Poques definicions hi ha del terme o concepte «cultura» que m’agradin. És massa abstracte, massa complex, massa humà, com per a sintetitzar-ho tot en una simple frase. A més, per a entendre-ho íntegrament hem de tenir en compte que va lligat a una altra paraula: educació.
El terme «cultura» prové del llatí «cultus», que al seu torn deriva de la veu «colere» i que compta amb una gran quantitat de significats com habitar, conrear, protegir, honrar amb adoració, així com es refereix a la cura del camp o del bestiar, entre altres. Si ens endinsem en l’etimologia de la paraula «educació», observem que habitualment són dos els orígens que se li atribueixen. Segons el primer, aquesta prové del verb llatí «educare», el significat del qual és criar, nodrir, alimentar. La segona accepció tindria el seu origen en el llatí «educere», que significa treure, portar, conduir des de o cap a, o, també des de dins cap a fora.
Habitar, conrear, protegir, criar, nodrir, alimentar, portar des de o cap a... La cultura ens protegeix, l’educació ens alimenta i nodreix, i no només això. En llegir l’últim assaig filosòfic de Josep Maria Esquirol, Humà, més humà (Quaderns Crema), albirem novament aquesta estreta relació entre la cultura i l’educació. Esquirol ens diu que «la cultura i l’educació consisteixen en això: fer durar el bo i donar-li espai, és a dir, a fer-ho créixer». Cultura i educació com a bondat i creixement personal, com l’antítesi de la reculada, d’allò estanc i inhumà, de l’infernal, tot el contrari al buit existencial. D’aquí ve que sigui necessari, també, pensar en tots dos conceptes com un aprenentatge que és, al mateix temps, un canal perquè pugui aflorar la sensibilitat i cordialitat.
Sòcrates deia que la millor manera d’aprendre era reconèixer la pròpia ignorància. Aquest reconeixement -que es fa un mateix-, s’ha vist minvat i transformat en l’actualitat per una «imposició de la ignorància» que es tradueix en una major fredor envers l’altre, afectant cada vegada més en les relacions socials que establim, modelant i endurint les circumstàncies socials o personals. Aquesta ignorància imposada, promoguda, és el que ens porta pel camí de la insensibilitat que afecta directament l’essència mateixa de la vida humana, la qual cosa no deixa de ser inquietant per a aquells que intentem fer veure la necessitat d’un enteniment i creixement col·lectiu, d’una cultura i una educació que ampliï les nostres mires, no les redueixi fins a provocar-nos una ceguesa irreversible.
Aquesta reflexió és la que ha promogut en gran part l’aparició de Intercanvis. Club de cultura, un nou cicle impulsat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i que tinc la fortuna de coordinar, una idea que va néixer del seu delegat territorial a Castelló, Alfonso Ribes, qui ha confiat en aquesta «missió» de reivindicar, o més aviat de recordar, la importància que la cultura, amb tot el seu significat intrínsec i totes les seues possibilitats, té per a generar un espai de diàleg que serveixi «per a fer durar el bo», tornant a Josep Maria Esquirol. I què és el bo? Diria que el bo és ser capaços de pensar i raonar per nosaltres mateixos, d’alimentar aquest esperit crític i així aprofundir en aquelles qüestions que ens caracteritzen com a éssers humans, de perseverar en la necessitat de ser i estar per a un mateix i per als altres, de confraternitzar i cuidar-nos entre tots, d’encaminar-nos junts cap al que ens ofereixi la vida. Protegir-nos, cuidar-nos, habitar-nos, honrar-nos.
Així, a través de diferents convidats, Intercanvis busca oferir noves mirades i diferents perspectives per a enriquir les pròpies, obrir converses, intercanviar opinions, parlar per a seguir endavant. L’escriptora Sara Mesa serà l’encarregada d’inaugurar aquest cicle el 20 d’abril, a ella li seguirà Francisco Contreras ‘Niño de Elche’, el dia 27, Remedios Zafra l’11 de maig i Javier Jaén el dia 19. S’apunten, ens acompanyen?
