La història de la literatura està plagada de murris (pícaros en castellà) però no així de múrries. O, almenys, no es té a penes constància dels seus relats. ¿Qui va ser Elena de Paz? Tal com es relata a Malvivir, una dona lliure, rebel, lladre, enginyosa, mentidera i fugitiva que va desafiar totes les convencions de la seua època i va pagar el preu de la seua llibertat.
Aquesta obra de teatre, amb dramatúrgia d’Álvaro Tato i direcció de Yayo Cáceres, està basada en les novel·les de múrries del Segle d’Or amb fragments de La hija de Celestina, d’Alonso Jerónimo de Salas Barbadillo; La niña de los embustes, d’Alonso de Castillo Solórzano; La pícara Justina, de Francisco López de Úbeda i Tres letrillas y un romance, de Francisco de Quevedo. És, per tant, un viatge en el temps, un recorregut per les diferents capes socials, escenaris i personatges d’una època turbulenta i fascinant de la mà d’Aitana Sánchez-Gijón i Marta Poveda.
Ay Teatro presenta el 30 de gener en el Teatre Principal de Castelló, a les 19.00 hores, aquesta visió tragicòmica del segle XVII, una reflexió sobre la llibertat i la supervivència i un rescat de la literatura picaresca femenina del Barroc gràcies a dues grans actrius que donen vida a una múrria i al món que l’envolta.
Tot un desafiament
Les dues intèrprets es pujaran a l’escenari de la plaça de la Pau amb el desafiament d’assumir tots els personatges d’aquesta singular obra i la presència contínua d’un rabelín que toca i canta en directe per a acompanyar l’acció i crear els diversos espais i atmosferes.
L’espai escènic s’erigeix com una cosa essencial i simbòlica, com si es tractés de la representació d’un nyac, aquest tipus d’agrupacions de caràcter popular que abordaven obres en parella. En aquest sentit, tal com remarquen des de la companyia, les claus del present muntatge s’inspiren en aquest concepte teatral: síntesi d’elements, aprofitament màxim de les possibilitats del joc escènic i una exquisida labor de vestuari, il·luminació, música i ritme.
Els espectadors castellonencs veuran desfilar al llarg d’una hora i mitja a més d’una dotzena de personatges que giren entorn d’Elena de Paz: el murri Montúfar, la bruixa morisca Zara, el buhoner gascó Pierre, la dama vídua Teodora, el gentilhome peruler don Álvaro… Recorreran així, gràcies a la transformació física, vocal i imaginativa, tota l’Espanya de l’època: les seues ciutats, camins, vendes, rius, llogarets…
Una festa del suggeriment i la teatralitat, amb vaivens entre riure i plor, amb la tragicomèdia a flor de pell i les cançons originals (amb lletres quevedesques) ressonant al llarg de tota la peça, a manera d’aquell teatre itinerant i festiu que tant es va prodigar en l’època al marge de les companyies oficials de corrals de comèdies.
La posada en escena porta a un nou nivell els elements que han marcat al llarg de cada espectacle d’Ay Teatre, i del director Yayo Càceres, un inconfusible segell d’identitat: una posada senzilla i rotunda, basada en la *fisicidad, en el ritme implacable, en la música en directe i en una successió d’imatges i estímuls que no deixen treva, apostant per la quinta essència del teatre pur i bàsic.
Un retorn, doncs, a les essències, a les claus carnavalesques del fenomen teatral barroc i prebarroc, per a capbussar-nos de ple en el costat fosc de l’Espanya àuria: la fam i la misèria de les desposseïdes i marginals que trenquen tots els codis ètics i morals darrere de la supervivència i la llibertat.
