De què emmalalteix l’ésser humà? Quines són les seues mancances, aquestes pors que li sumeixen en un profund i continu pesar al llarg de la història? Què significa ser un ésser humà? Són les ferides allò que realment ens caracteritza, aquestes petites tares que ens produeixen una certa angoixa existencial? Què ens passa? Qui som en realitat?
Diu Josep Maria Esquirol que es necessita poc per a viure: Pa i cant. Ho diu al començament del seu últim assaig, Humà, més humà (Quaderns Crema), on ens acosta, a través del seu pensament, de la seua reflexió, al centre més profund de la nostra ànima.
Mantenint un diàleg ininterromput amb el pensador alemany Friedrich Nietzsche, explica el catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i Premi Nacional d’Assaig, sorgeix aquest llibre que busca «aprofundir en el més humà», «a intensificar l’humà». I això és una cosa que, en realitat, hem anhelat sempre, protagonitzant una cerca incessant sobre el nostre origen i esdevenir. No obstant això, en lloc d’anar lluny, Esquirol prefereix anar una mica cap a dins, perseverant.
És en aquest viatge cap a l’interior on es troba una ferida infinita, explica el filòsof català. Però que això no s’entengui com una feblesa, ja que «la ferida pressuposa una veritable obertura». Cap a què? Cap a la veritable consciència, cap a la sensibilitat o, utilitzant el concepte que introdueix Esquirol en aquest meravellós a-ssaig, cap a «el replegament del sentir», una espècie, diu, de «reflexibilitat radical» que ve a explicar-nos l’humà.
Abans d’arribar a aquesta ferida infinita, hi ha altres aspectes igual d’importants i que versen sobre la identitat, sobre aquest qui som. La importància del nom cobra aquí especial rellevància per a intentar desxifrar l’inici de tot, l’inici del jo, del món. D’igual manera, Esquirol aborda amb summa elegància i amb un llenguatge pròxim altres esperances i plantejaments igual d’importants com és l’amor. «Sí, estimar és el principal infinitiu de la vida. I no hi ha res més radical que aquest verb», assegura.
Del llenguatge, del significat i ús de les paraules —un llegeix en aquest llibre: «La degeneració de la paraula és soroll, demagògia i violència»—, versa igualment aquesta obra on és present l’abisme, la profunditat i la gravetat de l’ésser, així com la tragèdia de l’home contemporani, aquest veure’s forçat a saltar al buit, un salt que sempre veiem amenaçador però que, en realitat, pot servir per a creure que és a partir d’aquest salt, d’aquesta gravetat, quan un comença a ser, des d’on partir.
Josep Maria Esquirol reflexiona sobre aquests temors que sorgeixen del dubte, d’una falta de fe i d’una necessitat de consol que té l’ésser humà i que, com assenyalava Stig Dagerman, «és insaciable». Aquesta necessitat de consol és insaciable, diu el filòsof, perquè la nostra ferida és infinita, i per a sanar-la, en un cert sentit, cal l’abraçada de la vida, que s’obre des de l’arrel, i que és una mescla de claredat i de calidesa, observa.
Precisament, un troba en aquestes pàgines aquesta claredat i calidesa de la qual parla Esquirol, troba també cert consol en ser testimoni que ésser humà és comprendre que no som perfectes, i que arran d’aquest solc, d’aquesta marca que és present en el nostre interior, emergeix l’acció més beneficiosa per a tots perquè ens orienta i enforteix.
Intercanvis. Club de Cultura
De tot això, i de molts altres conceptes i qüestions, parlarà el catedràtic de Filosofia aquest dimarts, 26 d’octubre, a partir de les 19.30 hores, en el Museu de Belles Arts de Castelló, gràcies al cicle Intercanvis. Club de Cultura.
Aquesta iniciativa que promou l’Institut Valencià de Cultura va inaugurar les seues sessions de tardor aquest passat dimarts amb l’escriptor Kiko Amat i ara, després de la participació d’Esquirol, prosseguirà amb la traductora i escriptora Marta Rebón, la il·lustradora Ana Galvañ i el director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Manuel Borja-Villel.
