Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LITERATURA

Marta Rebón, la traductora que va venir del fred

L'autora és la nova convidada del cicle 'Intercanvis. Club de Cultura' i visita Castelló el 16 de novembre

Marta Rebón és una de les grans traductores del rus del nostre país.

Marta Rebón és una de les grans traductores del rus del nostre país.

Comença Marta Rebón escrivint en el seu llibre En la ciudad líquida (Caballo de Troya), que no va triar ser traductora, «o almenys no a perpetuïtat». I prossegueix: «Sense pronunciar un sí categòric, es va decidir el meu rumb. Sovint les coses succeeixen així. Sembla que tot conspira per a empènyer-te en una direcció».

Una passió que es va convertir en professió, un viatge, una manera de viure per i per a la literatura. Aquesta és la travessia que va emprendre fa temps la traductora i escriptora, humanista i gran coneixedora de la cultura eslava.

Va ser Liudmila Ulítskaia la seua primera autora, o més aviat, la seua primera oportunitat de traduir de manera professional. A partir d’aquí... ha abocat al castellà i al català més de 40 obres literàries —de Tolstoi, Gógol, Nabokov, Bulgàkov, Pasternak, Aleksiévitx, Txukóvskaia, Grossman...—, a més de publicar articles i escriure breus assajos, sense oblidar-nos d’aquest llibre ja esmentat que és, entre moltes altres coses, un particular homenatge a autors com Txékhov o Dostoievski, entre molts altres que li han marcat.

Llegir, traduir, escriure. Pot semblar una evolució natural, però no tothom està capacitat per a abordar l’exercici de l’escriptura, per a fer literatura. Per a ella, no obstant això, aquesta pràctica, que és en realitat una demostració d’entusiasme contínua, resulta ja no fàcil, sinó necessària i evident. «En realitat, jo veia la traducció com l’avantsala de l’escriptura», adverteix, i prossegueix: «Volia escriure sense saber del tot bé d’on venia aquest interès i si només obeïa a una primerenca afició a la lectura». 

Traduir, llegir, escriure...

Em ve ara a la ment aquesta espècie de travallengua que va pronunciar una vegada George Steiner i que em va arribar de la mà d’un dels breus relats de la gran Lydia Davis —una altra escriptora i traductora meravellosa—: «Traduir és també llegir, i traduir és escriure, com escriure és traduir i llegir és traduir». Diria que amb Marta Rebón aquesta operació o ració lògica es compleix a la perfecció, si bé caldria afegir una altra relació, com és la del viatge. I és que traduir també és viatjar

'En la ciudad líquida' és un llibre que Marta Rebón va publicar en 2017 amb el segell Caballo de Troya.

Però traduir també és trobar una veu, o més aviat traslladar una veu, o incorporar una veu, a més de protagonitzar una immersió no sols lingüística, sinó social i cultural, gairebé antropològica, i un acte, com diria el meu bon amic José Aníbal Campos, «d’aprenentatge i des-aprenentatge alhora» i on es requereix «d’una recerca gairebé policial». 

Sobre aquest tema, recentment llegia la selecció de poemes de Philip Larkin que Marcel Riera ha editat i traduït en La vida amb un forat a dins. Poesia escollida, publicada per Quaderns Crema, i Francesc Parcerisas, en el seu pròleg, assenyalava que «traduir és sempre, explícitament, un reconeixement de la diferència, però per al traductor no existeix tan sols la necessitat d’incorporar una nova veu a la immediatesa dels lectors, sinó que ha de barallar-se amb la pesada tasca de triar, de triar les paraules i el moment». Per a Parcerisas, doncs, «traduir també és, per tant, com s’ha dit sovint, triar entre les diverses possibilitats de la cultura i la llengua d’arribada aquelles opcions que al traductor li semblen més oportunes per a reflectir tots els matisos de l’original. És en aquesta elecció on la traducció esdevé, sovint, una tasca de treball de la llengua enrevessada i fins i tot impossible».

Per a Marta Rebón, «el traductor és un escafandrista, un home granota que, proveït de diccionaris a manera de llanterna i de fusell submarí per a il·luminar i caçar paraules, treballa en les entranyes d’una mar de lletres, perdut en remolins de frases o sumit en un pou de dubtes». Resulta, com menys, interessant aquest símil amfibi, perquè és cert que els traductors han de saber ja no nedar entre dues aigües, dues llengües, dues cultures, sinó aprofundir fins al més fondo de totes dues per a mimetitzar-se —Rebón parla de «l’art de posar en pràctica l’empatia»— gairebé per complet amb elles, de manera que la seua veu —la del traductor, s’entén— sigui invisible i quedi, per tant, una única veu o escriptura, la de l’autor o autora d’origen. No és fàcil, gens fàcil, però és màgic.

Intercanvis

Rebón es va decantar per les llengües i la cultura eslaves, concretament per la literatura russa, i avui dia ningú dubtaria a destacar-la com una de les millors traductores del rus que existeix al nostre país, sinó la millor. D’on sorgeix aquest amor per aquest vast territori, pels seus paisatges i les seues llengües? D’això parlarà aquest dimarts, 16 de novembre, a partir de les 19.30 hores, en el Museu de Belles Arts de Castelló gràcies al cicle Intercanvis. Club de Cultura, que impulsa l’Institut Valencià de Cultura; d’això, i de l’àrdua però fascinant tasca de traduir i d’escriure, aquesta que comporta, en paraules de Rubén Martín Giráldez, «una certa alteració», a més de «sabotatges, avançades, abordatges de l’altre idioma...». 

Si, com deia César Aira, «a un traductor se li estan plantejant tot el temps els petits grans problemes de la microscòpia de l’escriptura», esperem que l’autora barcelonina, ciutadana del món, una ànima lliure, resolgui alguns dubtes des del seu punt de vista per a, així, intentar comprendre que tot en aquest món ple de dificultats i perplexitats puntuals, necessita d’una interpretació que desperti el nostre pensament comunament adormit. «¿No és el món, potser, un text que espera la nostra interpretació?», es pregunta en el seu llibre En la ciudad líquida. Sí, ho és, sens dubte.

Compartir el artículo

stats