Llançar preguntes al món per a emetre llum sobre determinats problemes o qüestions de la condició humana ha estat i és, al meu entendre, una de les grans comeses del llibre, potser la més important. Sense aquestes preguntes, sense aquesta llum, seguiríem ancorats en els temps prehistòrics, la qual cosa interessa a un sector concret de la societat, aquest que pasta fortunes i dirigeix en l’ombra tot el cotarro.
Els llibres no sols guarden els testimoniatges heretats del nostre passat, sinó que conformen un relat de tot quant som avui, és a dir, que donen forma al nostre present. Són, no n’hi ha dubte, cuidadors i conservadors del saber, del coneixement, així com els seus transmissors. Per tot això són elements de llum, fars que ens guien entre les tenebres.
Iris Murdoch deia que relatar és una manera de pensar, una manera fonamental de donar-se la consciència, l’ésser que som. Així, en el relat, en les històries, trobem novament un feix de llum, un camí per a no perdre’ns en la ignorància. No obstant això, no sempre és un camí fàcil, a vegades costa una mica d’entendre però si alguna cosa caracteritza a l’ésser humà és la seua capacitat (i valentia) per aprofundir en territoris inexplorats com pugui ser el pensament abstracte amb la finalitat d’aconseguir una resposta sobre el sentit de la vida. Som éssers complexos malgrat la simplicitat aparent de molts, i conèixer aquest laberint emocional i de l’esperit és un repte fascinant. D’aquí ve que sempre recomanem lectures, llibres, que ens desplacen una mica, encara que sigui un mil·límetre.
Recomanacions estiuenques
Comencem fort, molt fort, amb «una de les joies fosques de la història de la psicologia filosòfica», tal com la va definir George Steiner. Es tracta d’El libro sobre Adler. Un ciclo de ensayos ético-religiosos, de Søren Kierkegaard —amb edició i traducció d'Eivor Jordà Mathiasen—, i que ha publicat la interessantíssima editorial Trotta. Es tracta d’un text publicat de manera pòstuma en la qual el considerat pare de l’existencialisme elabora una síntesi del seu pensament ètic-religiós a partir de la figura del pastor Adolph P. Adler. L’interessant d’aquest treball radica en la destresa del filòsof danès per descendir a les profunditats de la psique humana. Kierkegaard reflecteix la confusió d’Adler sobre el que significa ser cristià, però ho fa des de la relació entre l’individu i l’autoritat, una relació que encara no ha aconseguit trobar la fórmula ideal d’enteniment i que ha provocat i provoca tensions.
En vacances també es pot llegir, perquè no, a Kierkegaard o un assaig sobre el Vesubi i l’Antiguitat clàssica
Unes tensions, o conflictes, que van viure també Lydie Dattas i Jean Genet, i que la primera va decidir resoldre amb un escrit -que era al seu torn una espècie de venjança- que va noquejar al poeta i dramaturg francès. Així, La noche espiritual (errata naturae), amb traducció de Regina López Muñoz, és un poema en prosa on Dattas enalteix la figura de la dona que tant odiava Genet amb un halo de penombra que li confereix una transcendència que superar qualsevol límit. Bell, encara que dur, aquest poema sembla haver estat escrit amb sang, amb aquesta força que brolla de la ràbia però que no és violenta, no pot ser-ho perquè el que descriu és l’acceptació d’aquest univers en el qual vivim, fosc però gloriós.
Daša Drndic també va ser conscient de la complexitat del món i de l’absurdes i terribles que poden arribar a ser les relacions entre els éssers humans. El seu relat sobre la gestació i consumació del nacionalsocialisme alemany en aquestes zones on «les fronteres i les identitats són els nostres botxins», com va ser Trieste (Automática), dóna bona fe d’això. Després de la seua defunció vam perdre a una narradora excepcional, però ens queda el consol de poder continuar coneixent la seua obra gràcies a les labors de traducció i edició. Així, fa uns mesos va aparèixer Leica format —també en Automática amb traducció de Juan Cristóbal Díaz— una altra «fina peça d’orfebreria», com asseguren des de l’editorial, en la qual s’entremesclen les fredes dades de la recerca documental i les pulsions dels seus protagonistes.
Si parlem de recuperacions hem de destacar els treballs de segells tan volguts com Las afueras o Páginas de Espuma. El jove segell barceloní ha reeditat vint anys després de la seua primera publicació Tengo miedo torero, del xilè Pedro Lemebel, una obra que entrellaça militància política i dissidència sexual, escriptura i oralitat, alta cultura i cultura popular. Per part seua, l’editorial de contes per antonomàsia publica els contes complets d’Armonía Somers. Es tracta d’un projecte en el qual es reuneix per fi tota la narrativa breu d’una de les autores llatinoamericanes més importants del segle XX, vindicant la seua importància. En la prosa de l’escriptora uruguaiana aflora sempre el coratge per a qüestionar prejudicis sobre l’homosexualitat, l’avortament, la violència de gènere, les maternitats, la identitat i la fe.
Més lectures, si us plau
Sorpreses, autors que creiem essencials i una volta als clàssics. La increïble varietat d’estils, veus i escriptures que un troba actualment és admirable i també aclaparadora. Un és incapaç de seguir el deixant de totes les novetats que apareixen i que semblen bombardejar-nos a vegades, generant una certa ansietat en aquells que agraden d’estar a l’última. No obstant això, entre tot aquest bombardeig apareixen estranys casos que captiven. El de La noche del 4 al 15 (Periférica) podria ser un d’aquests casos. Didier da Silva —traduït per Vanesa García Cazorla—teixeix connexions improbables entre tots els dies d’un any i el fa mitjançant la juxtaposició d’idees, de relats que no el semblen però que sí que ho són, de camins... Recorda molt a aquesta estructura que Georges Perec va utilitzar en el seu ja mític Em recordo. Precisament, de Da Silva i d’aquest llibre en concret destaquen aquest esperit oulipià. Sorprenent aquest llibre per la seua originalitat i estranyesa, també per aquestes mostres d’erudició que sempre s’agraeixen.
Agraeix un bon lector, també, tornar a Joseph Roth una vegada i una altra. L’escriptor austrohongarès és un dels grans, com queda demostrat en obres com El leviatán o La llegenda del sant bevedor. Ara Nórdica ha publicat El alumno aventajado —amb traducció d'Alberto Gordo i Juan Andrés García— que reuneix tres petites obres mestres de l’autor prologades per Friderike Zweig —escriptora, periodista i traductora, a més d’haver estat la primera esposa d’Stefan Zweig—. Els tres textos que trobem són el que dóna títol a aquesta edició, El alumno aventajado, Barbara i la també esmentada La leyenda del santo bebedor, un clàssic universal. L’interessant d’aquesta publicació, a més de tornar a delectar-se amb el mestratge narratiu de Roth, per aquesta exemplaritat de la paràbola, és el prefaci de Zweig, que és en realitat una descripció personal sobre la figura d’aquest autor admirable.
Cada any es publica un major nombre de títols, molts d’ells d’una factura i qualitat extraordinària
D’admirable podríem definir també Bajo la sombra del Vesubio (Siruela), de Daisy Dunn. Aquesta obra, que podem llegir gràcies a la traducció de Victoria León, és una biografia narrativa i dual que, entreteixint les cartes de Plini el Jove amb extractes dels llibres de Plini el Vell, retorna la vida al pare i al fill adoptiu, al mentor i al deixeble, a dos de les ments més brillants de l’Antiguitat clàssica, alhora que desplega a través de la seua mirada el fascinant panorama de la Roma del segle I d. C. Resulta aquest un viatge fascinant i erudit, la història de dues de les ments més extraordinàries d’aquella època ara ja llunyana, molt llunyana, de les quals hauríem d’aprendre una mica més. Sens dubte, Siruela, editorial de qualitat excelsa, torna a conquistar-nos amb aquest singular assaig.
Per a finalitzar aquest singular periple, un parell de llibres més, molt diferents entre si però que prometen diversió. El primer és la insòlita, per l’inversemblant, antologia que signa Dan Crowe titulada Entrevistas de ultratumba: la resurrección de la carne (Libros del Kultrum) —que tradueix Ezequiel Martínez Llorente—, on reuneix una trentena d’escriptors de «carn i os» perquè tinguin el «estrany privilegi» de conversar amb personatges històrics amb els quals sempre han desitjat regalar-se una bona xerrada. Així, Esther García Llovet entrevista a Kirk Douglas, Cynthia Ozick a Henry James, o Rebecca Miller al Marquès de Sade, per citar algunes d’aquestes entrevistes impossibles.
I per a acabar, recomanem l’últim lliurament de manga de Gallo Nero dins de la seua col·lecció «Gallographics». Es tracta de Tokio goodbye, d’Ôji Suzuki. En aquesta col·lecció d’històries inquietants i el·líptiques traduïdes per Yoko Ogihara i Fernando Cordobés, explora la memòria, les relacions i la pèrdua amb un estil narratiu lliure, omplint cada relat d’una sensació d’anhel insatisfet. Sondeja les profunditats dissolutes de la psicologia humana, submergint als seus personatges en ombres expansives que, paradoxalment, revelen i amaguen al mateix temps. Lectures que són un gaudi i un repte.
