«Rita naix de la meua necessitat de parlar de la mort i també de l’amor», diu Marta Buchaca, autora d’aquesta obra teatral que protagonitzen Carlos Hipólito i Mapi Sagaseta i que arriba al Teatre Principal de Castelló el 14 de març dins de la programació d’hivern de l’Institut Valencià de Cultura.
La dramaturga va parir aquest text pensant en el sofriment, en el final d’una vida, i el fa des de dues perspectives, una socialment acceptada i una altra que en l’actualitat molts continuen considerant un tabú. La primera és el sacrifici d’un animal que pateix, un acte que, encara que puga ser dolorós per al seu amo no requereix a priori de massa dilemes morals ni ètics. La segona, per contra, és la que protagonitza un ésser humà, i en aquest cas en concret, una mare. «Què passa amb el sofriment humà? Què passa quan qui pateix és una mare?», es pregunta Buchaca.
Per a intentar respondre a aquestes complexes preguntes, l’autora crea una història protagonitzada per dos germans, Julia i Toni, que comença a riallada neta i, a mesura que van avançant les escenes, aconsegueix emocionar, i també patir a l’espectador. Ella és incapaç de prendre decisions i ell, en canvi, sembla que ho té tot molt clar. Però quan a Toni el veterinari li aconsella sacrificar a la seua gossa Rita, la seua seguretat personal s’esvaeix. Julia, que per a decidir sobre el que han de fer els altres, no té problema, té molt clar quina és la decisió que ha de prendre’s. Toni haurà d’acceptar que la seua gossa Rita s’està morint i, al seu torn, Julia haurà d’acceptar que la mare de tots dos, que també es diu Rita i que pateix Alzheimer des de fa anys, també està al final de la seua vida. «Quan Toni accepta que ha de sacrificar a la seua gossa Rita, sent la necessitat de fer el mateix amb la seua mare. No suporta veure-la patir. I és precisament aquest fet que m’espenta a escriure l’obra i el que obri el debat», assegura la dramaturga.
En aquest sentit, podem dir que Rita és una obra sobre la família, sobre els germans, sobre el vincle matern-filial i, també, sobre la incapacitat d’acceptar la mortRita. Una tragicomèdia que parla de la dificultat de «soltar» a les persones que volem, ens planteja què és viure amb dignitat i explora la legitimitat que tenim per a decidir sobre la mort dels altres.
Moltes qüestions
Per a l’autora, «actuem com si no haguérem de morir mai i, en general, no acceptem que la mort és part de la vida». És per això que Rita vol plantejar preguntes que poden ser incòmodes, però que són necessàriesRita, com per exemple: Per què tenim assumit que a un gos no l’hem de deixar patir i, en canvi, als humans a vegades els deixem viure fins a estats d’una dignitat molt qüestionable? Per què no està legalitzada l’eutanàsia a Espanya? Què és viure amb dignitat? Què és el sofriment? Què és estimar? És deixar que la nostra mare es consumisca al final de la vida? És ajudar-la a morir? És fer-li companyia i cuidar-la fins a l’últim sospir?
Aquesta obra, a través de la història de Julia i Toni, parla d’un tema que no és habitual veure en els nostres escenaris: l’eutanàsia i el dret a morir dignament. I com ocorre sempre amb les seues obres, no pretén donar respostes. Ella posa les preguntes en escena i disposa la història per a generar un debat en l’espectador usant escenes quotidianes amb les quals tots i cadascun de nosaltres podem sentir-nos identificats.
