Tot comença amb una metàfora molt reveladora que em va retornar a la meua essència més primària, perquè torne a escriure en un diari, així com vaig començar a immortalitzar retalls de temps a través de les paraules. El diari comença amb la Noche oscura del alma i el període de l’eclecticisme. Conversàvem el meu pare i jo sobre les crisis existencials, el buit que es prostra sobre nosaltres com un mantell negre. Aquesta tela m’encegava com ja havia aconseguit fer-ho en altres ocasions, però ara adoptava un caire diferent, ja que comprenia, per fi, que els estats més foscos pretenen revelar-nos alguna cosa, llevat que ens paralitzara el temor de revelar algun tipus de descobriment significatiu.
Per què escriure? Si ho pense, els meus ulls adquireixen una lluentor especial que els meus afins perceben a l’instant. És per això que escric. Potser no hi ha major benedicció que un art que em permeta ser i estar sense interrupcions? Si escric, em mimetitze amb el meu jo més autèntic. No vull perdre’m la vida, ser un subjecte passiu que no atrape les sensacions del present.
L’estètica de la via pública ha deixat d’interessar, ja les escultures són ignorades. Hauria de deixar l’exercici de l’escriptura per a escriure en interiors? No sé si això també desapareixerà, la contemplació mentre forme part d’un paisatge. El goig estètic i espiritual que m’aporta la literatura em recorda a l’acte d’arrancar una flor preciosa, el dir «atrape aquest moment, l’atresore fins al dia que em muira, no deixe de pensar en aquella flor i el sofriment provocat al saber que les visions que em van atrapar en un moment donat no tornaran». La literatura, llavors, per a mi, també és acceptar que tot marxa, que tot es dissipa en un viatge ad eternum realment desconegut. Així, suporte el colp, domine l’ànima, és pur estoïcisme, guia del meu camí, temprança en els meus actes.
Una cerimònia
Potser hauria sigut necessaris anar a un jardí o tombar-me en una gespa a costa del frenesí de les ciutats per a fer de l’escriptura una cerimònia de culte. A la meua manera de veure, l’escriptura és suportar el present, donar un sentit al camí que recórrec... Si cuide aquest regal, la vida resultarà emocionant. El temps em retorna aquest present, no sé si per fortuna o dissort, però quan acudisc al jardí i el capvespre cau, he de tornar a casa.
«La literatura és despertar cada dia esperant el descobriment, el secret»
La literatura és poder suportar l’spleen, la profunda melancolia que no havia demanat entrar a la sala quan ja ens havíem trobat. Aquesta reunió no és casual, em compromet amb ella: el món i el meu interior adquireixen significats preciosos. Ara, l’Alétheia, accedisc a estats del subconscient que potser havien quedat soterrats, perquè es manifesten retalls de realitat que mai havia conegut i d’uns altres que creia haver oblidat. L’escriptura, doncs, la considere una revelació ontològica en tant que em permet transcendir de la persona que soc en l’ara.
Un despertar
Pense, abans de finalitzar, que aquesta vesprada vaig al teatre. No aconseguisc recordar l’última vegada que vaig ser. Estic segura que hui atraparé les experiències que es revelaran, no permetré que s’escapen. Sense adonar-me, ja he romantitzat un moment que encara no ha ocorregut: m’imagine el caire dels meus pensaments i espere una lucidesa inigualable.
Ara ho entenc! Busque la bellesa allà on vaig i soc conscient que aquesta també es pot trobar en la foscor: m’accepte, m’estime, em transforme. La literatura és despertar cada dia esperant el descobriment, el secret.
