Un mica de Rawls, per favor! A populistes de tota condició, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, trumpistes o no, que es dediquen a assaltar parlaments o comissàries; a fonamentalistes i dogmàtics, a tots aquells que tenen molt clar què és el bé i volen assaltar els cels i baixar-lo a la terra —segurament per a imposar-lo— la lectura d’aquest pacífic, tranquil i assossegat professor de Baltimore no els aniria del tot mal. El mes de febrer passat hauria complit cent anys, va morir en 2002 i ara, a la fi d’any, farà cinquanta (1971) de la publicació d’una obra que va revolucionar, i de quina manera, la teoria política. El llibre es diu A theory of justice (Una teoria de la justícia) i no es llig d’una tirada, més aviat s’estudia a poc a poc. I si li ho compren, vagen amb compte, és un totxo de quasi 600 pàgines, i si els cau al peu, igual els fa mal.
On no fa mal, més aviat tot el contrari, és a la ment. Rawls és un liberal molt estimat pels socialdemòcrates, com el que això subscriu, i com a més és kantià i universalista, vostés comprendran que ens sentim com a casa, en família. Potser el seu llibre haja tingut tant d’èxit perquè és un bon fonament filosòfic teòric de l’Estat social i democràtic de dret, de l’Estat del Benestar. Apuntem algunes coses sobre la seua obra i el seu pensament.
Filosofia política
La filosofia política es planteja preguntes que vosté, sense ser filòsof, de ben segur també, alguna vegada, s’haurà fet. Què és una societat justa? Per què hi ha persones que manen i altres que obeeixen? És la gran qüestió de la legitimitat del poder. Hi ha hagut al llarg de la història diferents maneres de legitimar-ho. Des de l’arribada de la modernitat amb les revolucions liberals, els drets humans, l’individualisme, etcètera, etcètera, la forma de legitimació més acceptada és el contracte social (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant). Amb diferents variants venen a dir que els éssers humans com a subjectes de dret, ens posem d’acord, pactem per a viure junts, establir qui ens governa i les normes per a conviure en pau. Rawls és un contractualista contemporani, del segle XX, i actualitza aqueixa construcció intel·lectual que és el pacte social d’una manera nova i innovadora. Vegem.
Fem un experiment mental. Imaginem, diu, que com a éssers racionals ens trobem al principi de tot, en el que ell anomena «la posició original». Som racionals, sí, però sobre nosaltres cau el vel de la ignorància i no sabem res sobre nosaltres mateixos. Desconeixem tot sobre les contingències arbitràries que tan importants són en les nostres vides, però que no triem. No sabem si serem home o dona, de família rica o pobra, d’una raça o una altra, quins interessos tindrem, a quina comunitat religiosa pertanyerem o quines malalties ens afligiren. Res, no sabem res sobre el que serà de les nostres vides. En principi, no sembla molt just viure en un món constituït sobre el que no triem. Sembla més just pactar sobre la justícia com a pura imparcialitat, que no sapiem quins elements ens afavoriran. I en ser racionals ens posem en el pitjor, tenim aversió al risc i pactarem el menor mal possible. En aqueixa situació, en una posició original amb el vel de la ignorància, en aqueix supòsit «COM SI» no sabérem les nostres contingències favorables o desfavorables, què estaríem disposats a pactar? Sobre quins principis de justícia podríem arribar a acords?
Dos (o tres) grans principis
Rawls pensa que el pacte tindria dos grans principis, encara que el segon, al seu torn, es divideix en altres dos, pel que també es pot parlar de tres principis. El primer principi és el de la llibertat. Totes les persones tenen el mateix dret a les llibertats bàsiques compatibles amb les del veí. És un liberal i la igual llibertat per a tots és inviolable. Hi ha uns drets bàsics que cap majoria pot retallar. El segon sosté que «cal solucionar les desigualtats socials i econòmiques de manera que siga possible tindre una esperança raonable que les solucions afavoreixen a tots i estan lligades a càrrecs i despatxos oberts per a tots». El primer principi, és clar, té prioritat sobre el segon, és un liberal, però en el segon planteja el gran tema de la justícia distributiva. I cerca una eixida. En les dos vessants del segon principi les coses van més lluny de l’esperable en un liberal clàssic. Planteja, d’una banda, el principi de la igualtat d’oportunitats. En una societat justa tothom té dret a jugar amb les mateixes cartes, per tant, és just generar condicions perquè hi haja una igualtat d’oportunitats formal i efectiva. Però, a més, i d’altra banda, presenta, el principi de la diferència, que l’ha fet famós entre els socialdemòcrates i injuriat entre els liberals purs: seria justificable la desigualtat si ve a avantatjar als més desfavorits. El famós «Maximin». Si no sabem que posició ens tocarà, tots estaríem disposats a ajudar al que està en pitjor situació. En paraules de Rawls: «La regla maximin ens diu que hem de jerarquitzar les alternatives conforme als seus pitjors resultats possibles». Que donen un màxim al qual es troba en una situació de mínim.
Ja ho veuen, un liberal igualitarista. Potser Rawls tematitza i dona contingut filosòfic amb tota una gran càrrega conceptual i teòrica a una idea que de manera ingènua, intuïtiva, molts anys abans, ja expressava el bo d’Indalecio Prieto. «Soc socialista com a liberal». Per a molts, Rawls va obrir la caixa dels trons i va començar una discussió que dura fins als nostres dies.
Ètiques de la justícia
En tot cas, tant Rawls com Habermas, com a gran part de la filosofia política contemporània, postkantians com són, tenen clar que l’organització de la convivència en societats pluralistes com la nostra, cal fonamentar-la en ètiques de la justícia, no en ètiques del bé o de la felicitat. Importa que ens posem d’acord sobre el just; el bo, igual que la felicitat no és una qüestió d’ètica pública, sinó de les morals privades, és a dir de les diverses concepcions de la vida bona o en termes de Rawls de les diverses visions comprensives del món. En definitiva, és cosa seua, de cadascun i no de l’Estat.
Els grans il·lustrats en el seu moment van dir: és política, no religió, i Rawls ara diu: «és política, no metafísica». Precisament és aqueix, el títol d’un dels seus articles que donarà lloc a un altre dels seus grans llibres: El liberalisme polític (1993). Però això és una altra història, de la qual, si ho desitgen, podem parlar un altre dia.
