Sergio Caballero és un dels actors i directors teatrales més coneguts de la província de Castelló, i no només això. Rostre visible a tota la Comunitat Valenciana i a la resta del país gràcies a la televisió i el cinema, el vila-realenc és un dels nostres grans ambaixadors culturals. Aquest dissabte, 29 de maig, presenta, com a protagonista i director, L'abraçada dels cucs, obra de Paula Llorens, qui també pujarà a l'escenari com a intèrpret. La cita serà a l'Auditori Municipal Rafael Beltrán Moner de Vila-real.
‘L’abraçada dels cucs’ és, segons he llegit, una comèdia que parla sobre la mort, un cant a la vida. Imagino, ara més que mai, que necessitem aquest cant, aquesta comunió, aquesta abraçada. No és així?
Les abraçades i l’afecte sempre són necessàries. Per això em sorpren l’humà quan és capaç de rebutjar-les o incapaç de no donar-ho (o rebre-ho) per carències i motxilles personals i responsabilitza al que té davant de manera continuada. Hem de madurar, empatitzar, evolucionar, i sobretot eclosionar. Aquesta comèdia és un cant a la vida des del crit silenciat del suïcidi, des de la constant i permanent necessitat del contacte, de la pell… de l’estima necessària per a continuar sentint-se part d’una societat, per a no perdre la part humana que poc a poc està desapareixent.
El text és de Paula Llorens i la direcció teua. Com es va originar la possibilitat de dur a l’escenari aquesta obra?
Paula és una crack: actriu, dramaturga, productora… Va escriure ara farà un parell d’anys aquest text preciós i necessari per a tots. Sempre em deia que em passaria una obra en la que jo havia de ser Miquel, i on també li agradaria que li donara la visió i el meu món des de la direcció i posada en escena. Això va ser al desembre. I acabem d’estrenar!!! La vida no para i hem d’aprofitar-la!
La nostra història es remonta al segle passat —riu—. Ella, de molt jove, em va veure actuar amb NUS a la Sala Moratín de València amb la meua primera companyia Mutis pel Fòrum. Allà el cuquet del teatre se li va acabar d’instal·lar i va decidir dedicar-s’hi. Sense jo saber aquesta història la vaig acabar dirigint en dos dels espectacles de la meua segona companyia Oscura Teatre. I com que és una persona molt intel.ligent i respecta molt la professió i la feina que faig, em va seduir amb aquest projecte. El que no sap ella és que a mi em tenia a la seua disposició de del primer segon. El resultat d’aquesta història es presenta a l’escenari del teatre de Vila-real.
M’agrada el fet que Miquel, el paper que interpretes, sigue un professor de literatura amant de Larra que odia els joves. Fou complicat ficar-se en la pell d’aquest personatge?
Va ser més feinada estar dins i fora. Ser actor i director al mateix temps. Però ja hem aprés del passat! Primer he de tenir clar la composició de l’espectacle i donar les eines necessàries a tot l’equip —per cert, fantàstics totes i tots. M’he sentit molt ben acompanyat!—.
Miquel és un personatge molt ric en matissos, amb una loquacitat excesiva, extremadament sensible, i fort amb el seu sentit l’humor mordaç que el fa sobreviure constantment gràcies a la ironia que el manté fermat a la vida. És divertit, i efusiu, superlatiu i em dona la possibilitat com actor de treure un ventall molt ampli de recursos. És un personatge molt màgic i per a un actor és un regal. I és sorprenent. Després vaig entendre perquè Paula volia que jo l’interpretarà junt amb ella.
«Qui no respecta la cultura no respecta a l’esser humà. Siga ministre o llaurador»
El 29 de maig tornes a la teua casa, a Vila-real. Encara que ja t’ho hauran dit o preguntat moltes vegades, què sents cada vegada que actues ací?
Amb el temps només tinc ganes de compartir amb el meu poble la meua feina, el meu treball, la professió a la que em dedique des de fa 27 anys. Sense el públic els actors no exisitim. I sense les meues arrels, no puc donar sentit a la meua existència. Per això és important sentir respirar a eixe públic que estime i note que m’estima. És retornar la confiança que han depositat en mi a canvi de res. Ells em van animar a donar el pas de deixar Vila-real i emprendre el vol. Per tant només puc estar agraït a tots aquells que han estat i continúen estant. Emoció, alegria, felicitat, ganes, privilegi, responsabilitat, orgull… són moltes sensacions juntes.
A la primera pregunta, d’una manera implícita, estava parlant de la pandèmia de la covid i de com hem viscut aquesta situació tan extraordinària. Impossible no preguntar-te com has viscut aquest temps? Et vas capbuçar de ple amb el treball, amb fer teatre, sentir encara més el teatre?
Treball? Quin treball? Si hem sigut dels més castigats i mutejats en aquesta pandèmia. Des de les primeres declaracions desafortunades del Ministre d’In-Cultura fins les poques ajudes als tècnics i professionls del meu sector, passant pel ninguneig constant al nostre ofici. Que és capaç de demostrar que continuem bregant malgrat totes les crisis que anem passant. Qui no respecta la cultura no respecta a l’esser humà. Siga ministre o llaurador. Les persones es van refugiar en la cultura per tal de poder sobreviure a aquesta situació mundial però amb nosaltres no s’ha sapigut estar al nivell en molts aspectes. Tanmateix he estat molt ben acompanyat a nivell personal i això m’ha ajudat a portar-ho tot millor. La resilència és importantíssima.
«Amb el temps només tinc ganes de compartir amb el meu poble la meua feina, el meu treball, la professió a la que em dedique des de fa 27 anys»
A qualsevol persona que no haja vist o llegit res sobre l’obra, què els diries per a convidar-los al teatre?
Si vol sentir-se viu, si vol viajar sense sortir del poble, si vol riure i emocionar-se, si vol reflexionar i posar damunt la taula la paraula suïcidi, si vol experimentar sensacions diferents i plaenteres, i si vol volar… que no perda l’oportunitat de passar per aquesta planta de psiquiatria. Trobarà a dos persones que acaben aprenent, sempre mitjançant l’humor, a continuar vivint. Que és el que hauriem de fer cada dia. Encara que se’ns oblide per moments. Aquesta obra, com ha de fer la cultura, proposa una reflexió i un creixement individual i social. I com Sísif, quan la roca es despenya, tornarem a baixar, i tornarem a carregar amb ella.
