Solas és l’obra que ens presenta l’artista Elisa Torreira a la galeria Cànem fins al 23 d’abril. Una mostra on evidència el dolor de la infància, concretament el de la xiqueta, mitjançant una instal·lació que gira al voltant d’un ritual religiós com és la comunió, com a punt de partida per a reivindicar la importància d’escoltar i conéixer per a poder canviar comportaments per al futur de les dones.
Estem enfront d’una crítica a la violència contra la fragilitat i la innocència incidint en com la societat s’aprofita d’aquesta puresa allunyant-la i aombrant-la. Una obra que convida a l’espectador/a a la reflexió sobre com el món tracta a les xiquetes i futures dones des de molt menudes, degut tant al sistema que exerceix la societat constreta per l’influx religiós com a les repressions patriarcals que el gènere femení ha suportat durant molts anys. Així doncs, és aquesta una exposició que convida a fer una introspecció a la desigualtat i a l’educació que les xiquetes reben des que naixen a causa del sistema capitalista i consumista en el qual vivim.
En la present instal·lació, el protagonista principal és el silenci i l’anonimat de totes les xiquetes amb la intenció d’unificar i amplificar el seu significat, com s’aprecia en una de les peces, i com bé comenta Luz Mar González Arias: «L’interior buit de les peces dificulta l’exposició corporal que la nostra societat normalitza i, alhora, crida l’atenció sobre els cossos absents que s’escapen a la mirada i que són una part fonamental de l’obra». No obstant això, el silenci es trenca amb tots els noms de les xiquetes assenyalant i parlant alt i clar de la problemàtica que ens envolta. Una obra delicada i minuciosa, on l’artista treballa barrejant les tècniques tradicionals i artesanals amb les noves tecnologies, com podem observar amb la seua decisió d’utilitzar la impressió digital amb el paper japonés, així com fer servir la superposició de capes per a velar i crear diferents textures.
Absència de color
De la mateixa manera que destaca l’absència de color. El color blanc està molt present, junt amb xicotets tocs de color daurat a les intervencions que Torreira fa en les fotografies antigues d’estudi, on predomina el blanc i negre i tonalitats sèpia, amb els típics posats de les xiquetes vestides en la seua primera comunió. Colors que sistemàticament relacionem, per una banda, amb la innocència, puresa i virginitat i, per l’altra, amb la divinitat, l’honor o la riquesa. Dos colors molt significatius amb un gran poder evocador, el blanc i el daurat, i que aconseguim identificar perquè tots dos estan molt presents en les representacions i rituals religiosos d’occident. Intervencions subtils de colors i textures que juguen visualment amb els visitants des que traspassem l’entrada de la galeria i que atrauen al mateix temps, que reivindiquen la violència mitjançant l’elegància i sotilesa, tant de totes les peces com dels seus materials. Un conjunt artístic que manté l’essència i l’estil de l’artista i que reconeix la trajectòria i la gran tasca que Torreira desenvolupa en el món de l’art, així com el seu compromís amb la dona i el feminisme com es demostra en Solas.
