«Sóc una xica de 27 anys, de Madrid». Així es presenta María de la Flor, una artista que, com diu ella mateixa, «fa poquet va decidir apuntar el cap». La veritat és que en menys de tres anys el seu nom ha passat de l’anonimat en els mitjans a ser considerada una de les renovadores del folk musical espanyol.

Diu que li tracten d’«antiga», que no poques vegades li pregunten si és «de poble», però ella, sent de Carabanchel, i lluny de molestar-se per això, es congracia amb aquesta sensació de conjuminar la tradició amb les noves sonoritats. «Em diuen que sóc una mescla entre una àvia i una nena. No em molesta, fixa’t, perquè entenc el que volen dir», explica, sense saber desglossar o posar-li tecnicismes a aquesta «mescla», però confessant que sí, que és cert que l’atreuen molt «aquests ensenyaments de la tradició oral, aquesta manera antiga de comunicar les coses, potser una mica menys virtual»; això sí, «sense desmerèixer aquest món que té tot el seu avanç i tota la seua glòria».

Des de molt xicoteta, assegura, ha estat una «enamorada dels analògic, de l’humà, de la mirada, d’aquesta mena de coses que per a mi estan en el folklore, i estan en aquestes converses d’àvia a néta», aquest univers que sembla perdut però que forma part irremeiablement del nostre imaginari.

La llavor

María de la Flor comptava amb tot just 3 anyets quan la seua mare va estimar que era necessari per a la seua educació que aprengués música. «No tant perquè jo em dediqués a la música, sinó perquè ella creia que en els valors essencials que havia d’adquirir, l’aprenentatge musical era necessari», afirma. I així va ser, i així és com sempre ha viscut acompanyada tota la seua vida per la música i per l’art, per la cultura. «Els meus pares volien ensenyar-me aquesta passió per l’art, per les coses creades artesanalment, per la disciplina també, i vaig tenir la sort de tenir un molt bon mestre i pedagog que em va ensenyar tot això amb moltíssim amor», matisa.

El violí es convertiria durant molts anys en un fidel company. Encara avui ho és en realitat. Però en comptes de centrar-se únicament a aquest instrument, va decidir «tocar amb molta més gent, escoltar una altra música», la qual cosa li va portar a cantar i adonar-se que aquesta era la seua passió. D’això farà uns tres anys aproximadament, en 2019, un any fonamental per al seu propi esdevenir artístic perquè va ser quan va publicar els seus dos primers temes, «Desierto» i «Dice la abuela», amb els quals el seu nom va començar a ressonar.

Un camí

«La música sempre ha estat aquí, jo sempre he cantat, si bé és cert que mai m’havia posat a compondre», ens conta. Quan va assumir que no havia de ser una cosa en concret, quan va deixar a un costat aquest afany per etiquetar-se o encaixar en un motlle a l’ús, va ser el moment en el qual, d’alguna manera, María de la Flor va començar a volar, a somiar, a ser al mateix temps violinista, cantant, compositora, psicòloga…

Confessa l’artista que mai «he situat les sonoritats i referències que tinc en un escenari concret». Ella es considera «una tia bastant urbana» però que no és aliena «al natural, a la naturalesa». De fet, en aquests moments tan complexos de pandèmia i confinament diu que «és bastant normal que quan ens tanquem com ha ocorregut en aquest moment, a les ciutats, en els treballs o en els mòbils, els anhels vagin en direcció al cel». Dóna la sensació que aquest és el seu objectiu, mirar al cel, aconseguir-lo si fos possible amb l’objectiu que la seua música, la seua manera d’entendre la música, arribi al públic.

Concert a Castelló

Al públic que s’acosti a la sala simfònica del Auditori i Palau de Congressos el 6 de març —a les 20.00 hores— segur els arriba aquesta naturalitat i saber fer de María de la Flor. Gràcies al cicle «Un món de músiques» que organitza l’Institut Valencià de Cultura (IVC), serem partícips d’aquesta senzillesa i candidesa que demostra la madrilenya i que cobra vida en un treball que veurà a la llum el pròxim 2 d’abril i que es titularà TEMPLE.

En aquest treball trobem quatre cançons «molt senzilletes» que ha comptat amb la producció de Diego Galaz. En totes aquestes peces s’albira part d’aquest univers que ha anat creant a través de moltes «febres i obsessions». «M’han donat rampells de molts tipus de música», assenyala l’artista, confeccionant en tots aquests anys de vivències i experiències un recorregut que va des del folk escocès i anglès al folklore ladí, per exemple. María de la Flor ens parla de grups com Coetus, Liseo Parra, Xabier Díaz, Víctor Jara o Violeta Parra a Llatinoamèrica, Rodrigo Cuevas en el nord, María José Llergo... «Persones que han recuperat molt de folklore i han fet molt de folklore», adverteix, i tots ells fent ús d’un discurs personal, un llenguatge propi perquè, com diu ella mateixa, «nosaltres no recuperem el folklore com a antropòlegs, però sí que anem reproduint i revisant aquesta veu». En el seu cas, assegura que en tenir moltes i molt variades referències «una mica rares» estilísticament parlant —perquè mai s’ha tancat portes—, li agrada analitzar i indagar sobre els orígens d’unes certes músiques, veure les influències de cadascuna.

Del seu pròxim concert a Castelló comenta que està molt agraïda perquè, per a bé o per a mal, «jo vull que la gent escolti la meua música». Per a això, a més de la producció de Diego Galaz, s’ha envoltat d’un grup de músics excepcionals —«musicazos», diu ella— amb els quals el procés d’enregistrament va ser fluid i, sobretot, enriquidor.