Ningú esperava que una pandèmia mundial anés a paralitzar les nostres vides. Casos extraordinaris com aquest demostren que els plans poden torçar-se en qualsevol moment, com ha ocorregut en tota la programació cultural prevista per l’IVC en aquests últims mesos. No obstant això, i malgrat unes certes problemàtiques, el Festival Internacional de Jazz de Peníscola se celebrarà gràcies a la gestió del delegat territorial a Castelló de l’Institut Valencià de Cultura, Alfonso Ribes. I en aquesta edició, la figura de la castellonenca Bárbara Breva és protagonista.

—Què suposa per a tu, tant a nivell personal com professional, participar en un certamen com el Festival Internacional de Jazz de Peníscola i fer-lo, a més, com una de les protagonistes del cartell d’enguany?

—Un honor i una responsabilitat. Arribar a una cita musical d’aquest nivell és un somni, fruit d’anys d’esforç i aprenentatge i, malgrat les dificultats del coronavirus, la il·lusió tant meua com de la banda és total.

—En la teua actuació aniràs molt ben acompanyada. Qui seran els músics que t’envoltaran en aquesta cita? I com esteu preparant el concert? Algun aspecte que puguis revelar-nos sense revelar la sorpresa?

—Vindran components de la banda habituals com Ricardo Belda al piano i Jesús Gimeno a la bateria, s’incorporarà Rober Molina al baix elèctric i també ens acompanyarà Fabián Barraza a la guitarra, així com Samuel Parejo, amb percussions, teclats... Un elenc meravellós i eclèctic, perquè la idea és oferir un concert que, partint del jazz, fa un recorregut per diferents estils musicals i estats emocionals, que diverteixi i involucri al públic des del primer minut. La preparació amb el coronavirus és complexa, però amb aquests gran músics només cal deixar-se portar i gaudir!

—Compartir cartell en la present edició del Festival de Peníscola amb il·lustres com Scott Hamilton o David Pastor suposa una injecció de moral, una gran responsabilitat, un regal?

—Per descomptat. Regal, responsabilitat... Tots els músics són font d’inspiració. Crec que el més important d’aquest ofici és aprendre a escoltar, bandejar els prejudicis i rebre el que cada artista ofereix, perquè tots aporten una cosa única i singular.

—A l’efecte de la pandèmia, que ha paralitzat tota l’activitat cultural, a més de l’econòmica i social, s’afegeix un últim any i mig bastant complicat en la teva vida personal. No han estat moments fàcils però podria dir-se que ets la demostració que si un vol, pot. Com et sents a hores d’ara? Què has après?

—L’accident, que efectivament va ser molt greu, ha estat un punt d’inflexió i va iniciar un important procés personal. Vaig aprendre molt sobre el trauma, els efectes que pot arribar a causar i la importància de curar-los bé, tant els físics, com els emocionals, que poden arribar a ser infinitament més complexos. Vaig aprendre a diferenciar el dolor del sofriment, que sorgeix de no acceptar que la vida canvia i és imprevisible. També vaig aprendre que no fa falta «fer per a ser». Es pot simplement «ser», i des d’aquí, «fer», sense necessitat d’haver de demostrar res. I el més important: Rebre el suport de tanta i tanta gent va ser un bàlsam. Diuen que l’amor cura i en dono fe que és veritat. Estar viu és un miracle diari i no ens adonem.

—Quan a Castelló es parla de jazz vocal, sens dubte, sorgeix el teu nom. Amb el temps t’has convertit en una referència absoluta. Des del teu punt de vista, el jazz ha guanyat presència en els circuits culturals de la província o continua estant una mica al marge?

—Crec que quan vaig començar fa 12 o 13 anys hi havia més jazz que ara, estava més present. En qualsevol cas, sabem que és un estil «minoritari». Per això m’interessa acostar-ho a altres públics i barrejar-ho amb altres estils perquè pugui connectar amb qualsevol persona, sense perdre la seua essència.

—Ens agradaria saber com et vas iniciar en el món del jazz. Quan et vas enamorar del jazz?

—Arran de començar a anar a classe amb Arantxa Domínguez, l’any 2005. Ella em va introduir en els standards, l’estil, la improvisació... A partir d’aquí vaig anar investigant, escoltant i bussejant també en altres músiques per a tenir més referències. També he estat una gran entusiasta de la tècnica vocal, a la qual he dedicat moltíssimes hores de recerca. Em sembla un món fascinant, cada persona és un instrument completament diferent i les possibilitats, matisos, colors i textures són infinites.

—Cadascun es fa a sí mateix en una certa forma, però sempre cal tenir present les influències o mestres dels qui hem rebut la formació. En el teu cas, qui són les teves majors influències?

—Com he comentat, Arantxa ha estat una persona molt important, també altres professors, tant de jazz com de tècnica vocal, com Celia Mur, Isabel Villagar, Margarita Fernández i altres de fora. Hi ha tanta gent a qui agrair. Una influència capital han estat els músics, dels qui he après tot, especialment treballant amb César Giner, Samuel Parejo, Ricardo Belda, Lisbeth Freites, Jesús Gimeno, als qui agraeixo el seu suport des del primer dia. També en formacions com Four on Six, l’Onda Big band, GAB, la Banda Municipal i tots aquells amb els quals he tingut la sort de col·laborar.

—Seràs l’encarregada de clausurar la 17a edició del Festival Internacional de Jazz de Peníscola. Un passet més en la teua carrera. Malgrat la incertesa que encara se cern sobre tots nosaltres pel coronavirus, quins projectes a curt i mitjà termini t’has marcat?

—Vaig estar anys preparant un disc que no va sortir, però del qual vaig aprendre moltíssim. A l’hospital se’m va ocórrer un projecte de temes propis que m’agradaria fer, al costat d’un altre de versions de temes clàssics i algun projecte més jazzístic en col·laboració amb altres músics. El que sí que em proposo a partir d’ara és cantar més temes propis perquè m’agrada escriure. Potser podem presentar algun a Peníscola. Esperem que sigui així.