Cada dia, des de fa uns quants anys, em pregunto per què llegeixo. Què m’indueix a llegir? Què hi ha en els llibres que tant m’atreu? Hi ha dies en què arribo a pensar per a què serveix veritablement un llibre. I és llegint, precisament, que trobo resposta a totes aquestes preguntes, perquè és a través de la lectura que assisteixo o sóc testimoni de, com deia Roland Barthes, «un moment de veritat», una veritat entesa com una cosa autèntica, única, reveladora i, fins i tot, inspiradora. Sí, hi ha oracions, mitges frases o fragments de pàgines que reconfiguren tot el meu ser. Així, en els llibres, visc moments de veritable significació, que em marquen i em transporten, que m’alliberen en tant que aprenc més i més sobre la condició humana, amb els seus misteris i fantasies, amb la seua complexitat.
Quan un llegeix, experimenta, viu, perquè en els llibres està la vida, l’origen i l’esdevenir de les nostres cultures, amb els nostres mites, amb aquestes pors i anhels que tant ens caracteritzen, amb les nostres derrotes, aquestes que ens permeten créixer encara que no siguem conscients d’això. En els llibres estan els paisatges, les emocions, els ritus, també les penes i els oblits. Són part de les nostres empremtes físiques i sensorials, patrimoni de tots. I mentre escric aquestes paraules, aquesta introducció a manera de reflexió, penso, també, en les penúries que han sofert els llibres al llarg de la Història, igual que molts d’aquells que van posar sobre les pàgines les seues veritats a través de l’escriptura. Autors perseguits, condemnats, humiliats, executats, pel simple fet d’exposar les seues veritats. El sofriment —ocasionat o rebut— sembla ser inherent a l’ésser humà, si bé tot forma part del coneixement, aquest sobre el que la literatura se cern, explicant-nos el que ja sabem, però també el que encara no se sap, ja que la literatura és capaç d’assenyalar-nos altres àrees, d’anar més enllà, cap a l’insospitat, el no identificat, l’ignorat. Per això, opinem com Stefan Zweig quan afirmava que un dels moviments que apreciem en la terra i sobre els que se sustenta l’esperit humà és «el moviment intel·lectual» que «guarda una relació directa amb el descobriment de l’escriptura».
Recomanacions
De totes aquestes empremtes, pràctiques i detalls, que mai són complets ni definitius, versen molts dels llibres que hem seleccionat en aquest article a manera de recomanacions literàries per a aquest Nadal. Com cada any, ens permetem la deferència de compartir lectures que, creiem, ens permeten ser més lliures en tant que ens fan més savis —ja se sap, el coneixement és llibertat, o això ens agrada pensar—.
Per a iniciar el nostre particular viatge res millor que anar de la mà d’un autor veritablement erudit, un especialista en sànscrit i que ha aconseguit crear una de les obres més belles i ambicioses de la literatura europea, com és l’italià Roberto Calasso. Assaig, novel·la, poema... tots els gèneres es fonen en el seu projecte literari que se submergeix de ple en les cultures antigues, en la seua cosmovisió, en els diferents ritus i mitologies. En El Cazador Celeste (Anagrama) ens convida a participar en un tràngol místic, metamòrfic, fruit de la seua originalitat i saviesa. Llegir a Calasso és, no n’hi ha dubte, sorprendre’s gràcies a aquesta complexa i fascinant configuració literària en la qual constantment alterna el diví amb el terrenal.
Un altre autor fonamental del segle XX —Calasso també ho és d’aquest segle XXI— és el romanès Emil Cioran. En aquest 2020 es commemora el 25 aniversari de la seua mort i no han estat poques les editorials que han rescatat alguns dels seus títols, com per exemple Tusquets —publicant per primera vegada els seus diaris recollits en Cuadernos. 1957-1972—, si bé ens hem interessat per l’edició de l’òpera prima de l’autor, publicada en 1934, que ha dut a terme l’exquisida Hermida Editores amb una traducció directa del romanès i en versió íntegra.
En las cumbres de la desesperación condensa gran part del seu pensament, si bé és incipient. No obstant això, aquí un pot trobar moltes de les claus per a conèixer a un dels nihilistes per excel·lència, algú que es declarava enemic de Déu, l’Home i la Vida —així, amb majúscules—. Ja en el pròleg signat per Christian Santacroce, llegim que deia: «Voldria escriure alguna cosa amb sang. Això no en el sentit d’un efecte poètic, sinó en el concret, en l’accepció material del terme. Que tot en mi és ferida i ensangnament, d’això m’he convençut definitivament». És aquesta obra un clar exemple del pessimisme, però que posseeix una lucidesa extraordinària, més extraordinària si cap per la joventut de quan la va escriure —a penes 23 anys—. Amarg, esquinçador, però necessari, perquè reflecteix a la perfecció una part de nosaltres mateixos, aquesta sobre la qual se cern la foscor i les ombres: «Hi ha en mi tanta confusió, torbació i caos que no sé com pot una ànima humana suportar-los. Trobareu en mi el que vulgueu, absolutament tot».
Molt menys pessimista, però igualment fascinant és la prosa de l’estatunidenc Richard Powers, qui després de molts anys de silenci —editorial, s’entén— aquí a Espanya va tornar a sonar amb força gràcies a la labor del segell AdN (Alianza de Novelas), que ha publicat dues de les seues últimes novel·les, entre les quals es troba Orfeo, per a molts crítics un dels llibres de l’any de manera indiscutible.
Les novel·les de Richard Powers solen combinar les meravelles de la ciència amb les meravelles de l’art, i aquest és també el cas en presentar-nos a un compositor d’avantguarda de 70 anys que ha sacrificat la seua família i fortuna en la seua incessant cerca de la música immortal i transcendent. Hi ha qui veu en Powers un nou Thomas Pynchon. No sé si podríem identificar la seua prosa amb la de l’autor d’El arcoíris de la gravedad, però sí que podem afirmar que la narrativa de Powers és una de les més prodigioses actualment en el vast país nord-americà. Una autèntica sorpresa i un veritable goig aquest Orfeo.
D’Amèrica del Nord són també les autores Mary Karr i Maria Campbell. De la primera podem dir que la seua obra autobiogràfica, formada per tres volums, va marcar un abans i un després en aquest gènere memorialístic. Crua, irònica, descarada i molt divertida, la seua manera de narrar la seua pròpia vida, els seus records, des de l’adolescència a la seua maduresa, ha captivat a milions de lectors a tot el món, inclosos molts d’Espanya gràcies a la labor de co-edició entre Periférica i errata naturae, qui van apostar per publicar aquestes novel·les, l’última de les quals és La flor.
Mestiza (Tránsito), de Maria Campbell, guarda algun paral·lelisme amb Karr, perquè totes dues autores confessen abusos soferts en el passat, des de violacions a addiccions, si bé la canadenca ofereix un relat que és, al seu torn, una denúncia sobre la colonització, sobre la denigració soferta pels indígenes i la situació que encara avui viuen, moltes vegades apartats de la societat, marginats. Amb aquest llibre, Campbell va trencar el seu silenci i ens ofereix un relat descarnat d’una realitat que, per desgràcia, continua sent comuna en molts racons del planeta.
Més i més llibres
Des de Las afueras no podem evitar sentir-nos atrets pels relats de l’autora colombiana María Ospina Pinazo. A través de Azares del cuerpo presenta una sèrie d’històries protagonitzades per dones a la Bogotà actual. Són històries sinceres, sense artificis, de persones que busquen cert consol i es reconeixen en la misèria i el desengany d’un país, i una realitat, que els ha decebut.
Unes altres de les nostres editorials favorites, La Navaja Suiza i Sexto Piso, continuen apostant per la literatura compromesa amb la mateixa literatura. Vida económica de Tomi Sánchez, de Javier Sáez d’Ibarra, és una novel·la sobre les dimensions de la pròpia vida, on a través del llenguatge, de l’ús crític del llenguatge, es qüestiona sobre la llibertat de l’ésser humà en un sistema capitalista-liberal-classista. Per part seua, l’hongarès Attila Bartis signa El final, «una novel·la de formació en la qual l’art i l’Eros s’erigeixen com a eterns salvadors d’una ànima abocada a l’orfandat», com bé afirmen des del segell mexicà-madrileny.
Finalment, els convidem a fer una passejada enigmàtic per la Breve historia del mito (Siruela), de Karen Armstrong, i per el Poder del sueño (Atalanta), antologia de relats realitzada per Roger Callois. Dues obres fascinants que ens retornen la màgia del passat i que ens submergeixen en els misteris de l’ésser. Llibres per a ser lliures.
