La Història sempre es reserva veritables sorpreses quan un decideix investigar una mica sobre èpoques passades i fets concrets, sobre figures destacades o anònimes. Submergir-se de ple en el nostre ahir no és una labor fàcil, però gairebé sempre resulta gratificant perquè ens permet desfer el caminat per a comprendre alguns perquès de l’avui, de l’ara, i perquè ens ofereix la possibilitat d’omplir uns certs buits que irremeiablement es generen amb el pas del temps, bé per ignorància o per distracció.

Existeix al nostre país una tendència al menyspreu o, més aviat, a l’escepticisme cap a nosaltres mateixos. Tot quant fem o deixem de fer genera una certa desconfiança, perquè no ens acabem de creure el potencial i bon fer de moltes de les persones d’aquí. No és nou afirmar que sempre, o gairebé sempre, idolatrem a allò que ve de fora, ho considerem millor, més valuós o atractiu encara sent segurament en molts casos de pitjor qualitat. Som així, recelem de la nostra pròpia capacitat. És per això que quan un comprova que en el passat va haver-hi un cantant espanyol que es va convertir en un dels personatges més influents de l’òpera del segle XIX, sent el tenor predilecte de Gioacchino Rossini i mestre del bel cant, un no pot més que mostrar la seua sorpresa i reconèixer, també, la seua malaptesa i desconeixement.

Tot un referent de l’òpera

Manuel del Pópulo Vicente García ​va ser, com dèiem, cantant i mestre de cant, a més de compositor, productor d’òpera i director d’escena. Al seu torn, i com a nota curiosa, va constituir la dinastia més important de cantants i professors de cant del període vuitcentista espanyol, formada pels fills que va tenir amb Joaquina Briones: la cèlebre María Malibrán (1808-1836), Pauline Viardot-García (1821-1910) i Manuel Patricio Rodríguez García (1805-1906).

Parlar de Manuel García és pertinent perquè va ser ell l’autor de L’Isola Disabitata i que es representarà el pròxim dijous, 4 de març, a les 19.30 hores, en el Teatre Principal de Castelló en una producció del Teatro Arriaga de Bilbao en coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla i que ens arriba de la mà del Palau de les Arts de València gràcies a la col·laboració entre l’entitat i l'Institut Valencià de Cultura a Castelló.

Sabut és que quan el famós Farinelli exercia de ministre en la cort de Madrid, va encarregar al poeta cesari de la cort de Viena, Pietro Metastasio, la redacció d’un llibret que hauria de representar-se en els espais escènics borbònics en exclusiva. Corrien els anys centrals del segle XVIII quan L’illa deshabitada va iniciar el seu recorregut que, després de passar per molts compositors, com el mateix Haydn, creuaria al nou segle per a, en 1831, reviure a les mans d’un altre cantant de referència del moment, com va ser Manuel García.

Quina és la seua història?

L’òpera relata la història de Constança i Silvia, dues germanes que sofreixen una tempesta en un vaixell al costat de Gernando, el nuvi de la primera, i acaben en una illa deserta. Uns pirates segresten a Gernando, però les dones pensen que les ha traït abandonant-les a la seua sort fins que 13 anys després Gernando, a la fi lliure, torna a l’illa acompanyat pel seu amic Enrico, amb la il·lusió de trobar viva a Costanza. Silvia s’enamora de Enrico res més veure-ho, mentre que Costanza es desmaia en retrobar-se amb Gernando. Quan recobra el coneixement i Enrico li compta l’ocorregut en el passat, s’abraça feliç al seu marit.

Aquest relat del suposat abandó en una illa deserta de les dues germanes pels seus dos promesos i el final feliç amb el seu rescat, té cert paral·lelisme amb la pròpia obra, que va ser celebrada en el seu temps i oblidada gairebé al mateix temps. Així mateix, existeix, tal com remarquen des de Les Arts, un «correlat curiós amb l’alternança de sentiments mostrats pel quartet protagonista: absència i presència, traïció i lleialtat, incertesa i certesa que culminaran, al final, amb la vida feliç dels protagonistes».

Remarcàvem l’«oblit» d’aquesta obra perquè a penes hi ha notícia de representacions d’aquesta. No, fins que Emilio Sagi, estret col·laborador dels Arts des de la seua inauguració, la «va rescatar» en 2010 —quan exercia com a director del Teatro Arriaga—. Serà el mateix director italià qui s’encarregui de dirigir aquesta òpera de càmera el 4 de març en el Teatre Principal, una peça concebuda per a quatre cantants i acompanyament pianístic, que interpreta el Centre de Perfeccionament de les Arts i amb una escenografia dissenyada per Daniel Bianco.

Les Arts, a Castelló

El director artístic del Palau de les Arts, Jesús Iglesias Noriega, ens va comentar el mes de desembre passat en una entrevista en exclusiva que la relació de l’entitat amb Castelló està «molt consolidada» gràcies a l’excel·lent col·laboració que manté amb el delegat territorial del Institut Valencià de Cultura a la província, Alfonso Ribes.

Gràcies a aquest vincle, tant l’Auditori i Palau de Congressos de la capital de la Plana com el Museu de Belles Arts i el Teatre Principal han gaudit, i gaudeixen, d’iniciatives de qualitat protagonitzades per l’Orquestra de la Comunitat Valenciana així com actuacions de membres destacats del Centre de Perfeccionament o, en aquesta setmana entrant, una òpera de petit format.

Malgrat que el gran concert que la OCV anava a oferir el passat 6 de febrer, sota la batuta del mestre italià Daniele Gatti, va haver de suspendre’s, gaudirem novament amb la presència de la prestigiosa agrupació el 28 de març amb la direcció en aquesta ocasió de Juanjo Mena i amb un programa que ja els podem avançar i que constarà de l’obertura de Los esclavos felices, de Juan Crisóstomo de Arriaga, la Simfonia concertant per a oboé, clarinet, fagot, trompa i orquestra, en mi bemoll major, K 297b, de Wolfgang Amadeus Mozart i la Simfonia Nº9, D 944, en Do Major, «La Grande», de Franz Schubert.