A la fi del passat 2019, l’editorial barcelonina Hurtado y Ortega va publicar els dos primers llibres del que van denominar com la «Biblioteca K», una nova col·lecció que vol convidar-nos a endinsar-nos en l’univers de l’argentí Pablo Katchadjian, en la seua literatura, tan personal com arriscada i exigent.

—La seua escriptura, la seua literatura, és un joc continu amb el llenguatge. És necessari enfrontar-se al llenguatge, desafiar-lo perquè la literatura ens agiti des del més profund?

—En la pregunta parles de «joc» amb el llenguatge i d’«enfrontament» amb el llenguatge, i en tots dos casos per a definir el mateix. Estic d’acord, entre el joc i l’enfrontament no hi ha tanta distància… El que em pregunto, de totes maneres, és: la literatura que no juga o s’enfronta amb el llenguatge, què fa? Ho porta de la mà? Se li imposa i ho castiga? Coincideixo, finalment: el que més ens estimula, quan ens relacionem amb altres persones, és el joc o l’enfrontament. Però pel que respecta a mi , no sé si és amb el llenguatge amb el que jugo o m’enfronto sinó amb la narració. Que, de totes maneres, està feta amb llenguatge, així que…

—Quin és el motiu pel qual li interessa més la forma i deformació del llenguatge, de l’estructura narrativa convencional?

—A mi m’interessa molt la narració i m’interessen les estructures narratives, fins i tot les convencionals. Fa poc parlàvem amb un col·lega major que jo —un deformador, ell també— sobre les Nits florentines de Heine i ell deia: «Ah, si es pogués escriure així!». Vull dir que si se li preguntés, per exemple, a Björk, «per què a vostè li interessa més deformar tot en lloc de cantar?», ella sens dubte diria que el que li interessa és cantar, però que perquè el seu cant signifiqui alguna cosa ha de cantar d’aquesta manera, que per a ella no és deforme sinó… Però també en el flamenc, per exemple, es veu molt bé això de les maneres de cantar. Els cantants van canviant perquè les maneres de cantar deixen de resultar significatives i es tornen ridícules, allunyades de la vida, formals. La sensibilitat per a sentir obsoleta una manera de cantar està molt desenvolupada. No sé si passa això amb la literatura. De totes maneres, la literatura és més lenta, la qual cosa significa que el que s’està tornant obsolet encara no és completament obsolet.

—El joc del qual parlava al principi es veu clarament en la seua novel·la ‘Qué hacer’, on reescriu cada capítol pràcticament amb les mateixes paraules. Aquesta repetició funciona per la via del significant, no és així? Existeix, així mateix, certa musicalitat en aquestes repeticions. Quina importància té la música en la seua manera de narrar?

—Començo per això de la música: si la música el que fa és repetir i variar i així produir sentits, aquest llibre fa una cosa semblant, crec. De totes maneres, el que es repeteix per a variar no són les mateixes paraules —vull dir, no és un joc d’armar i rearmar— sinó, més aviat, les mateixes escenes. Clar que les mateixes escenes atreuen paraules similars, però això és posterior. En aquest sentit, si la distinció anés vàlida, diria que és un text del significat.

—La seua escriptura, la seua manera d’entendre la literatura, està molt més pròxima a corrents literaris com Oulipo que de la tradició popular. També diria que poc o molt poc té a veure amb el «realisme màgic». Com podríem definir o com definiria la seva literatura? És surrealista, experimental, intuïtiva?

—No em sento pròxim a Oulipo, encara que la proposta m’agrada. I sí que em sento molt pròxim a la tradició popular per oposició a les variants cultes, formals, conservadores i elitistes de la literatura. Però em sento llunyà del pseudopopular, que seria la idea que al poble li agrada certa cosa. Tinc la idea que el que escric és molt accessible: a vegades se’m confirma i altres vegades no. El realisme màgic, d’altra banda, era el que ens donaven a llegir a l’escola: res més llunyà.

—Malgrat estar allunyat dels corrents abans esmentats, sí que és cert que es va acostar a obres com el ‘Martín Fierro’ o ‘El Aleph’ des d’una manera original i que molts van considerar massa agosarat. Quina era la seua pretensió amb aquestes «reescriptures»? Per què veiem en l’apropiacionisme alguna cosa dolenta o perjudicial?

—No vaig pensar mai en termes d’apropiacionisme i d’altra banda no sé qui serien els que veuen una cosa dolenta o perjudicial. Per a mi la història de la literatura i la literatura que forma part d’aquesta història estan disponibles i es poden usar com a un li doni la gana. I no crec que sigui una postura ni original ni capritxosa: és gairebé una convenció de la història de la literatura.

—Quines són les limitacions, prejudicis o convencionalismes que més ens afecten per a voler evitar pensar? M’explico. Normalment, tant a nivell literari com en l’àmbit de l’art contemporani, la majoria de la societat prefereix llegir o veure allò que entén fàcilment, allò que no requereixi d’un exercici intel·lectual elevat. Per què?

—Clar, entenc. A mi m’agraden les coses que no entenc. I tinc la idea, que a vegades es confirma i altres vegades no, que a tothom li agrada el que no entén. Les persones, els animals, les obres de tota mena, la societat, l’economia. I, per al cas, si un mira bé, la qual cosa s’entén no s’entén. Segueixo a Sant Joan de la Creu: «entendre no entenent» i «no entendre entenent».

—Va haver-hi algun moment clau en la seva vida pel qual decidís convertir-se en escriptor? Si és així, quin?

—Mai vaig voler ser escriptor. Volia ser músic, estudiava música, tenia bandes, feia les lletres, i de sobte era poeta, i escrivia, etc. Continuo volent ser músic, però, encara que sento que toco millor cada dia, cada dia estic més lluny. Vaig fer un disc de cançons i un amic músic em va dir: «M’encanten, són cançons d’escriptor».

—El fet que una editorial petita com Hurtado y Ortega hagi decidit crear la «Biblioteca K» per a reunir i publicar la seua obra a Espanya, què suposa per a vostè? I com va sorgir la possibilitat de treballar amb ells?

—Va ser una cosa bella: ells em van escriure, ens vam entendre perfectament, van sortir els llibres. Van ser, a més, en tot el procés, uns editors exemplars.