Juan Carlos Castelló: «Als ignorants els fa por l’alternativa a la norma»

—El compromís contra la intolerància i per la recerca de la igualtat és una constant a la teua vida. Per què ara la transsexualitat? O per ser més concrets, per què només la transsexualitat?

—En els meus estudis sobre el totalitarisme i sobre el sexisme i la violència de gènere sempre he trobat a un grup marginat, bé per ser poc nombrós, bé perquè la resta ha estat més visible. Les persones transsexuals són les relegades de les relegades, i per això he volgut tractar de fer un poc visible la seua realitat. I com millor que contant la vida d’una persona transsexual (transsexualitat viscuda) i convidar a la reflexió (transsexualitat pensada) a tota persona que s’atrevisca a pensar i a ser crítica. D’això va Sobre la transexualidad. No saps quan m’agradaria que la lectura aportara un poc d’humanitat i de normalització a les discriminacions i altres violències per raó de diversitat sexual, és a dir, de llibertat personal.

—Al llibre planteges i argumentes una afirmació recurrent: el sexe és una qüestió biològica i el gènere cultural. Que ens falta com a societat per a comprendre i assimilar aquesta dualitat?

—El que explica aquesta situació són, no només però sí principalment, la ignorància i la falta de sentit ètic de no poques persones. L’explicació és complexa però si tenim en compte que la nostra és una cultura heterosexista, és a dir, que considera que l’heterosexualitat és l’expressió natural i normal respecte de la resta de tendències, aleshores tot s’entén més fàcilment. Fins que la cultura hegemònica tinga aqueixos trets, l’assimilació de la qual parles és poc més que impossible. Només trencant les autolimitacions que ens imposa la nostra societat, entre elles identificar sexe biològic i gènere, podrem parlar i viure la diversitat sexual sense exclusions.

—Al teu llibre, les teories ‘neoconservadores’ estan reproduïdes des d’una perspectiva contundentment crítica. On està el límit del què és tolerable?

—No podem ser tolerants amb els intolerants. Eixa ha estat una greu errada històrica en molts àmbits (pensem en el nazisme i l’actitud política europea d’aquell moment). Els límits venen marcats insuperablement pel respecte a la persona humana, i queden molt ben assenyalats en la declaració dels drets humans. Les teories i posicionaments neoconservadors no mantenen eixe respecte, ni a la persona ni als drets humans. És per això que, tot i que les expose, ho faig críticament. A més a més, avui en dia ja no es pot sostenir, des del punt de vista científic, que la naturalesa humana és fixa i dual, punt de partida de les seues teories.

—El ‘famós’ Pin Parental vol allunyar l’educació sexual de les aules. Tu afirmes que «educar és tractar que cada persona arribe a la seua millor versió», raó per la qual la sexualitat «és essencial».

—La transfòbia és una qüestió d’ignorància i falta de sentit ètic. Contràriament, educar és suscitar persones. Tota educació autèntica no pot deixar de potenciar la dignitat, i la sexualitat, en totes les seues tendències, forma part de la manera d’entendre’ns. La mateixa existència de la transfòbia fa que una tasca principal i ineludible de l’educació, familiar i escolar, siga restablir el respecte perdut a la dignitat humana, que no deixa de ser el primer mandat dels drets humans, un referent ètic universal.

—Per què aleshores eixa lluita frontal d’alguns en contra d’apropar a les aules altres realitats identitàries? És un tema de por? De control? De poder?

—La ignorància a la qual em referia abans no és una ignorància innocent, almenys en bona part dels casos; darrere s’amaguen altres motius diversos, segons de qui ve l’interés per excloure o inclús estigmatitzar la realitat de la diversitat sexual, i el de la transsexualitat en particular. Mantenir el control sobre la ciutadania és un d’ells: l’heterosexualitat no és només un estat de (la majoria de) les persones, és una forma d’ordenar i de gestionar el control, de manera que les alternatives han d’estar prohibides, vigilades i castigades. Inclús des de la psiquiatria, que no és innocent tampoc. Cal recordar que fins fa ben poc considerava la transsexualitat una malaltia, i no fa massa inclús l’homosexualitat.

—«Estem enfront de la gran mentida occidental», afirmes. «Abans d’aquesta època la diversitat no estava mal vista». Què ha passat aleshores perquè siga així? Què hem perdut pel camí?

—Hem perdut la riquesa del fet genuí. Hem permés i ens hem instal·lat en la imposició cultural no només heterosexual, sinó heterosexista, és a dir, excloedora i repressora del diferent, del qui no s’atén a la norma. Les alternatives a la norma --confosa amb normal-- fan por, especialment als ignorants. És per això que l’estudi de les trajectòries de la sexualitat humana estan excloses del sistema educatiu. I és per això que vivim en una societat no només heterosexista, sinó també androcèntrica i patriarcal. Res pot ser pitjor per a la diversitat sexual. La mentida occidental de l’heterosexualitat exclusiva és la que genera homofòbia i transfòbia.

—Al llarg del llibre insisteixes que darrere de totes les històries de recerca de la identitat hi ha sempre un ésser humà i defens que «la seua vida és seua». Però sembla que per a una part de la societat no és així.

—La vida se’ns és donada però no feta, sinó que l’hem de resoldre nosaltres, cada persona la seua. És evident que existeixen condicionants, que no som totalment lliures, i que totes les persones tenim certes dificultats, però els transsexuals sumen les que artificiosament crea la cultura dominant que, com ja hem dit, a força d’heterosexual, exclou i estigmatitza a qui no ho és. I d’ací es deriva un patiment afegit, inú-til però que fa molt de mal. Perquè, seriosament, quin és el problema de deixar ser?