D’irreverent podria titllar-se a la figura de David Pascual, aka Mr. Perfumme. El músic i escriptor valencià ha anat, a poc a poc, gestant una obra experimental que beu del punk i l’absurd, com ho demostra la seua última novel·la Gordo de porcelana (Temas de Hoy), una obra en la qual Marina d’Or gaudeix d’un cert protagonisme. Amb ell parlem.
Són moltes les qüestions que planteges en la teua nova novel·la. Potser una de les més importants és retratar l’absurd de la societat contemporània, plasmar aquest costat ‘kitsch’, no?
La societat contemporània és absurda i és grotesca, això és clar. I València, en concret, és un exemple bastant hipertròfic de tot el que defineix a aquesta societat: L’arquitectura utòpica de Marina d’Or, la ruta del bakalao, el president del Valencia Club de Fútbol que segresta un altre president del Valencia Club de Fútbol. Però els exemples estan en tots costats: només fa falta caminar pel carrer per a veure a desenes de persones vestides amb xandalls gairebé idèntics fent el·líptica al mateix temps en l’aparador d’un gimnàs. O veure com els discursos polítics s’han buidat de contingut per a convertir-se en eslògans tan simplistes com els que podria utilitzar Burger King. En tot això hi ha moltíssim humor i al mateix temps és una cosa terrible.
Però per a mi això és part del context del llibre, una part que al costat de l’altra Espanya, la de l’heroïna i la batussa, fan d’escenari necessari per a la història de Dolo, una dona que per la seua història viu entre el més cru i realista del seu passat, i el deliri i la hipèrbole del món que s’ha construït ple de gent disfressada de doraemons, sectes de cocaïnòmans o al·lucinacions amb Lola Flores.
Poses l’accent, encara que no d’una forma directa, d’aquesta falsa promesa de l’anomenat «estat del benestar». Tot era molt bonic, o ens ho van vendre com a tal, quan Espanya va albergar els Jocs Olímpics i l’Expo a principis dels 90…
Sí, i això té a veure amb l’anterior, Curro i Cobi, amb els seus enormes somriures de feltre, compartien món amb les ronyoneres i amb el jaco. L’Expo i les olimpíades coincideixen amb la Sida i el crim d’Alcàsser. Per això en el llibre era molt important que les parts delirants anessin molt extremes, però que les parts realistes, les que tenen a veure amb el terrible passat de Dolo, anessin molt detallades i tinguessin una textura i una olor concrets.
Un altre punt que m’agradaria destacar és l’impacte dels mitjans de comunicació, o com els mitjans de comunicació, en aquest període de la dècada dels 90, van sobrepassar uns certs límits morals. Quina influència ha tingut la televisió en la teua vida, en la teua manera «d’entendre la realitat»?
Jo em vaig criar amb la televisió encara que a la meua casa sempre hagin estat molt lectors. Això significa que podia veure Dragon Ball però que també vaig viure el començament de la teleporqueria tal com l’entenem ara. Jo crec que en això, Alcàsser va tenir un pes molt important, perquè els programes televisius que tradicionalment es dedicaven a temes més o menys amables, comencen a integrar un succés com aquest en els seus continguts donant lloc a una mescla molt bizarra d’informació, humor, premsa rosa i crims que porta cada vegada més a l’extrem cadascun d’aquests gèneres fins que cristal·litza en Esta noche cruzamos el Mississippi com a producte total: un programa que podia parlar de mutilacions i violacions i al minut següent entrevistar un imitador de Chiquito de la Calzada. Als quals vam créixer veient una cosa així és impossible que no hagi afectat d’alguna manera la nostra manera d’entendre la realitat.
Impossible no obviar aquest somni o anhel de la protagonista de voler passar unes vacances en Marina d’Or. Aquest complex turístic ha estat «carn de canó» en altres novel·les, com per exemple ‘El dorado’, de Robert Juan-Cantavella. Què simbolitza per a tu?
Marina d’Or és la promesa utòpica de la classe obrera portada al paroxisme. Dolo comença el llibre fantasiant amb Marina d’Or perquè per a ella, quan era petita, Marina d’Or era com Disneylandia per a la nena de Florida Project: un lloc màgic amb regles diferents a la del món real, i, com a tal, les coses, per força, han de ser millor allí. Ara Dolo és adulta i la imatge de Marina d’Or com el que és ara, un parc temàtic en ruïnes, és una metàfora bastant bona d’en el que s’han convertit les seues esperances.
El fet que considerin ‘Gordo de porcelana’ com una novel·la punk, o radical, pot fer que molts la considerin efectista. No obstant això, en les seues pàgines hi ha moltes preocupacions posades sobre la taula, o més que preocupacions unes certes «veritats» sobre com s’ha confeccionat la societat actual. Vivim en un contrasentit?
Clar. I el llibre es construeix sobre aquest contrasentit. Gordo de porcelana és punk en el sentit que no s’até a algunes regles de la novel·la més canònica, perquè les normes sobre les quals es fonamenta són una mica més flexibles que en altres llibres. De totes maneres, el formal, en la novel·la, no deixa de ser una manera de contar una història que parla sobre alguns personatges terriblement destruïts, una manera que, en aquest cas, té sentit perquè la narradora no és una narradora a l’ús, és un personatge que està perdent bastant el cap.
«Fitxar» per una editorial com a Temas de Hoy, què ha suposat per a tu a títol personal
Per a mi, que vinc de publicar, a excepció de Transirak, que la va editar Niños Gratis, amb editorials molt petites i molt underground, significa, lògicament, poder arribar a més gent. En l’editorial s’han bolcat amb el llibre i lluny de tractar de suavitzar-lo, han apostat molt fort per ell fins al punt de proposar idees d’allò més delirant com que a l’interior de les sobrecobertes hi hagués diferents textos. No puc estar més content.
