Pot algú reconèixer-se en el paisatge, forjar la seua memòria a través d’ell, construir la seua identitat?
Cesare Pavese creia que un pot no sentir-se sol en els arbres, en la terra. En un cert sentit, tots pertanyem a la terra, i a un territori en concret que ens configura sense ser nosaltres del tot conscients. A mi, quan em pregunten d’on sóc, no sé molt bé què respondre, perquè no m’agraden les marques i denominacions geogràfiques i molt menys les fronteres. No obstant això, sí que afirmo, amb una certa gaubança i orgull, que procedeixo d’un lloc que fa olor de romaní i flor del taronger, a pi, un racó on la terra roja s’entremescla amb la pedra calcària, on el Mediterrani sembla un recés les més de les vegades, impregnat en salnitre. Sóc d’aquest lloc, li pertanyo, com en certa manera ell em pertany a mi, perquè conec i camino per la seua orografia, aspiro les seues essències, nedo en les seues aigües. Sí, un no pot sentir-se sol en la terra, Pavese tenia raó, encara que no ens adonem de l’empremta que en realitat ens deixa aquest espai en el qual vam néixer i on tal vegada murem.
Identitat i pertinença
Jon Cazenave porta anys qüestionant-se la seua identitat i la seua pertinença a un territori, i fins i tot m’atreviria a dir la seua relació amb aquest territori. Per a intentar donar amb alguna resposta s’ha servit d’un llenguatge que domina, el visual, per a iniciar un viatge que, molt probablement, mai té fi, avançant a poc a poc, explorant noves relacions.
Recordo que Derrida va dir un cop que cada vegada que escrivia alguna cosa notava com si estigués avançant en un territori nou. Doncs bé, diria que Cazenave transita i medita, avança, per aquests llocs físics i emocionals, molts d’ells procedents de la memòria, amb cadascuna de les seues fotografies. En aquest sentit, aprofundeix fins al més fondo del seu ser per a conèixer-se i autoreconèixer-se en la naturalesa del seu entorn i de les seues gents.
Un territori té ànima? Si és així, on resideix? Averrois deia que «en la naturalesa res hi ha superflu», i sí que diria que hi ha alguna cosa en la terra, en la naturalesa, que no deixa d’aclaparar-nos, alguna cosa que sempre ens condueix al profund de les seues arrels. Potser és allí, en les seues arrels, on resideixi aquest ànima, i els nostres veritables orígens. I és que no hem d’oblidar, que cada planta i animal ens transmet informació codificada que hem de desxifrar. Cazenave així ho duu a terme, càmera en mà, buscant reflectir en primer lloc la realitat política del País Basc, i més tard, adoptant una postura molt més metafísica.
Així, la fotografia documental passa a convertir-se en una experimentació gairebé sensorial, relacionada amb l’essència de l’ésser. És llavors quan el paisatge cobra major protagonisme, aquesta terra que no és una cosa a témer o conquistar, sinó més aviat un punt de trobada, una llar al qual poder acudir sempre, configurat a partir del propi transcurs natural de les coses, enriquit amb l’experiència ritual dels nostres ancestres, xopat en llàgrimes de generacions i generacions.
La muntanya, el bosc, la mar i els seus pescadors, són l’aliment d’unes imatges que es mostren hipnòtiques, perquè semblen amagar un secret insondable. Tot sembla salvatge i pur, a vegades fantasmal però sempre i extraordinàriament magnètic, contundent en les imatges d’aquest projecte fascinant que va titular Galerna i que ara presentarà en l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) a partir del 24 de novembre al costat d’un nou treball que ha realitzat específicament per al centre castellonenc sota el nom de Sòl. Tot això comissiariat per Julián Barón i amb la coproducció de Kutxa Fundazioa.
Galerna-Sòl
Per a l’exposició de l’EACC s’ha realitzat una selecció d’obres de Galerna que corresponen a l’etapa de reflexió posterior a la trobada amb la cova, la foscor, el buit i l’espiritualitat d’altres projectes que ha anat realitzant Cazenave aquests últims anys. Aquest treball fotogràfic submergeix a l’espectador en un món matèric i aeri, transcorrent de la foscor a la llum. D’aquesta manera, Galerna es converteix en avantsala al color que veiem en Sòl, la seua obra més recent i que ha realitzat després de la seua estada a Castelló durant aquest 2021.
En tots dos projectes, Cazenave utilitza la imatge fotogràfica per a reflexionar entorn del concepte de paisatge com un sistema de representació, una construcció cultural sotmesa a la interpretació i al canvi, redefinint un ordre visual i simbòlic que permet reinterpretar, mitjançant la imatge i la forma, la consideració contemporània d’aquest paisatge com a expressió del conflicte entre naturalesa i cultura. Es podrà visitar fins al 20 de febrer de 2022.
