En un article publicat en els mítics Cuadernos Hispanoamericanos, Jordi Gracia escrivia sobre el dietari i deia que «aquest gènere intrús va arribar per a quedar-se fa ja molts anys, encara que no sempre amb el trànsit buidat». El catedràtic de la Universitat de Barcelona, assagista i crític literari utilitza l’adjectiu «intrús» i ho fa, d’una banda, per a constatar que el fet de considerar un diari personal com a literatura és una cosa bastant recent, i per una altra, per cridar la nostra atenció. 

Aquest subgènere, com alguns així ho han definit, va començar a fer-se visible en el segle XVII encara que no va ser fins al XIX que va cobrar especial rellevància. Caldria diferenciar, això sí, entre el diari personal o íntim, i l’anomenat «diari d’escriptor», que neix amb una voluntat d’estil. Els primers són més aviat registres de fets quotidians, petites reflexions o pensaments al vol que es posen sobre el paper, però sense una intenció clara d’exposició. En els segons, per contra, s’entrelluca una construcció narrativa on l’espai, el temps i els personatges cobren major envergadura, i on l’autor o autora s’erigeix en clar protagonista d’una història.

Major llibertat

Hi ha qui diu que no hi ha millor manera de conèixer a un escriptor que llegint els seus diaris. Certament, en ells un troba una faceta molt més natural i sincera, perquè en aquestes entrades es despulla per complet, aboca sobre el paper tot quant pensa i creu, sense lligams. I sí, molts d’ells estan escrits de manera magistral, fins al punt de poder arribar a considerar-los superiors a la resta de la producció d’un autor. 

Un exemple d’això serien els diaris del fantàstic Witold Gombrowicz —que va publicar en el seu moment l’editorial Seix Barral—, en els quals aquest reflexiona sobre literatura, filosofia, i sobre la seua condició d’escriptor polonès exiliat. Sens dubte, un dels millors diaris d’escriptors del segle XX, com també els diaris d’Stefan Zweig, que comprenen prop de trenta anys de la seua vida, i per la seua espontaneïtat són un document irreemplaçable, a més d’un gran contrapunt a la seva autobiografia El món d’ahir, totes dues obres aparegudes en castellà i català en Acantilado i Quaderns Crema respectivament.

'Los diarios de la anguila' (Anagrama), de Paula Bonet. Los diarios de la anguila. Paula Bonet

El Diari d’Ana Frank seria un altre referent del gènere, no n’hi ha dubte. I en el cas espanyol, podríem destacar els Diarios d’Iñaki Uriarte —publicats en Pepitas de Calabaza— o els de Joan Fuster que va publicar l’editorial 3i4 a la fi del passat 2021. 

També hi ha lloc per a fer hibridacions o per a oferir falsos dietaris. ¿A què ens referim amb això? Hi ha uns certs escriptors que s’han servit del diari per a crear obres de ficció, com Ricardo Piglia amb Los diarios de Emilio Renzi (Anagrama), per nomenar un d’ells. Així, «disfressats», serveixen per a crear un altre univers. De la mateixa manera, existeixen diaris en els quals la paraula es fon (i confon) amb altres disciplines, com l’art, oferint-nos una sèrie de quaderns meravellosos.

‘Los diarios de la anguila’

El pròxim 11 de maig apareixerà publicat un nou títol de la vila-realenca Paula Bonet en Anagrama després de la seua primera novel·la La anguila. Es tracta, precisament, de Los diarios de la anguila, obra que es va gestar en l’estiu de 2018, quan l’artista i escriptora va viatjar a Santiago de Xile per a trobar refugi. Amb els seus llapis i pintures, així com un quaderns de tapes negres, Bonet va tornar a aquesta ciutat «que fa més de vint anys ja la va acollir i li va oferir alleujament», com afirmen des de l’editorial barcelonina. 

Allí, a Santiago de Xile, no va deixar de pintar i escriure en aquest quadern que a poc a poc anava omplint-se de llocs i lectures, de trobades, de profunds pensaments. També va haver-hi espai per a «els herois i heroïnes que conformen el seu imaginari i els dimonis que la persegueixen», oferint una sèrie de retrats que, en certa manera, serveixen com un reflex del seu.

En Los diarios de la anguila Paula Bonet conjuga aquests dos mons que formen un tot per a ella, com són la pintura i l’escriptura, exposant-se una vegada més, amb la humilitat i honestedat que li caracteritza, amb valentia, per a oferir un relat íntim de tot allò quant ves i sent, tot allò que l’afecta i que li ha anat transformant.

Els diaris són una font d’inspiració, un refugi on poder confessar-se, un lloc per a la creació i Paula Bonet ho sap.