Mario Bellatín diu que «si un vol estudiar a un escriptor, crec que seria una pena passar per alt els seus fantasmes». Caldria sumar a aquests fantasmes els espais habitats, perquè d’ells s’aprèn molt sobre les persones. Dit d’una altra manera, aquests llocs conformen una part fonamental de la nostra pròpia biografia, encara podent ser geografies imaginades o anhelades.
En el cas de Rossana Zaera, per a conèixer-la cal fixar-se precisament en aquests territoris. Alguns d’ells són privats però, amb sort, i amb aquesta generositat tan seua, l’artista castellonenca obre les portes d’aquest paradís que ha anat conreant amb el temps. Certament, i tenint en compte que molts creadors fan servir l’art com a forma d’expressió individual, com una plataforma per a llançar fora de si preocupacions i temors, ensomnis i anhels, podem dir que Rossana Zaera ha practicat un art totalment subjectiu, íntim i emocional, de gran importància. Ho ha demostrat en cadascuna de les seues peces, que són, no n’hi ha dubte, trocets del seu jo.
Quan un se submergeix en l’obra de Zaera queda irremeiablement lligat a ella. Sense saber molt bé com, s’estableix un vincle, una unió, un d’aquests fils invisibles tan volguts per l’artista. En aquest sentit, quan va publicar el seu llibre De Varíkino a Peredélkino (Malabaria), va contagiar a molts aquesta passió per un lloc de la seua memòria —i del seu cor— que és, al mateix temps, un lloc imaginari i, també, real, físic. Quin és aquest espai al qual ens referim? Tot al seu degut temps.
Un somni fet realitat
Dir que el treball de Rossana Zaera és delicat i elegant és una obvietat i dir que el seu últim treball De Varíkino a Peredélkino és un somni fet realitat, per als quals tenim la fortuna de conèixer-la, també. Un somni compartit i que aquest passat any va veure la llum a través d’una publicació que ara ha traspassat del paper a les parets del nou espai que l’artista castellonenca ha habilitat per a l’ocasió al carrer Maestro Chapí, 18, de la capital de la Plana, un espai on es desprèn la màgia i la bellesa que només ella és capaç de crear i transmetre amb la delicadesa que la caracteritza.
L’obra que es pot observar fins al 19 de març prèvia cita —escrivint a estudio@rossanazaera.com— és minuciosa i molt cuidada. A través de les diferents litografies exposades Zaera ens narra aquest viatge de Varíkino a Peredélkino, en el qual la pluja i els paratges naturals ajuden l’artista a situar i explicar la gran aventura que va suposar endinsar-se en el món de l’escriptor rus Borís Pasternak (1890-1960). Així és, l’instigador d’aquesta travessia a la recerca d’experiències i sensacions és el cèlebre autor de Doctor Zhivago. Zaera va realitzar la seua particular peregrinació fins a la seua dacha en el que ha estat un viatge tant físic com, i sobretot, emocional.
Autoconeixement
El fet que Rossana Zaera iniciés aquest singular periple parteix de la necessitat d’autoconeixement i, per què no dir-ho, d’una obsessió en la qual s’interrelaciona als protagonistes del Doctor Zhivago amb la de la història dels seus propis pares, generant així una espècie de fantasia que s’ha anat enfortint i creixent amb el pas del temps, buscant semblances i coincidències a través de la vivència de dos mons paral·lels i complementaris que convergeixen en la seua pròpia obra.
Una obra, per cert, en la qual predominen les textures i els contrastos de blanc i negre, amb petits tocs de color, palpitants, que assenyalen i revelen l’amor i la passió de la qual neixen i es nodreixen els personatges de Pasternak. Sens dubte, una joia i un delit per als sentits, en la qual el poètic s’entrellaça amb el visual, donant lloc a unes imatges etèries i sublims que ens traslladen a aquests paisatges nevats i plujosos predominants en tota la novel·la i, sobretot, a aquest gran amor, latent, que uneix al triangle protagonista.
Dos sèries i estils diferenciats
La present mostra està composta per dues sèries monocromes, «Varíkino» (2018), a base de tinta xinesa on els petits tocs de color vermell que apareixen són com a centellejos que s’esvaeixen en la boira, fins a envair per complet una de les obres, en la qual l’àrea de l’estimada Balalaika de Yuri es tenyeix de color; i «Entrelazamientos» (2019), una sèrie de collage realitzats amb fotografia analògica preses al llarg de la seua estada a Moscou. A través de totes aquestes composicions ens traslladem a un temps passat en el qual els records i els somnis s’entremesclen sense poder discernir què és real i que fictici.
Sens dubte, és aquesta una experiència —altra més que ens brinda la castellonenca— que convida al públic a endinsar-se en un món delicat i poètic que obre una porta al particular univers de l’artista. Una meravella amb la qual som còmplices i testimonis.
