Descoberta i apadrinada per Herbert von Karajan, Anne-Sophie Mutter s’ha convertit en una de les grans violinistes de les últimes dècades, un reconeixement merescut, que s’ho ha guanyat a pols i que li pertany per dret propi; això és indiscutible.
Des de fa quaranta anys Mutter ha estat present en les principals sales de concerts de tot el món, destacant en l’escena internacional de la música clàssica com a solista, mentora i visionària. I és aquesta faceta de «mentora» la que ens interessa, perquè últimament ha sabut envoltar-se de músics que ella considera extraordinaris fins al punt de denominar-los com a «amics». Un d’ells és el cel·lista Daniel Müller-Schott, un dels més cobejats del món en l’actualitat, algú que s’ha erigit com un ambaixador de la música clàssica en aquest segle XXI.
Si ens centrem en llegir algunes de les crítiques que mitjans de comunicació internacionals tan rellevants com The New York Times li ha fet, podem observar que la majoria coincideixen a remarcar la seua «intensiva expressivitat». Sí, així és. La crítica especialitzada ho ha descrit com un intèrpret intrèpid, amb una tècnica fogosa. Tant és així, que no pocs poden presumir que autors de la talla d’André Previn i Peter Ruzicka li hagin dedicat concerts per al seu instrument, o que Olli Mustonen compongués una sonata per a violoncel per al mateix Daniel Müller-Schott. En altres paraules, el músic alemany ha aconseguit arribar a l’Olimp i sense perdre de vista l’especial interès que sempre ha demostrat per descobrir obres desconegudes ampliant, així, el repertori per a violoncel.
Tenint tot això en compte, i sense por d’equivocar-nos, podem afirmar que comptar amb ell, amb la seua presència, amb el seu art i el seu mestratge, amb la seua passió, és tot un luxe que està al nostre abast gràcies al concert que oferirà l’Orquestra de València el pròxim 5 de febrer a l’Auditori de Castelló, una actuació que comptarà amb Müller-Schott com a solista i amb la batuta del sempre volgut Ramón Tebar.
El programa
Especial serà aquest concert per diverses raons. La primera, per l’homenatge o recordatori del centenari de la mort de Camille Saint-Saëns. D’ell serà la primera peça que interpreti el conjunt orquestral valencià, concretament el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 en la menor, Op. 33, una partitura que va ser estrenada el 19 de gener de 1873 en el Conservatori de París amb el violoncel·lista, violagambista i lutier belga, Auguste Tolbecque com a solista —cal recordar que aquesta obra li va ser dedicada a ell—. La seua estrena, tal com van destacar els mitjans de l’època, va significar un important punt en l’establiment de la reputació de Saint-Saëns com a compositor. És més, molts compositors, incloent a Xostakóvitx i Rakhmàninov, van considerar aquest concert com el millor de tots.
Després d’un descans, Tebar i els seus pupils oferiran la Simfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60, de Ludwig van Beethoven, del qual recordem es va celebrar el passat 2020 el seu 250è aniversari. Aquesta obra va ser composta en 1806 i va ser dedicada al comte Franz von Oppersdorff. La seua estrena va esdevenir al març de 1807 en un concert privat que va tenir lloc a la casa del príncep Joseph Franz von Lobkowitz, juntament amb l’Obertura Coriolano i el Concert per a piano núm. 4. Una obra, una altra més del mestre de Bonn, que és pur goig.
Daniel Müller-Schott, Ramón Tebar, l’Orquestra de València, Saint-Saëns, Beethoven... Un concert d’altura.
