Ismael Serrano està de tornada. Encara que en les últimes tres dècades mai s’ha anat, acaba de publicar Seremos, el seu nou disc de cançons inèdites després de set anys en què va calmar l’ànsia dels seus seguidors amb el llançament dels recopilatoris 20 años. Hoy és siempre i Todavía.

En temps de continguts efímers i superficials, el cantautor madrileny va atendre a Mediterráneo amb el seu to pausat i afable. Amb la pau que atorga ser un autèntic supervivent de l’escena musical espanyola des de la seua aparició fulgurant en 1997 amb el disc de culte Atrapados en azul.

Com s’ha forjat durant els últims mesos el naixement de ‘Seremos’?

Són cançons creades durant la pandèmia, però no he sigut capaç de crear temes explícits sobre els carrers buits, els aplaudiments des dels balcons, la tragèdia… Em vaig involucrar tant en tota la situació que em faltava perspectiva i no vaig ser capaç de fer-ho. M’abellia més parlar de la vida que havia quedat congelada perquè m’ajudava a entendre que la pandèmia era passatgera i que la recuperaríem.

Pot dir-se que la pandèmia ha marcat aquest treball?

La pandèmia està marcant tot i també sobrevola el disc des del títol. Seremos és una cridada a mirar cap avant, a projectar la vida a futur i a recuperar la visió perifèrica, ja que en aqueixos moments vivim un tràngol difícil. En qualsevol cas vaig optar per repassar cançons que tenia pendents i vaig fer un exercici d’introspecció.

Des del seu primer treball, quins canvis s’han operat en la seua manera de pensar i la seua obra?

Quan tens 20 anys eres arrogant, superb i saps totes les respostes. Amb el pas del temps, et lleves prejudicis i m’he anat fent notablement més flexible, veient que tinc més preguntes que respostes. He deixat d’estar tant a la defensiva en general, fins i tot en les entrevistes. Fa dècades també notava com a territori hostil les trobades amb la premsa i, fins i tot, quan trepitjava l’escenari. Era una tensió contínua que ja no està.

També he de dir que durant la pandèmia m’he fet més fràgil i té a veure amb aqueix estrés amb el qual hem viscut. No sé si estic pendent de l’aprovació general, però em costa massa ensenyar una cosa tan íntima com aquest disc perquè encara que a mi m’encanta no sabia com ho anava rebre la gent. Estic molt responsabilitzat i, alhora, il·lusionat.

En pocs dies tornarà a actuar en directe a Barcelona i Madrid. Li espanta defensar els nous temes després de tant de temps?

La veritat és que m’ho pregunte molt. Com seran els primers directes? Sobretot en el cas de Madrid, perquè és la meua casa i reconeixeré a molts dels meus amics i a la meua família. Tinc la sensació curiosa que m’ho passaré plorant, perquè m’he tornat un sentimental. Pense que seran dues cites molt emocionants.

Durant el confinament van ser molt seguits els seus directes en Instagram, que van aconseguir reunir milers i milers es persones. Com va viure aquells moments?

Mira, se’m posen els pèls de punta de recordar-ho. En aquells dies tan durs hi havia una necessitat de sentir-nos connectats amb la gent, amb la normalitat prèvia, sentir que el món seguia malgrat la pandèmia i de les morts. Les cançons ajudaven, la trobada ajudava. Tot sumava.

Va ser increïble. Es va generar una energia preciosa en un moment de màxima adversitat. Havíem perdut el control de les nostres vides i no sabíem què anava a ser de nosaltres. La música va posar una mica d’ordre i ens va posar en contacte amb la vida congelada. No teníem horitzó i per això va ser tan emocionant. La música ens va donar l’opció d’agarrar-nos a la realitat enmig d’un malson.

Part del gran públic té la visió que és un pessimista empedreït. Què pensa d’això?

Hi ha una tirania amb el que té a veure amb el permanent somriure i l ‘escapismo. Hi ha un prejudici contra la música que convida a la reflexió en profunditat. Jo reivindique la tristesa i el duel. Som una societat infantilitzada perquè no ens permetem això.

Quan algú està trist o es posa solemne, genera incomoditat i pudor. I fixe’s que pensem que l’autenticitat té a veure amb l’alegria.

Per exemple, en la televisió tot està enfocat a entrevistes des de l’humor i la comèdia. Si algú es posa molt seriós no té cabuda en els grans mitjans. Hi ha una sensació que la tristesa és una impostura. Si aprofundeixes eres pessimista i és un prejudici molt arrelat no sols amb mi; és l’expressió d’una societat que nega aqueixos espais.

A què es refereix?

Te puede interesar:

Pense que si algú hui ha d’entrevistar a Saramago. Com ho fa? Ho porten al Hormiguero i li posen una bata blanca. No hi ha llocs com La Clave, que sonen ja a molt antic. Tot és molt superficial i enfocat invariablement des de l’humor i el riure fàcil.

Si fem repàs de les cançons que més ens han marcat, la major part no les posem perquè ens fan patir, si no perquè ens connecten amb una part de la nostra vida a la qual no podem renunciar. Jo dic no al encapsulament del missatge, que fa que perda matisos, tot no pot ser un gag, un zasca o un meme, no hi ha profunditat.