Ana Belén, Sílvia Munt i Pau Miró. Actriu, directora i autor. Tres noms que són fonamentals per a entendre el teatre contemporani al nostre país, i les tres peces clau que estan darrere d’un projecte escènic amb reminiscències cinematogràfiques i que convida a l’espectador a formular-se preguntes tan importants com saber qui som en realitat.
Pau Miró és un dels dramaturgs el nom dels quals ha estat lligat últimament a Castelló. Seua era l’obra Una historia real, que es va representar en el Teatre Principal el mes de febrer passat, i seua era també l’adaptació del clàssic de Juan Rulfo Pedro Páramo, que es va poder veure el mateix mes amb la poderosa interpretació de Vicky Peña i Pablo Derqui, amb direcció de l’icònic Mario Gas. Ara, en tot just dos mesos, torna Miró a la capital de la Plana amb Eva contra Eva, una obra inspirada en el clàssic Eva al desnudo, de Joseph L. Mankiewicz. Ho farà el 10 d’abril de la mà d’Ana Belén com a protagonista i amb la direcció d’una altra il·lustre, com és Sílvia Munt.
És Munt la que es pregunta, i pregunta a l’espectador, si som realment el que els altres veuen de nosaltres, o si som el que nosaltres creiem que som. La directora, i també actriu, remarca que «la vida, a vegades, és com un joc de miralls, col·locats aleatòriament», i és aquest joc el que es trasllada a l’escenari a través de dues actrius, de generacions diferents, que han d’interpretar a un mateix personatge. És aquesta coincidència la que provoca un xoc, perquè ambdues ofereixen dues maneres d’entendre la vida i la professió. L’actriu més jove —interpretada aquí per Mel Salvatierra— lluita per aconseguir l’oportunitat de donar-se a conèixer. L’actriu major —encarnada per la històrica Ana Belén— s’esforça perquè el pas dels anys no la faci desaparèixer dels escenaris. No obstant això, aquest teòric enfrontament no les converteix necessàriament en enemigues, tal com podrà comprovar el públic. De fet, les seues mirades són complementàries. Ambdues poden aprendre l’una de l’altra, sense cap necessitat de destruir-se, però la pregunta és: s’adonaran o acabaran devorant-se?
Un mirall per a tots
En aquest sentit, la peça teatral parla de les vulnerabilitats pròpies de tot ésser humà que envelleix i dels prejudicis que tota societat posseeix respecte a aquesta guerra generacional. «Què hi ha de veritat i què hi ha de muntatge social premeditat i potser morbós en aquesta anunciada guerra generacional?», es pregunta Sílvia Munt, «què o qui hi ha darrere d’aquest joc devorador, on primer les criatures són ignorades per a després ser engolides, fins a acabar farts de menjar sempre el mateix?». Així, comprovem que els personatges de l’obra utilitzen el teatre per a parlar de la vida i la vida per a parlar del teatre, fins al punt de lliurar-se a aquesta professió amb tanta intensitat i devoció que, sovint, perden la capacitat de riure’s de si mateixos. «I és en l’excessiva transcendència que atorguen a les seves vulnerabilitats, convertint-les en meres vanitats, on radica la comèdia», expliquen, per a acabar citant a Shakespeare, quan deia que «l’objectiu del teatre és posar un mirall davant els espectadors per a poder reflectir les virtuts i els defectes de cada època».
Aquesta singular versió lliure de Miró sobre la pel·lícula i guió de Joseph L. Mankiewicz probablement ens fa de mirall sobre el qual poder veure i identificar algunes de les nostres imperfeccions contemporànies. Això sí, amb un somriure en la cara.
