Les bones converses escassegen en aquesta era fugaç. El ritme de vida que ens ha estat imposat augmenta les seues pulsacions fins a quedar exhaustos. Hi ha qui reconeix en la pressa un nou estil de vida però, sincerament, aquest estar i sentir-se internament accelerat la major part del nostre temps poc o gens ens beneficia.

D’això, i de moltes altres coses, reflexionava aquesta setmana amb Javier Vicedo, i ho fèiem de viva veu però mantenint les distàncies pròpies d’aquest temps de pandèmia. El poeta i dramaturg castellonenc és un interlocutor de luxe. Sempre fa ús de les paraules correctes en els moments oportuns. Clar, és poeta! Fora bromes, durant la xerrada que vam mantenir ens fèiem ressò d’aquesta desraó de la qual emmalaltim tots avui dia, una bogeria provocada per aquest ritme frenètic que esmentava al principi i que ens impedeix veure el que tenim enfront de nosaltres, privant-nos de molts dels plaers quotidians que ens brinda la pròpia vida, com aquesta xerrada distesa, cervesa en mà, per exemple.

Parlem d’aquesta necessitat imperiosa per l’immediat, d’aquesta societat consumista fins a l’extenuació i cada vegada més frívola, de la cridòria i les distorsions que provoquen les xarxes socials, de l’asfíxia de l’individu en una societat cada vegada menys plural i compassiva, menys eloqüent. També parlem d’aquesta necessitat real per aixecar el peu de l’accelerador, per recuperar aquest to menor, menys grinyolant, per fer una crida a la senzillesa i la contenció i, sobretot, a la revaloració, o més aviat reconnexió amb el món natural.

D’algun temps ençà han anat apareixent autors i títols que persegueixen retornar-nos a aquesta realitat natural i rural que forma part d’un passat del qual ens han fet avergonyir-nos en pro d’un somni industrial i un creixement econòmic que, pel que es veu, no va ser més que una broma pesada. No obstant això, hem de ser conscients que aquest passat no és tal cosa, és més aviat un present que ignorem. D’aquí ve que, sent una miqueta escèptic, aquesta aparent nova ona literària que molts engloben o etiqueten com «neorural» se m’antulli més aviat com una moda passatgera, un episodi més dins de la indústria editorial espanyola. O m’equivoco? Sí i no, potser, o no del tot. Vegem.

Un 'boom' rural?

Escriptors com ara Sergio del Molino, Jesús Carrasco, Paco Cerdà o Marc Badal, per citar alguns, van posar el focus en aquesta situació d’abandó i despoblació del camp. La seua intenció, imagino, era reivindicar o criticar «aquesta realitat». Imagino, de nou, que no van pensar que aquestes inquietuds anaven a convertir-se en tot un fenomen editorial. Lluny de posar en dubte la seua vàlua i qualitat literària —les seues obres són totes magnífiques i no se’ls pot posar un però—, sí que és cert que han obert, o reobert, un camp en la literatura que ens ha retornat a la naturalesa en una certa forma. Les seues obres són una invitació a recuperar aquest vincle amb el més primari, com van fer en el seu moment autores com Susan Fenimore Cooper, o més recentment Abi Andrews o María Sánchez, i això és una cosa que hem de valorar perquè, no oblidem, som naturalesa.

Continuar parlant, reflexionant

Moltes d’aquestes qüestions han estat les que van originar el plantejament expositiu que ara es pot visitar en l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) sota el títol de Bio-Lectures. Reflexions de l’entorn natural i rural contemporani. Comissariada per Irene Gras Cruz, la mostra fa de canal perquè reflexionem sobre la situació crítica en la qual viuen molts pobles de l’interior i, també, perquè valorem la importància d’unes tradicions i maneres de vida que són, malgrat la seua duresa, molt més afectuosos amb el propi territori.

Part del corpus d’aquesta exposició es basa en la literatura, i es recolza també en una sèrie d’activitats complementàries que enriqueixen fins i tot més si cap el seu discurs —que va més enllà de l’estètic o visual—. Així, el 3 d’abril, a les 12.00 hores, es durà a terme una taula rodona que versa, precisament, sobre la relació que s’ha establert entre la ciutat i la vida en els entorns rurals.

Gabi Martínez, Olga Merino i María Sánchez —qui recordem va ser guardonada amb el Premi Princesa Girona de les Arts i les Lletres enguany— seran els participants en aquesta trobada que tindré el plaer de moderar i en la qual es compartiran diferents visions sobre aquestes problemàtiques o preocupacions relacionades amb la desconnexió, conscient i inconscient, que protagonitzem amb la terra. Aquests tres escriptors han aconseguit, amb les seues respectives obres, girar els seus ulls al camp per a mostrar la seua realitat, lluny de visions simplistes, recuperant en alguns casos el vocabulari perdut o despertant la nostra consciència ambiental.

Intentarem, així mateix, respondre a la pregunta de com el camp i els nuclis rurals han experimentat un auge considerable en el panorama editorial actual i de com aquestes lectures, el seu significat, han aconseguit el seu impacte en la societat contemporània. Tot això sense perdre de vista la necessitat d’apreciar el treball d’aquells que ens van precedir i de comprendre que hem de recuperar un estil de vida més senzill si volem realment viure en harmonia amb la naturalesa.

Diàlegs introspectius i al seu torn una crida a la comunió global, alguna cosa que ens concerneix a tots.