«Em van proposar fer un espectacle sobre la mort i ens ha sortit un espectacle sobre l’individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, el grupal, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor... Ens ha sortit un espectacle sobre la vida», escriu Àlex Rigola respecte a la seua obra Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers.

Rigola és un dels grans directors teatrals de les últimes dècades, un referent absolut de la dramatúrgia i de l’escena, i fa un parell d’anys afrontava un nou projecte que, en un cert sentit, li enfrontava amb la mort. Per a això, va acudir a William Shakespeare, de qui pren «prestat» un vers del monòleg final de la seua obra Hamlet per a donar títol a aquesta obra que considera «no té res de tètric», i sí molt de poesia.

En els últims anys, el prestigiós director ha intentat parlar sobre l’escenari de temes que ens afecten a tots, encara que, això sí, amb un enfocament diferent. En el cas que ens ocupa, s’acosta a la mort, i acosta la mort al públic, a través d’una experiència real: la defunció del pare d’Alba Pujol, una de les seues col·laboradores, assistent de dramatúrgia i actriu. No obstant això, el projecte, o la idea millor dit, es va començar a forjar abans d’aquesta defunció, ja que Josep Pujol, el pare d’Alba, va acceptar parlar amb Rigola sobre la mort i el procés que implica la seua acceptació. 

La història

Catedràtic d’Història de l’Economia, a Josep Pujol li van diagnosticar un càncer de pulmó per al qual ja no hi havia tractament possible. Aquest anunci, i tot el que va venir després, va marcar el procés creatiu d’aquesta obra que sorgeix de la síntesi de converses que Rigola va gravar amb ell i amb la seua filla. Els temes dels quals van parlar, tal com recull la periodista Marta Cervera en un article, es fonen en el muntatge amb la poesia de Shakespeare i de Gil de Biedma, amb el pensament d’Emil Cioran i Lacan, l’escriptura de Peter Handke, el cinema dels germans Coen i, fins i tot, la figura d’Eugenio, entre altres. «Vaig tenir la sort de comptar amb algú molt conreat», diu Rigola en referència al catedràtic al qual dóna vida sobre l’escenari el veterà actor Pep Cruz.

Pep Cruz i Alba Pujol protagonitzen aquesta peça teatral amb un escenari minimalista i una conversa profunda.

«Encara que el seu cos no aguantava més quimioteràpia i no podia fer res més per a continuar lluitant», assenyala Cervera en el seu text, «va accedir a traspassar les seues vivències i reflexions davant la inevitable fi que cada dia tenia més a prop», de manera que en escena Rigola reprodueix una conversa entre pare i filla a partir dels testimoniatges de tots dos.

Així, en un espai senzill, amb una taula i una pantalla, els dos intèrprets donen vida a aquestes xerrades que reprodueixen Cruz i la mateixa Alba Pujol, i de les quals s’extreu una conclusió absoluta: la pulsió de la mort ens porta a la vida. «Qui portaria tot aquest pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, aquest país no descobert que no permet tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers», diu Hamlet, escriu Shakespeare. 

Teatre documental i vivencial

De nou, Rigola trenca els límits de l’escenari en aquest projecte de teatre documental i vivencial, una co-producció de la Sala Beckett de Barcelona, Titus Andrònic, Heartbreak Hotel i Temporada Alta 2019, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, i que arriba el pròxim 16 de maig al Teatre Principal de Castelló dins de la programació trimestral de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). 

Com si d’un puzle es tractés, el director i autor teatral confecciona aquesta obra en la qual es barregen vida, mort i relacions familiars, però on cobra un pes especial la filosofia. «Tot és veritat», assegura Rigola en referir-se a aquesta història, «tant com els filòsofs que deambulen i remuguen a prop jugant a la petanca», afegeix. D’aquesta manera, la peça penetra en territoris molt íntims i aprofundeix en qüestions universals del pensament. Com assenyala Alba Pujol, «al final t’adones que les coses més petites són universals». 

«El meu pare creia en aquest projecte perquè pensava que podia ser útil. Ell i jo vam tenir un any i mig d’aprenentatge increïble», explica l’actriu, i és precisament aquest aprenentatge el que comparteixen amb el públic des de l’escenari. Sens dubte, és aquesta una obra profunda, catàrtica, esperançadora pesi al pes de la mort i el seu significat.