Una versió lliure del 'Ricardo III'

El Bard anglès va ser capaç de crear una obra que encara avui continua representant-se per tot el món amb delit perquè tant el seu teatre com els seus sonets, com diria l’escriptor Josep Maria Fenollosa, «són un compendi majúscul, universal, que inclou totes les passions, els delits, les foscors i els tremolors de l’ésser humà». I és que, com bé apunta també Fenollosa, «fa més de quatre segles que Shakespeare ho és tot i ho permet tot. Tot s’emmarca en aquest univers que es conté entre les fronteres que ens identifiquen», com ja fessin també els autors clàssics grecs, dels quals Shakespeare va beure molt i dels quals continuem aprenent també avui.

Ricard III

Entre aquestes foscors i tremolors, existeix un personatge shakesperià que conjuga moltes de les particularitats del «mal» per les seues enveges i ànsies de poder. Ens referim, és clar, a Ricard III, del qual diuen que el dramaturg anglès va exagerar el seu semblant en benefici de la tragèdia.

The life and death of King Richard III, que així és com es va titular l’obra, és una de les quatre obres que William Shakespeare va escriure sobre la història d’Anglaterra, en la qual narra l’arribada al poder de la casa Tudor i el declivi de la família York. I amb aquesta obra ens va brindar a un dels personatges més fascinants de la dramatúrgia universal, un home sense moral, el mestre de l’aparença, un deforme capaç de desfermar tempestes de sang amb un únic propòsit: el poder.

Es podrien comptar per centenars o milers les versions i adaptacions d’aquest clàssic des de la seua estrena, algunes d’elles cèlebres per la seua arribada al cinema, com la protagonitzada per Laurence Olivier. I això és una cosa que resulta sorprenent perquè no hem d’oblidar que el personatge de Ricard III és detestable, un manipulador nat. No obstant això, sentim cap a ell una certa atracció, alguna cosa que Miguel del Arco i Antonio Rojano van sentir també quan es van preguntar a si mateixos «què tindran els dolents que ens agrada mirar-los, quina morbositat es deslliga en nosaltres com a espectadors del malament, què és el que fa que generació rere generació Ricard III sigui una presència permanent sobre els nostres escenaris».

Del Arco i Rojano són els autors d’una versió lliure, adaptació o reescriptura d’aquesta peça shakesperiana en una producció per a El Pavón Teatro Kamikaze. Tots dos confessen que el personatge d’aquest rei «ens produeix hilaritat, espant, però ningú s’ho vol perdre. Ens diverteix amb la seua ironia. Ell mateix s’admira del que ha estat capaç. I amb la mateixa energia inesgotable ens promet que seguirà i seguirà. Ho vol tot». Efectivament, Ricard III vol el poder i per a ell aquest fi justifica els mitjans, i el millor de tot és que li entreté aconseguir-lo a despit de tot, maquinar com accedir al que encara no és seu. «Després en realitat no sap què fer amb el poder, li avorreix exercir-lo. El que gaudeix és del vertigen de la caça. Té gana de matar, no mata per fam», afirmen Del Arco i Rojano.

Representació a Castelló

Aquest diumenge, 8 de novembre, el Teatre Principal de Castelló tindrà l’oportunitat de sorprendre’s, gràcies a l'Institut Valencià de Cultura (IVC), una vegada més amb la potència verbal i escènica d’aquest Ricard III, una funció plagada d’enveges, corrupció d’un i un altre color, lluites de poder, cobdícia, injustícia, fake news, enganys polítics, interessos partidistes… «El que és un dia normal en la vida pública espanyola del segle XXI», com asseguren Miguel del Arco i Antonio Rojano. Destacar que, sota la direcció del mateix Del Arco, en aquesta versió lliure se li confereix més entitat als personatges que envolten al monarca i es potencia una cosa molt present en l’original: la comèdia. Aquí s’observa aquest humor sobre el qual es construeix un món sense indici de bondat i amb una interpretació d’Israel Elejalde magistral. Shakespeare continua sent (i serà) universal.