Revisionisme històric, canvi de paradigma, noves perspectives de gènere... La teoria tradicional de l’art, així com alguns museus i institucions han vist com en els últims anys s’ha virat el rumb, desestabilitzant per a molts els fonaments que còmodament s’havien construït sobre la base d’una sèrie de preceptes que van donar com a vàlids, en un clar exemple d’uniperspectivisme.
Els nous estudis, així com les necessàries i justes reivindicacions que parteixen d’un sector o moviment concret, com pugui ser el moviment feminista, estan canviant les regles, fins al punt que s’estan adoptant nous discursos sobre «velles» preocupacions i «vells» mals: patriarcat, violència masclista, desigualtat social...
Alguns centres han sabut actuar, realitzant un exercici d’autocrítica que, creiem, és sincer. Han reinterpretat els seus propis fons, s’han realitzat un bon nombre de preguntes -com les que es feia la comissària i crítica d’art Irene Gras en l’exposició Històries, Mirades, Dones. Visions de la diferència que va acollir al 2020 el Museu de Belles Arts de Castelló-, s’ha augmentat i enriquit el context... De la mateixa manera, s’han obert noves vies i canals de comunicació que permeten una major amplitud de mires. No obstant això, queda molt encara per treballar, molts aspectes que polir i/o denunciar.
Art social, polític
Sempre he cregut que l’art va més enllà del purament decoratiu. Ja fa molt que aquest pensament va canviar per a convertir l’art en una eina capaç d’aprofundir en els misteris més profunds de la psique humana, a més d’aquesta faceta provocadora, d’agitació social i intel·lectual. «No hi ha una direcció única per la qual transitar», assegurava Arthur C. Danto fa dècades; d’aquí, que l’art, i per tant el/la artista tingui la llibertat d’abandonar les «regles» establertes per a abordar realitats que enriqueixin la representació social, cultural i sexual avui.
L’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) va inaugurar el 10 de març una exposició que, precisament, amplia la nostra capacitat de raciocini i que posa diversos punts importants sobre les is. Els principals: «la ràbia i la indignació davant les diferents violències contra les dones», com bé remarcava Semíramis González, la comissària d’aquesta proposta col·lectiva titulada L’arbre de la ràbia i que es pot visitar fins al 12 de juny.
L’actual directora de cites tan rellevants en el panorama actual com les fires JustMad, a Madrid, i JustLx, a Lisboa, ha estat l’encarregada de confeccionar aquesta mostra que reuneix el treball de vuit artistes: Regina José Galindo, Kubra Khademi, la castellonenca Julia Galán, María María Acha-Kutscher, Marina Vargas, Ana Esteve Reig, Fatima Mazmouz i Beth Moysés. El fil conductor, o més aviat la gènesi del projecte, parteix d’un vers de l’escriptora afroamericana, feminista i lesbiana Audre Lorde. A partir d’ell, González ha volgut reflectir importants preocupacions globals que el feminisme ha posat sobre la taula en les últimes dècades, adoptant per a això un missatge crític i reivindicatiu, de denúncia.
Les vuit creadores, les seues respectives obres, li parlen a l’espectador de qüestions que són actuals i, sobretot, prioritàries per al benestar comú. Una d’elles, la desigualtat entre gèneres encara existent, una baralla constant i contínua que no cessa. També afloren aquí altres aspectes molt més crus, com la violència masclista, una veritable xacra social que per desgràcia no deixa de ser un tema d’actualitat.
Per tot això, aquesta exposició demostra com l’art és una eina prioritària per a denunciar tots aquests mals que afligeixen a la dona i a col·lectius LGTBIQ+, i ho fa amb una riquesa discursiva i dialogant. És una mostra que ens fa pensar i qüestionar-nos una vegada més qui som i cap a on volem anar, com a individus i com a societat, una societat, en teoria, plural, solidària i afable que promou la llibertat i la tolerància.
Tant de bo aprenguem realment dels nostres errors, que siguem capaços de fer aquest exercici d’autocrítica. L’art ajuda.
