A principis de la dècada dels 90 van aparèixer una sèrie de joves músics que, sense pretensions però amb una gran passió, anaven a marcar la història del jazz contemporani. Eren, i són, tots ells, exploradors, aventurers del so, com ho van ser també aquells altres músics i compositors que ara considerem icones o mites, és a dir, els Miles Davis, John Coltrane, Thelonious Monk, Charles Mingus i companyia. Aquests joves i talentosos jazzistes van revitalitzar el jazz, li van retornar l’esplendor que en altre temps havia aconseguit i, per si no fos prou, li van fer una volta de rosca, trencant encara més barreres i creant, així, oportunitats per a la comprensió d’un univers sonor que no deixa de mutar i enriquir-se.
Qui eren aquests intrèpids músics? Joshua Redman, Christian McBride, Brian Blade i Brad Mehldau, un quartet estel·lar que, en 1994, va gravar un disc que ja és història del JAZZ —amb majúscules— titulat Moodswing. Ells van donar pas, o millor dit, van servir de far per a una generació que, com dic, van saber fer del jazz, una vegada més, un vector de llibertat d’expressió, un símbol, un element transformador.
Gairebé tres dècades després d’aquest treball, d’aquesta nova ona jazzística, podem assegurar que tots ells formen part ja de l’Olimp. D’aquí ve que la presència de Brad Mehldau enguany en el Festival Internacional de Jazz de Peníscola sigui una veritable fita per a la província de Castelló i una autèntica alegria per als amants del jazz.
Serà el pianista i compositor, acompanyat pels seus ja inseparables Jeff Ballard i Larry Grenadier —altres dos genials instrumentistes als quals professo gran admiració, haig de confessar—, l’encarregat de clausurar una edició molt especial, perquè es tracta de la divuitena d’aquest certamen que, després d’uns anys de readaptació, sembla que ha tornat a ser el que sempre ha estat: una de les grans cites de jazz del panorama nacional.
El concert de Mehldau serà el 23 de juliol, al Palau de Congressos de Peníscola, seu de tota aquesta cita que va començar dijous passat amb l’actuació d’un grup de músics castellonencs, encapçalats per Ferran Bosch i Juanjo Carratalá, que van presentar el seu projecte Sessió de nit. A ells els va succeir la veu de la cantant australiana Hetty Kate el divendres, i ara queden encara per gaudir de tres actuacions de nivell.
Què esperar?
Parlar de Perico Sambeat és parlar de la gran referència del jazz valencià. La seua ja llarga trajectòria avala al saxofonista, qui no ha deixat d’experimentar i col·laborar en projectes variats amb la condició de continuar aprofundint en les possibilitats que ofereix el jazz. Precisament, el 9 de juliol li veurem acompanyant al AGR Nonet Grup en un concert en el qual també participarà la cantant Ester Andújar.
En 2010 va sorgir AGR Nonet Grup, un projecte que part del Grup Illana i al qual s’han anat afegint de manera progressiva músics d’altres vessants com el jazz i la bossa nova, fent créixer el conjunt a un total de nou músics de diferents gèneres: clàssica, jazz i altres tendències, originant una excel·lent i insòlita formació d’especial atractiu. A Peníscola, al costat de Sambeat i Andújar, presentaran el seu treball Obrigado II (Muito obrigado), la idea original del qual neix amb la música del conegut compositor brasiler Antonio Carlos Jobim amb arranjaments del guitarrista Manuel Hamerlinck i del clarinetista Josvi Muñoz.
El 16 de juliol, la veu de Michele Hendricks es trobarà amb la del també trompetista Ronald Baker en el qual serà, probablement, un dels concerts més enèrgics d’aquesta edició, ja que tots dos intèrprets desborden vitalitat sobre l’escenari fent còmplice al públic. Tots dos són ja «vells coneguts» a Castelló gràcies a participacions en festivals com el Jazz a Castelló, demostrant que el jazz és una de les formes d’expressió més dinàmiques i poderoses. Destacar que l’últim disc de Hendricks, A Litte Bit Of Ella, un homenatge a la gran Ella Fitzgerald, va ser gravat al costat de l’històric Tommy Flanagan i ha sigut guardonat com el millor disc de jazz vocal per l’Acadèmia francesa.
Mehldau, el colofó
Diuen que el jazz reforça el paper que els joves juguen per al canvi social. Tal afirmació és vàlida quan ens referim al paper que, com ja assenyalàvem anteriorment, van desenvolupar Redman, McBride, Blade i Mehldau.
El pianista és un improvisador excepcional i, al mateix temps, un músic que podria considerar-se formal, sent capaç d’unir diferents formes musicals i convertint la tradició en una cosa nova. Dit d’una altra manera, Mehldau ha aconseguit estimular el diàleg a través de les seues interpretacions, i al costat de Ballard i Grenadier crearan una atmosfera única per a posar el punt final a un festival que ja celebra la seua majoria d’edat i el fa en gran.
