A la dècada del setanta va començar a fer-se notar la magnètica presència de Pep Cortés a Castelló. El seu llegat i influència, a les nostres comarques, van contribuir decisivament als intents de professionalització de gent i grups que volien dedicar-se a fer teatre, en el que aleshores, a la resta de l’Estat, era el teatre independent. La seua tasca donaria per a elaborar un ampli repertori biogràfic que ocuparia unes quantes pàgines.
L’esdevenir del camí de la vida va fer que l’any anterior a la pandèmia, Cortés ens diguera als qui tant l’admirem i estimem que «A veure, tanta coma, tanta coma..., en algun moment s’haurà de posar el punt final, no?» Ell va posar el punt, però des d’Alcoi, València i Castelló, vam decidir fer punt i seguit i així continuar cercant el seu mestratge. Amb aquesta intenció i amb l’aixopluc de l’Institut Valencià de Cultura, entre la companyia La Dependent d’Alcoi, que tantes vegades ha dirigit, i la Universitat Jaume I, on amb Carles Pons va impulsar la creació de l’Aula de Teatre i el foment de les arts escèniques com a eina de formació i coneixement, vam planificar un seguit d’esdeveniments al voltant de Cortés.
Per a ressaltar i canalitzar l’estima i admiració que la professió teatral valenciana sempre li ha atorgat, com a persona i com a artista, hem organitzat el que anomenem Pep Cortés, teatre i vida, un espectacle de reconeixement que va començar en el Principal de València el Dia Mundial del Teatre de 2021, va continuar a Alcoi, i es tanca aquest 2 d’octubre al Principal de Castelló.
En l’acte participa gent que al llarg de la seua carrera va mantenir una relació afectiva i professional amb Cortés.
Cortés i Castelló
Moltes són les anècdotes que es podrien contar de Cortés, tant del seu pas per Castelló com arreu del món de les arts escèniques, el cine i la televisió, però si en voleu fer un tast, alhora amable, emotiu i divertit, acudiu el dia 2 d’octubre al Teatre Principal de Castelló. Perquè hi ha tantes maneres d’escriure sobre la vida com maneres de viure-la, i la vida de Cortés és, sense cap mena de dubte, intensa i apassionant en tots els sentits.
A cada poble de les nostres comarques on feia una funció sovint es creava un agitador col·lectiu dedicat al teatre
Va passejar l’obra de Dario Fo per les comarques de Castelló, va fer de l’ofici del joglar el seu ofici, amb passió i amb orgull. Va renegar dels qui de la paraula pallasso feien un insult, sempre al costat dels dèbils i enfront dels poderosos, fins i tot es va presentar en una llista electoral al crit de «ja que hi ha tants polítics que fan el pallasso, ja és hora de que un pallasso faça de polític». Quan Carles Santos va tornar dels Estats Units va col·laborar amb ell en les escenificacions més agosarades. Va posar en marxa el Teatre del Raval. Va engegar, amb figures de gran altura i renom, el Festival de Teatre Internacional de Peníscola, que malauradament, per la miopia política del moment, sols va durar unes poques edicions. A cada poble de les nostres comarques on feia una funció sovint es creava un agitador col·lectiu dedicat al teatre.
Cortés era capaç d’arribar al País Basc per a actuar al frontó d’un barri obrer i mentre sopava, aprendre’s la primera escena de l’obra Qui vol un miraclet? en eusquera i deixar bocabadat el públic euskaldun, sorprès pel fet que una companyia que acabava d’arribar de Castelló els estava interpretant a Dario Fo en la seua llengua.
Tot açò i molt més era i és Pep Cortés, transgressor, estimulant, evocador, des de la pràctica escènica, artística, poètica, ètica i estètica, en moments difícils interpretant el teatre com a estendard de llibertat i solidaritat, al servei del poble.
Passaran els anys, però Cortés continuarà sent l’alè d’una història de teatre i vida on emmirallar-se.
