Existeixen una sèrie de qüestions o dubtes que són eternes i que ens acompanyen des que desenvolupem el pensament, per primari que aquest fora. Totes elles estan relacionades amb el sentit de la vida, de la nostra existència, i si bé, com dic, són preguntes ja inherents, cada generació les aborda d’una manera molt diferent. Aquest canvi d’enfocament es percep clarament en els diferents corrents pictòrics i literàries, on unes certes temàtiques apareixen i desapareixen segons les inquietuds de l’època. 

Faig aquesta breu introducció per a assenyalar, com ja ocorregués aquí a Espanya, i en tota Europa en realitat, que la poesia britànica de finals del segle XIX i principis del XX res té a veure, o molt poc a simple vista, amb la literatura de postguerra. Així, la poètica de T. S. Eliot o W. H. Auden, per citar dos dels autors més representatius, difereix quant a la seua forma i contingut de la qual va practicar Philip Larkin. No obstant això, ningú dubte que són tres dels majors poetes de parla anglesa —i m’atreviria a dir del món— de la passada centúria. 

El llenguatge, el seu tractament i forma, la seua estructura, difereix, és clar, perquè els seus interessos i la seua manera d’abordar-los difereix totalment els uns dels altres. I per a mi, sent el més desconegut Larkin, reconec que ha estat una oportunitat meravellosa abordar la seua poesia gràcies a La vida amb un forat a dins (Quaderns Crema), obra que recull una part important del seu treball —poemes pertanyents a «El vaixell del nord» (1945), «La menys enganyada» (1955), «Les noces de Pasqua» (1964) i «Finestrals» (1974)— i que ha seleccionat i traduït Marcel Riera al català. 

Sí, així és. Més de trenta anys després de la seua defunció, arriba ara aquest volum que, com remarquen des de la prestigiosa editorial, «trasllada al català l’obra d’un dels poetes més populars de la tradició anglosaxona amb fidelitat, riquesa de recursos i ofici». Certament, Larkin, el seu llenguatge i, per tant, els seus poemes, es mostren propers i això és així perquè ell escrivia poemes per a conservar les coses que veia, que pensava i que dotaven d’un cert sentit la seua experiència constructiva i complexa, el seu dia a dia. Podríem dir, doncs, que la seua poesia partia de l’experiència en si mateixa, i que la poesia era el seu mitjà per a no oblidar quant li succeïa o li resultava interessant. I és que, com ell mateix va confessar una vegada sense tenir molta idea de per què feia el que feia, «penso que tot l’art està basat en la necessitat de preservar». Per aquesta raó, advertia, «en general, els meus poemes estan relacionats amb la meua vida personal», encara que no sempre, com pot resultar obvi.

Un s’endinsa en l’univers de Philip Larkin, aquest ésser solitari i insensat que defugia de la fama, «el cor més trist en el mercat de postguerra», com el definiria Eric Homberger, a través d’aquests poemes que parlen, en un cert sentit, i com arriba a intuir Francesc Parcerisas en el pròleg d’aquesta edició, «de l’individualisme, de la pèrdua de la fe en les grans veritats, de l’exigència i fidelitat a la veritat...». Poemes del quotidià, recognoscibles, però sempre exquisits.

'La vida amb un forat a dins' (Quaderns Crema), de Philip Larkin.