—Dins de les arts plàstiques, la il·lustració sembla haver estat relegada gairebé sempre a un pla secundari, fins al punt de no ser considerada, en realitat, un art. Va haver de passar molt de temps fins que comencés a reconèixer-se la seua empremta en l’imaginari col·lectiu, d’aquí ve que et pregunti pels teus inicis, perquè m’interessa saber què et va fascinar de la il·lustració i quan vas decidir que anava a formar part del teu periple vital, sent com ets, a més, filòleg.

—Més que filòleg sóc llicenciat en Filologia Anglesa, que no és el mateix. Jo era un dibuixant vocacional que dibuixava des de xicotet, que, des de xicotet, volia ser dibuixant professional, però no vaig tenir oportunitat de fer el que hagués volgut, que era Belles Arts. Tampoc és que tingués una idea formada i informada d’aquesta professió a la qual pretenia dedicar la vida: no hi havia fòrums ni xarxes socials ni màsters d’il·lustració. Vaig estudiar filologia per fer una cosa pròxima a la meua altra passió, la paraula, la literatura. No seria fins als vint-i-molts anys, quan vaig conèixer als autors del fanzine La Taberna del Ñú Azul, que vaig començar a entendre millor en què consistia l’assumpte. Es pot dir que sóc il·lustrador perquè és el terreny on puc treballar amb les meues dues passions: la paraula poètica i el dibuix.

—Quins són els passos a seguir per a dur a terme un projecte com el d’il·lustrar un clàssic de la literatura? Per on vas començar per a abordar un treball com El paraíso perdido

—Aquí es tractava de molt més que il·lustrar, havia de fer una adaptació d’un mitjà a un altre, ocupar-me del guió i el dibuix. I una adaptació és una lectura, una lectura d’autor. La meua lectura de Milton, en aquest cas. Cal triar uns accents, uns materials, uns subratllats, i rebutjar uns altres. A més, adaptar un clàssic és també posar en valor novament alguns dels seus vímets. resintonitzar d’alguna manera aquesta obra antiga amb l’actualitat. Així, la lectura d’un modern, en aquest cas jo, en què es fixarà i què rebutjarà? Aquest va ser el primer pas: decidir quina seria la columna vertebral de la meua lectura de Milton. Vaig triar una lectura com a metàfora de la monarquia absoluta, l’absurd d’una obediència basada en l’amor i el problema entre la felicitat i el coneixement, absolutament incompatibles.

Una vegada establerta aquesta via d’actuació i algun altre aspecte fonamental, com no oblidar que en una novel·la gràfica el dibuix no pot ser un simple ornament, la resta de decisions van prenent-se amb més sentit i solvència.

—Imagino que degueres emprendre una labor d'immersió total en aquest poema èpic del barroc anglès. Quins aspectes destacaries de l'obra de Milton? Per què creus que s'ha convertit en una obra universal?

—El primer que un percep en llegir el text de Milton és que que ofereix obstacles formidables per al lector actual, un lector impacient que busca en els llibres un entreteniment semblant al qual pot trobar en les sèries de televisió i que ja no té tan presents la multitud de referències mitològiques, bíbliques, etc. necessàries per a paladejar-ho. Tampoc crec que hi hagi molt paladar ara mateix per a degustar la bella música dels seus versos, el seu tempo bellíssim.

No obstant això, com tots els clàssics, pot oferir molt de camp per a debatre temes d’absoluta actualitat, com el paper de la dona en el món, per exemple, a més dels quals ja he comentat abans. I hi ha, sobretot, dos aspectes que han cridat molt l’atenció des de sempre i que amb seguretat són els que han mantingut la flama encesa a resguard del bufo de l’oblit: d’una banda, el personatge de Satanàs, que s’erigeix sorprenentment en l’heroi autèntic del poema, en el personatge que ens resulta més pròxim, perquè és, com nosaltres, polièdric, contradictori. I per un altre, el fet que, una obra que ha estat concebuda per a lloar a Déu i explicar i reflexionar sobre el problema del Mal, deixi un sentiment ambigu i inquietant en el lector: aquesta segona possible lectura com a retrat descarnat i ridícul d’un déu absolutament egocèntric i megalòman, una deïtat que, en el seu avorriment sideral, crea mons per a jugar a intrigues i batalles i que prodiga el seu amor al preu d’una submissió cega.

—L’obra, publicada per Sexto Piso, va suposar un gran èxit de crítica i també de públic. De fet, vas ser guardonat amb el Premi Nacional de Còmic en 2016. Aquest tipus de reconeixements marquen la carrera d’un, és a dir, sents que va haver-hi un abans i un després, encara que la teua trajectòria ja estava consolidada i havies rebut altres premis?

—Va haver-hi un abans i un després perquè el Premi Nacional, almenys fins ara, augmenta la visibilitat d’una obra extraordinàriament, fins i tot d’una obra d’aquestes característiques. Sense ser ni molt menys un best-seller, és sens dubte el treball que més beneficis m’ha reportat, el que en més països he aconseguit col·locar. M’ha permès en els últims anys poder triar només encàrrecs realment interessants i dedicar molt més temps als projectes que neixen exclusivament de la meua autoria i de la meua voluntat de fer-los.

—Ets un dels artistes o creadors que poden «presumir» de formar part de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat valenciana i ho has fet, precisament, amb aquest treball d’El paraíso perdido

—Per descomptat. A més, les ulleres ens donen als hipermètrops un aire de peix o mussol constantment sorprès.

—En breu, encara que la data està per confirmar-se, els dibuixos que vas realitzar per a aquest llibre il·lustrat es podran gaudir a Castelló, en el Museu de Belles Arts, a manera d’exposició. Què pots dir-nos d’aquest projecte expositiu? Com va sorgir aquesta possibilitat?

—We Art Exhibitions m’han acollit en el seu si per a ocupar-se de les vendes de reproduccions de la meua obra en alta qualitat i gestionar i comissariar les exposicions d’originals del meu treball. L’oportunitat ha sorgit a conseqüència del seu esforç i de la seua obstinació en aquests moments tan atroços. El Museu es va interessar pel projecte i agraeixo molt que es continuï apreciant un treball fet ja fa cinc anys, ara que tot s’esvaeix de seguida i és tan difícil cridar l’atenció sobre el que un fa enmig del soroll eixordador i de les novetats que apareixen pertot arreu cada cinc segons. M’il·lusiona compartir, amb els visitants que puguin acostar-se, aquests dibuixos fets en matins que se m’antullen ja remotíssimes. Els contemplo ja una mica com els contemplaran ells: com a fets per una altra persona.

—Crec que es pot afirmar que la teua obra, el teu estil, és recognoscible. Diries que és aquesta una aspiració per a tot autor?

—La veu es va quallant amb els treballs i els dies, es tracta en realitat d’anar coneixent quins són els teus límits. Proposar-se tenir un estil com a aspiració principal pot portar al desastre.

—Per a acabar, voldria que em nomenessis alguns il·lustradors dels quals hagis begut, que hagin deixat la seua empremta en la teva manera d'abordar el teu art.

—Els meus referents van ser, primer, des de xaval, Giraud. Jo volia ser dibuixant de còmics de l’Oest. D’aquí em va quedar, crec, una certa habilitat per a dibuixar cavalls i escenes d’acció i de moviment de tropes que jo diria que m’ha estat molt útil per a aquest treball. Els grans fars morals de la professió han estat Felipe Hernández Cava, Federico del Barrio i Ricard Castells.