El futbol per a explicar (gairebé) qualsevol cosa

En un d’aquests camps que el mateix Ballester inclou en la categoria d’infrafútbol conversem i retrocedim en el temps fins a recordar «aquesta pulsió que tenia, en sortir de l’estadi, i escriure el que havia vist. Jo em feia fitxes de menut, quan eixia de Castalia, amb el partit que havia vist, qui havia jugat, qui marcat... Era una cosa molt primitiva, però tenia la meua libreteta amb totes les jornades». Tenia llavors uns 7 o 8 anys, i el que va començar sent una passió es va convertir gairebé de manera natural en una professió. «Arriba un moment en la vida que no saps què fer i jo sabia fer això, més o menys», conta.

Després d’iniciar-se en una pàgina web d’afeccionats, va rebre la trucada de Pepe Beltrán, llavors director de la delegació de Levante-EMV a Castelló —i ara redactor cap a Mediterráneo—: «Em va dir: vine a escriure al periòdic; i així vaig començar». «Era un treball que em permetia compaginar aquestes dues coses que sempre m’han interessat que són el futbol i l’escriptura, i a poc a poc vas fent», matisa el castellonenc, que ara veu publicat el seu tercer llibre amb la prestigiosa editorial Libros del K.O.

Novetat editorial

Novetat editorial Otro libro de fútbol

recopila noranta-tres articles, publicats originalment en Levante-EMV, El Periódico i Mediterráneo entre agost de 2018 i agost de 2020, i a partir del 19 d’octubre estarà a la venda en les llibreries de tota Espanya. Sens dubte, una gran notícia per als devots de Ballester, qui a poc a poc, a través de les seues columnes d’opinió, ha anat fent-se a si mateix, anant del particular a l’universal, compartint emocions i trobant còmplices. «He tingut la sort de treballar amb gent que m’ha permès eixir-me una miqueta de la norma i que fins i tot m’ha demanat això, m’ha potenciat això», assegura, per a remarcar que la seua manera de fer és purament casual, si bé «ara haig d’explicar-ho o em demanen que li doni un cos teòric a alguna cosa que ha estat intuïtiu en la meua vida. Haig d’explicar que vaig del particular a l’universal, que utilitzo l’experiència pròpia per a intentar explicar temes col·lectius, que faig ús del futbol com una eina per a parlar d’altres coses, com per exemple reflexionar sobre el temps, sobre fer-se major, l’adolescència, la paternitat…».

Existeixen unes certes claus per a abordar la metodologia o, més aviat, la manera de fer i entendre el periodisme d’Enrique Ballester. Per a començar, ens diu, «sempre escric el tipus de columna que m’agradaria haver llegit, allò que jo buscava en els periòdics». Si a això li afegim l’oportunitat que va tenir —i de la qual continua gaudint encara avui— d’oferir la seua opinió, ens trobem davant algú que ha aconseguit connectar amb milers i milers de lectors. «L’opinió et dóna un marge, una llibertat per a jugar amb tot», explica, per a assenyalar que ha tingut la sort d’arribar a Otro libro de fútbol «amb 700 columnes d’opinió escrites».

«Sóc una mica el Joselito de l’opinió», diu en broma. Cert és que va començar molt jove a compartir les seues vivències, a oferir la seua particular mirada de les coses. «He tingut la sort d’estar molts anys escrivint columnes per a un públic reduït i molt concret de Castelló, i aquí equivocar-me sense grans conseqüències per a aprendre molt, fins al punt que ara sé més o menys el que estic fent», declara, per a confessar que, en realitat, «no hi ha hagut un pla mestre».

Del particular a l’universal

Un moment important en la seua trajectòria ve marcat per la seua col·laboració amb el blog Diarios de Fútbol allà per 2009, el més important en parla hispana de futbol. «Això va ser important perquè compartia espai amb gent que admirava i de la qual he après molt, i perquè em va obligar a deixar de mirar cap a dintre, cap a un món molt xicotet com era Castelló i a escriure d’altres coses que havien d’interessar a un senyor de Burgos o a una noia argentina. Aquí és quan un comença, en les columnes, a tenir una explicació atemporal, és a dir, a anar més enllà del que ha passat aquesta setmana, al que ha passat en aquest partit, intentar tocar aquests temes universals que poden interessar a qualsevol altre o que poden veure’s identificats», explica.

Ara, gent de Mèxic o l’Argentina, o de tota Espanya, llegeixen el que ha de dir, la qual cosa resulta sorprenent «tenint en compte que el punt de partida és Castalia o el CD Castelló». Ballester remarca que «d’alguna manera, d’aquí intentes arribar a temes que puguin interessar a tothom perquè el futbol té això. És tan emocional, i tan irracional sovint, que pots connectar amb la gent d’altres llocs».

Així mateix, hi ha un altre punt molt important per a analitzar les seues cròniques i opinions, com és aquest «retorn constant a la infància». «Tots els nens futbolers del món —assegura— hem viscut coses molt semblants, d’aquí ve que sigui plausible anar trobant còmplices d’alguns moments que tu has viscut». A més, s’ha de tenir en compte la que ell mateix considera la seua primera norma: «Fugir de l’actualitat» o, si parla d’ella, «desdramatitzar-la». A què es refereix? «Jo em prenia molt seriosament el futbol. Clar, escriure del meu equip, del CD Castelló, i veure que s’anava a la merda fa uns anys, i jo amb ell, arrossegat, necessitava d’una via de fuita i la que vaig trobar va ser l’humor, que és present en les columnes. I és que al final t’adones que el futbol ha d’estar per a riure’s, encara que a vegades no és fàcil perquè et toca molt dins, però és aquí per a entretenir», incideix.

A través del futbol, Enrique Ballester s’ha adonat que pot explicar qualsevol cosa i això és, en definitiva, la qual cosa val. Pocs com ell són capaços conjuminar l’actualitat futbolística amb reflexions, cites i referències a pel·lícules o llibres. Futbol i paraules, un vida en definitiva.