Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

TEATRE

Més enllà d’una reflexió sobre l’holocaust

'Un hombre de paso', amb Antonio de la Torre, arriba el 25 de febrer a l'Auditori Municipal de Vila-real

Juan Carlos Villanueva, María Morales i Antonio de la Torre protagonitzen aquesta obra de Felipe Vega dirigida per Manuel Martín Cuenca. | BELÉN VARGAS

Un text que permet anar un pas més enllà en la reflexió sobre l’holocaust. Això és, grosso modo, Un hombre de paso, obra teatral de Felipe Vega que dirigeix Manuel Martín Cuenca i que compta amb Antonio de la Torre com a gran protagonista.

El 25 de febrer, a les 19.30 hores, en l’Auditori Municipal Rafael Beltrán Moner de Vila-real, es representarà aquesta obra que posa sobre l’escenari un tema tan important com és el paper de la memòria i el record. Tot això, a través del personatge de Maurice Rossel, interpretat per un dels grans actors de la cinematografia espanyola com és De la Torre, nominat 14 vegades als premis Goya —és l’actor que més nominacions ha collit fins al moment— i guanyador de dos d’ells. Serà l’actor malagueny, el seu personatge, qui obri una infinitat de preguntes i contradiccions sobre el paper de la memòria i sobre l’ocorregut en els camps de concentració nazis, i ho fa en el bar de l’hotel Roma, a la ciutat de Torí, quan una periodista, Anna, vol entrevistar-li com a antic membre de la Creu Roja Internacional durant la Segona Guerra Mundial davant la presència del cèlebre escriptor Primo Levi, supervivent d’Auschwitz.

«Rossel diu no haver vist i no podem saber si és que realment no va veure, no va voler veure o, potser, es va limitar a no veure», assenyala el director d’aquesta obra teatral que coprotagonitzen Juan Carlos Villanueva i María Morales, i que és una adaptació del llibre Un vivant qui passe (Gallimard, 2013) de Claude Lanzmann. Així, Rossel es construeix un argument inconsistent i Anna li interroga revelant la fragilitat de la seua justificació. Enfront d’ell Primo Levi és testimoni i víctima del que va ocórrer. «Encara que ell volgués fugir d’aquesta experiència no pot fer-ho com sí que va fer Rossel. La diferent experiència d’una mateixa època marca el punt més important de confrontació en l’obra», explica Martín Cuenca, qui destaca la riquesa del text.

Escenografia

Un sol escenari i tres personatges, «un decorat pràcticament inexistent, un teló negre i els elements essencials. Una atmosfera creada per la llum. Si hi ha alguna cosa que m’atreu de dirigir teatre, i més encara davant una obra com aquesta, és la possibilitat de despullar la posada en escena i convertir l’obra en un retrat del cos, la llum i l’espai a través de l’emoció continguda dels actors», matisa el director de l’obra. I és que per a ell, en aquesta obra l’espai és el negre i la llum. «Res d’un decorat costumista o pseudorealista. Tot el que imagino té a veure amb abstracció», explica Manuel Martín Cuenca.

Al llarg de l’obra, les preguntes de la periodista cap a Rossel comencen a tenir un to més acusatori, acorralant-lo fins a deixar a l’antic membre de la Creu Roja en una situació molt delicada, perquè sembla no haver-se «assabentat» del que estava veient en els camps de concentració nazi. Finalment, serà Primo Levi, en tornar a escena, qui mostri en un epíleg ple de lucidesa, les bases de la decència moral, si bé l’escriptor no es considera un moralista, sinó només un narrador.

Compartir el artículo

stats