la vida es generen preguntes. Classe és una obra que no transmet idees sino que les crea.

Hem fet algunes funcions per instituts i, entre el públic, he vist brillar tant els ulls d'alumnes com de professors.

—Què pots dir-nos de la posada en escena? I del treball interpretatiu?

Classe és un text on tot el moviment intern i extern està en la paraula. L'escriptura de Guillermo Calderón està impregnada d'imatges i construeix un viatge emocional de principi a fi. La versió i traducció de Puchades és totalment fidel l'univers de Calderón. Per tant, la posada en escena no podia destorbar alhora d'nterpel·lar l'espectador per a que no sols escolte sino que s'endinse en la cadència discursiva de la peça i siga capaç de construir les seues imatges a partir del text. Tos els elements que apareixen en escena suggereixen per a crear una atmósfera sense il·lustrar un espai real.

Tot aquest potencial no es podria nodrir sense dos intèrprets magnífics, amb dos funcions ben diferenciades en escena, però que han d'estar sempre connectades. El recorregut que fan Arianne Algarra i Àngel Fígols en Classe no és, precisament un camí fàcil per a un actor. Requereix una presència contundent i un estar ací i ara sense concessions.

—Amb La vida inventada de Godofredo Villa

—El que estem vivint ara no és casual sino el fruit d'anys de creixement i aprenentatge des de la precarietat. Una precarietat que no ha desparegut del tot. Aquestos reconeixements només posen en evidència que quan podem treballar amb unes condicions dignes els resultats poden arribar a ser 'excel·lents'.

També hem de reconèixer que, en els darrers anys, n'hi ha hagut una aposta ferma per la dramatúrgia valenciana. Una dramatúrgia que no és nova ni s'acaba d'inventar sinó que estava bategant amb força i continúa fent-lo encara en programacions alternatives. Només calia donar-li un espai visible i una sèrie d'oportunitats per a donar-la a conèixer.

El I Laboratori de Dramatúrgia Josep Lluís Sirera patrocinat per l'IVC, el Torneig de Dramatúrgia importat de Catalunya per Creador.es i ara organitzat també per l'IVC, la Residència d'Escriptura Ultramar-SGAE o la de traducció d'Alacant, també de l'IVC són iniciatives impensables fa només quatre o cinc anys. I totes les obres de les que estem parlant han sigut escrites gràcies a elles.

Amb tot açò només vull dir, que el talent el tenim, només cal fer-lo visible i que arribe a altres programacions.

—Begoña Tena, Mafalda Bellido, Paz Palau, tu... Dones de Castelló que en l'actualitat sou referents del teatre valencià i, per què no dir-ho, nacional. Creus que ara teniu més oportunitats? O existeix encara un model patriarcal dins del teatre?

—I Lucía Sáez, Núria Vizcarro, Ruth Sancho, Tània Muñoz i espere que moltes més. Si ens fixem, la major part de dramaturges valencianes, són també actrius. Moltes de nosaltres venim del treball de creació en escena que, en moltes occasions, exigeix l'escriptura a peu d'escenari, però altres, simplement, no trobavem personatges adeqüats a les nostres vivències, a la nostra manera de 'mirar' o 'sentir' el món. L'immensa majoria de personatges femenins del teatre universal estan escrits per homes i alguns són meravellosos, però com a dones, exigim al teatre contemorani que atenga a la diversitat de veus i eleve el discurs i la complexitat de la dona en escena, que les equipare a la nostra realitat.

Continua existint el model patriarcal, paternalista i de compadrisme en el teatre, però sobretot en models de producció més jerarquitzats, més comercials i alguns àmbits institucionals. Jo he tingut molta sort i apenes he viscut situacions que em generaren cap conflicte en aquest sentit o, al menys, no han ocupat un lloc rellevant en la meua experiència. He de dir que he tingut companys magnífics amb els que m'he mirat d'igual a igual.

—En una ocasió ens vas comentar que a Castelló, com en la resta de la Comunitat Valenciana, «visc sense oportunitats de treball continuat». Continua sent així?

—Amb «oportunitats de treball continuat» em referia a funcions, a la possibilitat de mostrar el meu treball ací. Això continua sent així, perquè tenim pocs espais de programació. Malahuradament el Circuit Valencià de sales contracta poquíssimes companyies valencianes professionals.

Jo compagine el teatre de sala amb el de carrer i això em permet enllaçar projectes de creació, però no sempre tenen el recorregut que haurien de tenir. El sistema de producció-exhibició és pervers perquè un espectacle fet fa tres anys, que potser només ha fet deu bolos, es considera vell sense haver tingut l'oportunitat de ser vist.

Finalment, entre le escriptures, el treball com actriu, producció i gestió, vaig guanyant-me el sou, però trobe a faltar poder concentrar el meu temps en una sola cosa cada vegada i no haver de disseccionar tant el meu temps.

—Malgrat les ajudes, i els reconeixements, dedicar-se al teatre és, si em permets el símil, un «esport de risc». Ho és en tant que continua sent una professió precària, com la majoria de les professions i oficis relacionats amb la cultural. Malgrat això, insisteixo, no cal desistir, veritat?

—És curiós que ja em dones la resposta implícita en la pregunta, hahaha... Clar que no s'ha de desistir. Qui troba allò que l'apassiona en la vida té la responsabilitat de persegir-lo.

El teatre és la meua manera de respirar el món. Podria treballar en qualsevol cosa: he conduït un camió durant deu anys, puc comunicar-me en quatre llengües, he anat a veremar tres temporades seguides, sé construïr patrons, cosir roba i fer pà entre altres moltes coses. Podria dedicar-me a qualsevol d'estea activitats per ag uanyar-me la vida i estaria bé, però la necessitat vital de l'expressió artística no la puc contenir i el treatre i l'escriptura, a més de fer que em guanye la vida, m'ensenyen a viure.

—Ens pots parlar d'algun projecte nou en el qual estigues immersa?

—El més immediat és l'estrena, el 18 d'abril de Maletes de terra una peça de teatre de carrer de Visitants-La Medusa que he creat i dirigit a partir de les sis «Rutes de teatre document» creades per al Memorial Democràtic de Vila-real en els darrers anys. Ara estem en període d'assajos i la peça recorre un període de la nostra història a través de la veu i la pell de les dones.

També estic involucrada en la coordinació de la dramatúrgia de MINDS, altre projecte de carrer que s'estrenarà en juliol. Aquesta serà una peça, fonamentalment de dansa i la primera producció pública de carrer de l'IVC i de tot l'estat. Parteix d'una idea original de Tomás Ibáñez.

I, fa tan sols uns dies s'ha confirmat altre projecte escènic al voltant de la meua obra Cremallera, que va guanyar el premi Escalante de teatre i que serà publicat per l'editorial Bromera pròximament. Respecte a aquest encara no puc avançar molt més, però em fa molta il·lusió perquè es tracta d'una peça molt especial per a mi.