Res més travessar el llindar de la galeria Cànem un s’adona d’estar submergit de ple en el món interior de Beatriz Mon. Una vegada travessada l’entrada de la sala, el públic no triga a mimetitzar-se per complet amb ella, queda atrapat fins al punt de transformar-se en ella. És més, l’artista no dóna l’opció a escapolir-nos o a mirar a cap a un altre costat perquè, miris on miris, et trobes amb ella en el seu estat més pur.
En l’exposició EN MÍ (Autobiografía en construcción), la castellonenca es mostra davant nosaltres tal com és, humana i vulnerable, despullant la seua ànima. Al mateix temps, convida a acostar-nos cada vegada més per a llegir o escoltar el que ens vol dir, recordant-nos que cal atendre-la i que no val desoir, perquè el que li passa a ella pot ser que en algun moment ens hagi passat o ens passi a nosaltres/as també, per la qual cosa d’alguna manera la seua obra actua de canalitzador. Podria dir-se, també, que en el seu propòsit ens atrapa en el seu propi joc de miralls, de mostració i ocultació, sense poder distingir quina imatge és real i quina un reflex.
El seu treball ens captiva i ens reté, però també pot arribar a incomodar al visitant per la seua sinceritat i transparència, ja que s’exposa tal com és, sense subterfugis. De la mateixa manera, cal destacar que l’artista ha organitzat l’exposició com si hagués teixit una xarxa pròpia a partir del seu dolor, les seues inseguretats, les seues pors, la seua angoixa... És aquest un projecte basat i sustentat en experiències totalment autobiogràfiques i, per tant, molt personals que l’artista enfronta i desenvolupa principalment mitjançant actes preformatius que es plasmen i es materialitzen en autoretrats fotogràfics i reflexogrames que reflecteixen moments catàrtics. Efectes que ens traslladen a una reflexió sobre els processos vitals que travessa, tant en la seua vida personal com en la seua pràctica artística. Un exercici d’autoexploració, de coneixement i autoafirmació que li serveix com una via d’evolució i creixement personal que ens remet als diferents conceptes que l’artista treballa al llarg de totes les sèries que conformen en aquest projecte expositiu: identitat, crisi, duel…
A través d’aquest procés en construcció i transformació l’artista aprofundeix en el seu món interior mitjançant la seua pròpia exploració, un exercici que la porta a si mateixa al límit a través d’una conversa que plasma mitjançant gestos, paraules o fins i tot crits. Sens dubte, és aquesta una obra que mira de front, tant a la vida com a les adversitats i circumstàncies que confrontem al llarg de la nostra existència, des de la pèrdua d’un ser estimat, la renúncia dels somnis d’infància, la rutina del dia a dia, la maduresa, el treball...
Els autoretrats aquí presents —vetllats, manipulats, moguts, etc.—, sempre en primer pla, són el resultat d’un treball meditat i minuciós, un procés en el qual l’artista ha treballat afegint capes, creant una infinitat de sensacions i textures, així com d’efectes que es difuminen i es fundin a la perfecció amb en el blanc i negre de la imatge, convidant a qui l’observa a la introspecció. Sens dubte, es tracta d’un camí a la recerca del propi alliberament, tant d’emocions i/o sentiments, que ens guardem i no som capaços de compartir o d’expressar, com de cavil·lacions i pensaments.
En definitiva, un treball, el de Beatriz Mon, sobre la pròpia idea de desenvolupament i evolució, és a dir, d’aprenentatge sobre la vida mateixa i, per què no dir-ho, de sanació i/o purificació a través de la transformació que porta a l’alliberament a la pròpia artista. Fins al 22 d’abril.
