Abordar des de diferents punts de vista, des de diferents experiències personals i professionals, quin valor té la cultura avui, quin paper exerceix en la societat contemporània. Aquest ha estat, grosso modo, l’objectiu que perseguia i persegueix encara Intercanvis. Club de Cultura, el cicle que l’Institut Valencià de Cultura (IVC) va posar en marxa fa ara un any i que ha comptat, fins ara, amb una nodrida selecció de convidats.
Sara Mesa, Niño de Elche, Remedios Zafra, Javier Jaén, Kiko Amat, Josep Maria Esquirol, Marta Rebón, Manuel Borja-Villel, Jordi Costa i Gloria Oyarzabal han compartit, en un escenari tan inusual com extraordinari, com és el Museu de Belles Arts de Castelló, algunes de les seues vivències, així com les seues maneres de veure i entendre la realitat que ens circumda; realitat, per cert, que mai acabem de comprendre, no almenys íntegrament.
Intercanvis no resol aquelles preocupacions que més ens afecten. Aquest no és el seu objectiu. Tampoc hagués de ser aquest la seua comesa, sent sincers, i tampoc hauríem d’imposar-li tal propòsit. Sí que podem, no obstant això, exigir-li que elevi el nivell de debat, de reflexió. Fins al moment, i amb els convidats que ja ens han visitat, creiem que s’ha complert en part aquesta tasca que és fonamental.
L’antropòleg Peter Kuper assegurava en una de les seues obres més conegudes que «tal vegada el futur de tot el món depèn de la cultura». Així pensem, o almenys somiem que una cosa semblant succeeixi, perquè confiem que a través de la cultura s’estableixi un vincle més estret entre les persones, que es generi un espai lliure de comú enteniment, on la sensibilitat i l’emoció guanyi la partida a l’angoixa i incongruència, on les paraules puguin tocar-nos fins al més profund per a, així, bressolar-nos, i després, empènyer-nos a descobrir totes les possibilitats del món.
Intercanvis vol ser una espècie de clau per a tornar a un lloc on no existeixin les bèsties, on poder fer front, amb la raó i l’emoció, a un cert obscurantisme que sobrevola incessantment sobre nosaltres. ¿Serà capaç d’aconseguir tal empresa?
Primera convidada primaveral
Elena Medel és editora, poeta, novel·lista, assagista i una apassionada de l’art de la paraula. Des de la publicació del seu primer poemari, Mi primer bikini (DVD Edicions, 2002), ja va sorprendre tant la crítica com al públic lector, una sorpresa que ha mantingut en cada treball, ja sigui com a autora o editora al capdavant d’un segell que des de 2004 ha donat veu a nous creadors. Fins avui, l’editorial compta amb un número aproximat de 150 títols, entre ells l’obra completa de Luna Miguel, Berta García Faet, Pilar Adón, poemaris de Carmen Jodra Davó, Claudia González Caparrós, Cristina Sánchez-Andrade, Irati Iturritza Errea, Mercedes Cebrián i un llarg etcètera.
A la fi del passat 2021, s’anunciava l’adquisició, per part d’Anagrama, del segell que ella i Alejandra Vanessa van posar en marxa a la tardor de 2004 a Còrdova. Una unió que, en un cert sentit, donava a entendre la gran labor que han realitzat durant tot aquest temps i en la qual sobresurt, principalment, el treball amb el llenguatge i la mirada a la realitat. Això sí, La Bella Varsovia manté la seua independència, la mateixa que ha demostrat Medel al llarg d’una trajectòria plagada de reconeixements fins avui, com puguin ser el XXVI Premi Loewe a la Creació Jove, el Premi Fundació Princesa de Girona 2016 en la categoria d’Arts i Lletres, el Premi Francisco Umbral al Llibre de l’Any 2020 —per la seua novel·la Las maravillas (Anagrama, 2020)— i la beca Leonardo per a Investigadors i Creadors Culturals 2021 de la Fundació BBVA.
No obstant això, i malgrat tots aquests premis, ella mateixa m’assegurava fa ja uns anys que l’única cosa que li interessa és la literatura. «M’avorreix allò que no guarda cap relació amb ella», em deia. Si bé li afalaguen aquest tipus de guardons, «més enllà de l’agraïment obvi, ha de deixar-se a un costat per a escriure amb calma i amb rigor». I això fa Medel, algú que escriu «perquè necessito contar, perquè m’apassiona llegir».
Si bé el seu ritme d’escriptura, quant als poemaris es refereix, és més aviat lent, com em confessava, fa uns anys camina immersa en un projecte assatgístic i divulgatiu per a acostar la poesia. D’aquesta iniciativa han sorgit els llibres com El mundo mago. Cómo vivir con Antoni Machado; Todo lo que hay que saber sobre poesía i, en breu, Guiñar el ojo. 50 poetas que hay que leer, tots ells publicats pel segell Ariel. De tot això parlarà el pròxim 26 d’abril, a les 19.30 hores, en el Museu de Belles Arts de Castelló, gràcies a Intercanvis. Club de Cultura. ¿Ens acompanyaran?
