Des que naixem, vivim un continu exili, encara que aquest sigui involuntari. El mer fet d’aprendre un idioma, aquesta llengua materna que ens acompanya fins al final, ja és «un primer desterrament», com afirmava l’autora mexicana Valeria Luiselli en els seus Papeles falsos (Sexto Piso). I és que passem d’un estat de pura innocència, on no coneixem les regles del joc de la vida, a haver d’acceptar i complir tota una sèrie de coneixements, conceptes, models i patrons ja imposats per una societat determinada. Sembla senzilla, a priori, aquesta evolució, aquest endinsar-se en el món adult, però res més lluny. La infància continua sent un misteri en aquest sentit.
Existeixen altres exilis, i pot ser que molt més dolorosos. Són els que vénen marcats per l’horror d’una guerra, aquells que t’obliguen a abandonar una llar per a sobreviure. Sabem que han existit, i que encara existeixen, per desgràcia. Alguns d’ells ens toquen molt de prop, i potser per això els donem major importància que a la resta, encara que tots són una desgràcia. L’exili d’espanyols durant la Guerra Civil és un clar exemple d’això. Conèixer la seua història, reflexionar sobre aquesta sensació de desarrelament i aquesta injustícia, és objecte d’estudi i anàlisi per a, d’alguna manera, intentar comprendre la barbàrie i evitar així que una cosa semblant torni a succeir.
Història i memòria
El pròxim 7 d’octubre, a les 18.30 hores, el Menador, Espai Cultural, acollirà la presentació d’un llibre important (pel seu contingut i la seua transcendència). Es tracta de Cultura i exili. Estudis d’Història i Literatura, una obra que és el resultat del congrés internacional que la Universitat Jaume I de Castelló va organitzar al desembre del 2019 en el marc de les conferències i simposis sobre els «Vuitanta anys després 1939-2019», amb la col·laboració de la Fundació Max Aub i la Generalitat valenciana. Conformen aquesta obra, l’edició de la qual és a càrrec de Lluís Meseguer, Juan Luis Porcar, Adolf Piquer i Javier Vellón, un total de 42 articles o estudis culturals aplicats a la història i la memòria, la literatura i la comunicació, i les seues implicacions institucionals i socials.
«És una obligació pública evitar l’amnèsia col·lectiva sobre aquells moments difÍcils que conserven una lliçó de futur a tots aquells que la volen escoltar»
De manera interdisciplinària, cadascun d’ells analitza la repressió vinculada a la guerra d’Espanya, esdevinguda entre els anys 1936 i 1939, i la dictadura franquista i l’exili d’espanyols en les dècades posteriors. D’igual manera, es posa el focus en la comunicació i la creació cultural, artística i literària de l’època anterior i posterior a la segona Guerra Mundial, així com a la tensió o dialèctica cultural local/universal, segons les perspectives i les realitzacions dels col·lectius i les personalitats de l’exili en l’àmbit valencià, i la seua projecció a Europa i Amèrica Llatina.
La present obra col·lectiva comença amb dos articles signats pel president de la Generalitat, Ximo Puig, i pel prestigiós hispanista Paul Preston. En el primer, titulat Dotze clavells a Mauthausen, Puig remarca que «és una obligació pública evitar l’amnèsia col·lectiva sobre aquells moments difÍcils que conserven una lliçó de futur a tots aquells que la volen escoltar». En aquest sentit, aquest llibre serveix per a conèixer millor el passat, el nostre passat, i així entendre una mica més el nostre present.
Els autors
A més de fer tasques de coordinador i editor d’aquest llibre, el catedràtic de la Universitat Jaume I i col·laborador de Quaderns Lluís Meseguer és també autor d’un dels articles d’aquest llibre, igual que unes altres de les nostres signatures habituals en aquest suplement com les de Josep Palomero i Jaume Garcia Llorens. A ells, cal sumar els noms d’Ernest Nabàs Orenga, Josep Miralles Climent, Maribel Peris, Víctor Benavides Escrivà, Manuel Martí Puig, Joan Martí Corbatón, Maria Martí Corbatón, Jesús Huguet, Juan Luis Porcar Orihuela, Queta Ródenas Simón, Raül Gonzàlez Devís, Joan Miquel Palomar, Alfredo Fornas Pallarés, Fàtima Agut i Clausell, María José Martínez Gimeno, Miren Josebe Sabater Fortea, Rubén Montañés, Jesús Bermúdez, María Dolores Limo Escura, Reyes García Burdeus, Joan Frederic Calabuig, Pedro Tejada, J. Rafael Mesado, Xosé Riveiro, Vicent Pitarch, Amalia Carmen Rosado Orquín, Laia Arañó Vega, Francisco Collado Cerveró, Josep-Vicent Garcia Raffi, Josep Marqués Meseguer, Sergio Trigueros Navarro, Jordi Escortell Crespo, José Ricardo March Arnao, Joan Garí, Pasqual Mas, Vicent Usó, F. Mezquita Broch, Basilio Trilles, Rosario Raro i Maria Folch.
Tots ells aconsegueixen, amb els seus respectius textos, aprofundir en una realitat que, com remarca Ximo Puig en el seu article citant a Max Aub, Stefan Zweig i George Steiner, ens adverteixen contra el fanatisme al mateix temps que procuren un halo d’esperança en els ideals de l’època il·lustrada, fent memòria de l’exili, aprenent dels nostres errors per a evitar, així, cometre novament actes dels quals ens penedim més endavant. En definitiva, és aquesta una obra completa sobre un període concret que continua revelant unes certes mancances i temors, penes i llàgrimes, per a poder ser conscients de les nostres faltes.
