El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

NOU TREBALL PER A MAIG O JUNY
Entrevista Soledad Benages Crítica literària i poeta

El poemari més íntim, més dolorós i reflexiu de Soledad Benages

«Com a crítica literària, no estic satisfeta, però ha eixit així i així és, ha sorgit de dins»

Imatge de Soledad Benages en una visita a Taiwan.

Diu que mai havia publicat un poemari tan íntim, si és possible que qualsevol poema no siga fruit de la profunda intimitat transformada en expressió melòdica del que un poeta materialitza i comparteix, però la recent experiència vital de Soledad Benages li dona una envergadura afectiva inèdita en aquesta creadora, que compta amb sis poemaris i participacions en més de vint antologies.

L’obra que arribarà als lectors entre maig i juny d’enguany, editada per La Pajarita Roja, és el resultat de la intromissió inesperada d’una amenaça que no deixa de ser una realitat inevitable per a qualsevol ésser viu: la mort. La vulnerabilitat amb la qual ens ha colpejat la covid-19 està en totes i cadascuna de les seues paraules que, finalment, conformen un manual de supervivència emocional.

Quan tots tractàvem de comprendre què estava passant, com un virus semblant a la grip podia aturar el món, Soledad Benages va estar ingressada en un hospital un mes i mig. Pràcticament trenta d’eixos dies en una UCI, on el risc vital la va dur al límit. El perill de no tornar va estar molt patent... massa. I els pensaments que eixa situació pot arribar a generar en qualsevol persona, Soledad les va traslladar a l’esfera escrita, més instintivament que mai, com a teràpia i descans anímic.

Consciència de la inconsciència

Explica l’autora que, donada la seua evolució clínica, va passar gran part del temps inconscient, però quan va tornar a casa «em varen narrar el que va ser per als qui esperaven, per damunt de tot la meua filla, que era a qui cridaven, perquè el meu home, malgrat que menys greu, també estava ingressat». Va ser aleshores, amb els relats a posteriori dels estimats que «vaig veure la cruesa i el dolor».

«La soledat era terrible per a la meua gent, perquè no podien acompanyar-me, ni oferir-me una mirada ni una mà, és un afegit molt gran»

Soledad Benages - Poeta

decoration

La covid ens va fer conscients de la vulnerabilitat, afirma, però una de les pitjors parts d’aquesta pandèmia ha sigut la soledat. «Jo haguera mort inconscient, però la soledat era terrible per a la meua gent, perquè no podien acompanyar-me, ni oferir-me una mirada ni una mà, és un afegit molt gran», relata. I tot això «ho he reflectit als meus poemes».

Uns textos molt poc revisats, menys exigits. Perquè Benages reconeix ser molt escrupolosa amb ella mateixa, però les circumstàncies no eren les habituals de qualsevol redacció creativa prèvia. Li resultava complicat tornar una vegada y una altra sobre eixe episodi tan recent i dolorós. Per això, el lector trobarà uns poemes molt orgànics, espontanis com ho és el sofriment, la intensitat que provoca qualsevol crisi existencial.

Aquesta poeta, coneguda allén les mars, pateix del que ha vingut en definir-se com covid persistent. De vegades, li costa mantenir la concentració, com si un núvol enterbolira els seus pensaments. Possiblement eixa va ser la raó per la qual «al principi no podia ni llegir ni escriure, vaig estar així tres o quatre mesos», fins que la malaltia li va donar una treva. «Aleshores, vaig començar a escriure alguns poemes», per necessitat.

Document de la pandèmia

Confesa que «mai conte ni publique coses de la meua vida, experiències personals, perquè és molt íntim, però quan el gener de 2021 va vindre aquella onada tan tremenda, em vaig plantejar que la meua podia ser una experiència útil per a altres, una ajuda per a divulgar a què ens enfrontàvem».

El temps va passar, i sembla que en el moment actual la crisi sanitària decau, però creu que el seu «pot ser un document de la pandèmia» i com a tal veurà la llum al llarg de la primavera.

El llibre està dividint en diferents parts, en clares referències a la Divina Comèdia de Dante, perquè el que moltes persones com ella i les seues famílies han viscut ben bé podria aproximar-se a la descripció del que seria l’infern.

L'obra té una part poètica, «l’essencial», però també hi ha prosa, una mena de memòries al voltant d’una reflexió recurrent: la mort en soledat, «com podia haver sigut la meua», com ha sigut la de tantes persones i serà...

Hi ha una tercera part, sobre la qual va dubtar seriosament, i és una descripció d’unes experiències, com al·lucionacions, que va tindre en la seua convalescència. Va gravar àudios on les descrivia «com una cosa real, estaven molt presents els meus fills». I com ho va gravar ho ha transcrit, sense correccions. La millor manera, sense cap dubte, perquè el lector interioritze les seues vivències.

És molt sincera, transparent. «Com a crítica literària, no estic satisfeta», afirma que «la composició pot estar més o menys bé, cadascú té els seus límits, però la meua poesia no és tan emotiva, ni amb tanta descripció, no és el meu estil». Simplement, «ha eixit així i així és». Tal vegada perquè el que havia de contar requeria eixe exorcisme. Tal vegada perquè Soledad mereixia eixa expiació.

Compartir el artículo

stats