Com si d’una road movie es tractara, però en versió teatral. Així podria presentar-se l’obra El salto de Darwin, del dramaturg Sergio Blanco, peça que «ve a alertar-nos que la condició humana pot, en qualsevol instant, tornar com a espècie a un estat animal», en paraules de l’autor.
És Blanco qui parla d’aquesta obra com una espècie de road movie, posant l’accent que aquest gènere ja reconegut dins de la cinematografia sol presentar una sèrie de personatges que sempre parteixen de la seua llar a la recerca d’un lloc millor, d’un món millor, per a construir un futur pròsper, una vida millor. Segons explica Sergio Blanco, «a això mateix ens convida El salto de Darwin».
Escrita en castellà, per al dramaturg ha suposat, en les seues pròpies paraules, «la meua reconciliació amb la meua llengua materna». Així mateix, remarca que la bellesa de l’idioma castellà és, per a ell, una cosa «profundament commovedora» perquè, destaca, «el castellà és l’única llengua on la paraula ‘paz’ té com a última lletra aquella lletra que tanca tots els alfabets: la nostra llengua ha comprés a la perfecció que la pau és l’única cosa que tanca i posa una fi definitiva a l’horror que és la guerra».
A Castelló
Amb la producció del Teatro Español, Entrecajas Producciones Teatrales i el Festival de Otoño, l’obra de Sergio Blanco, que arriba al Teatre Principal de Castelló diumenge que ve, 2 de maig, dins de la programació de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), està dirigida per Natalia Menéndez, qui confe-ssa que sempre ha cregut en la teoria de Darwin, molt present en aquesta peça que parla de la vida com a evolució.
Menéndez és qui encunya el terme «road teatre» per a referir-se a aquest text que «ens porta de la comèdia a la tragèdia, que ens ensenya la ingenuïtat i la perversitat humana, d’allò més commovedor pel cap alt detestable de l’ésser humà». La directora no cella en la seua obstinació d’elogiar aquesta obra que, remarca, «em travessa de tal manera i em commou tant, que sent la necessitat de muntar-la».
Una reflexió
Certament, El salto de Darwin amaga molts secrets. Hi ha, en tot el text, un pensament sobre la condició humana i sobre el nostre comportament. «M’interessa tot el que d’ella traspua, l’estudi que el seu autor fa dels perquès de la guerra, que comença com un joc i que es va pervertint o que ja estaria en nosaltres, en aqueixos animals anomenats humans», assegura Natalia Menéndez, qui contínua dient que s’interessa al mateix temps per veure com «es desenvolupa una petició de pau amb els seus salts, amb la seua tendresa, amb els seus detalls, amb el seu amor per la diferència, amb la compassió i l’enteniment cap a l’altre, amb un desig molt concret d’evolució de l’ésser humà».
Que aqueixa evolució siga cap al salt de Darwin és el que a Menéndez li va fer apostar des del primer moment, i fermament, per aquesta completa, lúcida i apassionant obra escrita per Sergio Blanco i que està interpretada per Juan Blanco, Cecilia Freire, Olalla Hernández, Teo Lucadamo, Goizalde Núñez i Jorge Usón. Seran aquests sis actors i actrius els qui donen vida als personatges que es pujaran a l’escenari de la plaça de la Pau a partir de les 19.00 hores, uns individus que es veuen travessats per l’humor i el dolor de forma quasi simultània, que porten al públic del riure al plor en tot just un minut.
L’escenari
Per a comprendre millor aquesta obra, cal situar-la. El salto de Darwin succeeix el segon cap de setmana del mes de juny de 1982, durant el qual es lliura l’última batalla de la Guerra de les Malvines, que culmina amb la rendició del 14 de juny. Tota l’acció es desenvolupa en diferents paisatges de la Ruta Nacional N°40, que recorre l’Argentina de nord a sud. Cadascuna de les escenes transcorre entorn d’un Ford Falcon de l’any 1971, en el qual el pare, la mare, la filla i el seu nuvi travessen el país per a escampar les cendres del fill recentment a-ssassinat en la batalla que ha tingut lloc en la localitat de Port Darwin. Aquest Ford Falcon remolca una xicoteta caravana amb capacitat per a quatre persones, sobre el sostre de les quals és possible veure l’espectre del fill mort que, amb la seua guitarra elèctrica, entona diferents temes musicals dels anys 80. Cada vegada que ho fa --i a mesura que la ruta s’aproxima al sud--, un vent suau comença a alçar-se. El mateix vent que ve de Beirut, Saigon, Bagdad, Kabul, Kosovo, Troia... El mateix vent que finalment acabarà portant una vegada més a Kassandra.
