La figura de l’intel·lectual ha perdut pràcticament tota la seua vigència. No hi ha intel·lectuals en 2022, o no n’hi ha com els d’antany, aquelles persones erudites els coneixements de les quals els dotaven d’una capacitat superlativa per a reflexionar sobre l’esdevenir del món i oferir la seua opinió sobre aquest tema. Eren ideòlegs, i dona la sensació que ja ningú els necessita, o més aviat que ningú els vol en una època en la qual, pel que sembla, tots sabem de tot —encara que, en realitat, ningú sap res—.
Certament, el terme «intel·lectual» ha resultat ferit, potser perquè durant molt de temps es va fer un ús desorbitat d’ell, i sense gran esforç es confonia intel·lectualitat amb pedanteria i elitisme. En l’actualitat, sembla estar abocat a l’obsolescència. De fet, i com digués en una ocasió Rafael Argullol, ja no hi ha intel·lectuals, sinó tertulians, és a dir, persones que no aprofundeixen en els quefers quotidians, en les problemàtiques i inquietuds, sinó que es llisquen únicament sobre la superfície i parlen per parlar, sense tenir realment coneixement de causa.
Salvant les distàncies, comprenent que és impossible que l’intel·lectual de l’aquí i de l’ara sigui un equivalent al qual va aparèixer en l’època il·lustrada, és Argullol qui ofereix una definició de l’intel·lectual actual que resulta, com menys, encertada. Diu així: «L’intel·lectual de la nostra època hauria de saber estar en l’època i saber estar més enllà». I afegeix que el «veritablement» important és que sigui «veraç amb si mateix». És a dir: honestedat -envers un i envers els altres- i una mirada universal —microscòpica i telescòpica—.
Així, podria dir-se que un intel·lectual és algú que es preocupa, que intenta comprendre, que dialoga i que comparteix desinteressadament; també algú, per què no, que polemitza i que incita al debat. Pier Paolo Pasolini compleix a la perfecció amb tots aquests preceptes i qualitats, d’aquí ve que no sigui una temeritat considerar-li com un dels grans intel·lectuals del segle XX.
Professor, poeta, assagista, articulista, cineasta... Tota la seua producció, ja sigui literària o cinematogràfica -¿potser no són una mateixa cosa en realitat?-, reflecteix la contradicció del seu temps, un període marcat pel sofriment de la postguerra i el feixisme. Va ser Pasolini un observador extraordinari i sensible de les difícils transformacions del seu país, d’Itàlia, després de la Segona Guerra Mundial. Però no sols això, ja que va aprofundir en el seu passat, en la història i en la religió, en la fe, al mateix temps que va mirar cap a l’alt i cap endavant, intuint els canvis que s’aveïnaven en una societat presa ja del consum de masses.
Pasolini va morir assassinat a Òstia, prop de Roma, en 1975. La seua vida va ser arrabassada, no així el seu pensament, que va abocar en nombrosos poemes, obres teatrals i assajos, que poden llegir-se ara —de fet, es llegeixen i de manera efusiva— gairebé íntegrament gràcies a una ingent labor de traducció i una aposta per diferents editorials al nostre país. De fet, i coincidint aquest 2022 amb el centenari del seu naixement, han aparegut nous títols que ens acosten més encara la figura de l’italià. Destaquen Maravillosa y mísera ciudad. Poemas romanos (Ultramarinos); Escritos corsarios i La insomne felicidad. Antología poética, tots dos en Galaxia Gutenberg; La religión de mi tiempo (Nórdica) o Teatre completo (Punto de vista), entre moltes altres novetats i reedicions.
A Pasolini se’l pot llegir, però també, com no, se’l pot visualitzar a través de la seua filmografia. De fet, el passat cap de setmana es va inaugurar en el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló el cicle «En pantalla gran: essencial Pasolini» amb el visionat de la seua pel·lícula Accattone (1961).
Essencial Pasolini
Fruit de la col·laboració entre el Paranimf i la Filmoteca Valenciana, s’ofereixen sis títols imprescindibles del cineasta amb la condició de recordar a «un dels grans referents de la cultura del segle XX», tal com asseguren totes dues entitats. Raó no els falta en considerar a Pasolini com a peça clau, com a referent cultural, la visió i la intel·ligència del qual continua vigent, havent traspassat aquesta frontera -maleïda- de l’oblit.
Els pròxims 16 i 17 d’abril prosseguirà aquest cicle amb la projecció de El evangelio según San Mateo (1964), a les 19.30 hores. Títol aquest en el qual, en clau neorealista però sense apartar-se del text bíblic, el sempre polèmic i polièdric Pasolini —cristià i comunista— realitza un pròxim retrat de Jesús de Natzaret.
Completaran la sèrie de films que es podran veure en pantalla gran Mamma Roma (1962), els dies 30 d’abril i 1 de maig; Pajaritos y pajarracos (1966), el 14 i 15 de maig; Edipo, hijo de la fortuna (1967), els dies 28 i 29 de maig, i, finalment, Teorema (1968), ja el mes de juny, dies 11 i 12.
Pasolini, com recordava el catedràtic de la Universitat Jaume I i inestimable col·laborador nostre Lluís Meseguer, va proposar amb la seua obra un «difícil però utilíssim mètode social vital, o vitalista, contra tota opressió». Això és, precisament, el que un intel·lectual, d’aquest o un altre temps, hagués de promoure amb el seu esforç i dedicació: la rebel·lia per la humanitat, per l’humà. Continuarem aprenent d’ell, de la seua mirada i de la seua paraula, no hi ha dubte.
