Activista i lluitadora, Clara Peya porta més d’una dècada sortint-se de la norma, però és ara, quan està a punt de complir 35 anys, quan la seua música, incòmoda i compromesa, està derrocant barreres i trobant nous públics. El Premi Nacional de Cultura que li va atorgar el CoNCA en 2019 va ser el primer indici, i el segon ha estat el disc Perifèria que acaba d’editar i que li està obrint les portes d’altres escenaris.
«Potser ha estat la col·laboració amb Alba Flores i Ana Tijoux o el fet que aquest sigui el meu disc amb més cançons en castellà, no ho sé, però el cas és que noto —reconeix l’artista en una entrevista— que estic arribant a més gent, també fora de Catalunya».
Un reconeixement que li està arribant sense renunciar a la seua marcada personalitat, sensible i enèrgica, que parteix d’una formació clàssica per a estendre’s cap al que ella mateixa diu «pop sofisticat».
«No he renunciant a res —aclareix— a l’inrevés, cada vegada he anat prenent més consciència que l’art és l’eina més poderosa de transformació social que existeix i de com utilitzar-la». En el seu cas, l’eina és el piano, amb el qual compon els temes que després interpreta en directe asseguda als teclats i acompanyada dels músics i cantants triats per a l’ocasió, en aquest cas Enric Verdaguer a la veu, Vic Moliner al baix elèctric i els sintetitzadors i Didak Fernández a la bateria.
En Perifèria aborda temes «incòmodes» i posa el focus en les perifèries, és a dir, «en tot allò que no està en el centre, que no està representat socialment i que no té un altaveu».
'Mujer frontera'
Una de les cançons, «Mujer frontera», parla de les dones invisibles i els seus beneficis van destinats al col·lectiu Jornaleres de Huelva en Lluita, que treballa en favor d’aquestes treballadores del camp.
El feminisme és una de les lluites en la qual està especialment implicada Clara Peya des de fa temps, «però sempre revisant el missatge, perquè tot evoluciona». «Per exemple —assenyala—, no té sentit ser feminista des d’una perspectiva limitada a les dones blanques, cal anar més enllà».
«Mentre hi hagi discriminació han d’existir quotes, espais lliures d’homes, espais lliures de blancs i altres mesures que alguna gent considera una aberració», defensa. «No són aberracions, són espais de llibertat i seguretat i mesures per a anar avançant cap a una societat menys injusta», afegeix. En la seua opinió, el món en el qual vivim escombra cap a la perifèria a la gran majoria dels humans: «quantes vegades nosaltres mateixes ens hem sentit perifèria? i quantes vegades hem col·locat a algú en la perifèria?», es pregunta Peya.
Autoestima alta
Aquest funcionament social «fa gairebé impossible mantenir l’autoestima alta i ens fa molt vulnerables —agrega—. Tot això cal expressar-ho, perquè el silenci no ajuda».
Ella mateixa va fer un important esforç per trencar el silenci en «Suite TOC num 6», l’obra que va estrenar amb la companyia que té al costat de la seua germana Ariadna Peya, Les Impuxibles, en la qual abordava la malaltia que sofreix: Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). «Si mantens les coses en silenci, res canvia. Per a transformar cal parlar —sentència— i un tema del qual s’està parlat poc és de la forta afectació social que està tenint i tindrà la pandèmia en la nostra salut mental».
Peya actuarà a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló el 17 d’abril, a les 19.30 hores.
