Han hagut de passar 20 anys perquè Pere Cervantes es retrobe en una part del seu passat. Ho ha fet amb una novel·la d’espies, d’amor, de reporterisme de guerra... una història on remarca que cap guerra està justificada i cap és innòcua una vegada acabada. Perquè com no es cansa en insistir, amb la fi d’una guerra comença l’horror que provoquen totes les guerres. Ell va ser testimoni d’eixa veritat, com a observador de pau de l’ONU en Kosovo.
Han passat dues dècades des que estigueres a Kosovo. Per què escriure ara sobre eixa vivència?
He tardat 20 anys a digerir-ho i atrevir-me a escriure una novel·la, i ho he fet ara perquè és quan m’he sentit segur com a escriptor.
Resulta inevitable concloure, tenint en compte les circumstàncies que ‘La espía de cristal’ és molt més del que aparenta. És així?
He creat un artefacte literari que és la novel·la, amb una trama d’espionatge, de reporters de guerra, d’amor, d’espionatge, per a escriure sobre molt més. És una història antibel·licista i un homenatge a les dones que han sigut convertides en armes de guerra.
Quan has parlat del teu pas per la postguerra en Kosovo, sempre has destacat l’impacte de l’ús que es fa de les dones en totes elles.
«En la guerra de Kosovo hi varen haver 10.000 morts, uns 3.000 o 4.000 desapareguts i 20.000 violacions. 20.000. Violacions estudiades, premeditades, no varen ser improvisades»
En la guerra de Kosovo hi varen haver 10.000 morts, uns 3.000 o 4.000 desapareguts i 20.000 violacions. 20.000. Violacions estudiades, premeditades, no varen ser improvisades. Entre els plans dels paramilitars entrava soscavar la moral de l’enemic i ho feien abusant de les seues dones. Es calcula que unes 4.000 varen acabar embarassades. La societat dels Balcans és molt patriarcal, els albano-kosovars són musulmans i no perdonen. La majoria abandonaven a les dones violades. Eixe estigma i eixa humiliació les ha acompanyat per sempre. No va ser fins a l’any 2008 que el govern kosovar va reconéixer alguna d’eixes violacions donant-los una paga de 200 euros per compensar-les. Eixa realitat era un dels eixos centrals amb els quals volia fonamentar la història que anava a contar.
I així comences.
Sí, a la primera plana, sense recrear-me, amb un llenguatge poètic, el lector coneixerà la violació amb 18 anys de la protagonista. Com fa per superar eixa vexació i les conseqüències té un pes principal en la resta de la trama.
La espía de cristal és una novel·la de postguerra. De les conseqüències no dels motius.
«Les guerres se semblen, però les postguerres són iguals. Vint anys després, Kosovo encara està recuperant-se i la seua no va ser una destrucció masiva com la que estem veient en Ucraïna»
Hi ha moments en els quals faig referència al que va passar en la guerra, però la història principal està en la postguerra, a partir de l’agost de 1999, quan arriba l’ONU a Kosovo. Les guerres se semblen, però les postguerres són iguals. Els orígens, les raons que s’inventen per a muntar-les canvien, no és el mateix en Kosovo que ara en Ucraïna, però el que passarà l’endemà, quan Ucraïna perda la guerra... Vint anys després, Kosovo encara està recuperant-se i la seua no va ser una destrucció masiva com la que estem veient en Ucraïna.
Són qüestions molt transcendents emmarcades en una novel·la, ficció, amb els objectius de qualsevol novel·la?
Sense dubte, l’ambició és entretenir i emocionar, però té subcapes que traspassen més enllà. Es tracta que, a través de la ficció, tota eixa realitat arribe al lector d’una manera profunda.
Per què, en essència què és el que es trobarà el lector?
La història de la desaparició d’una dona que serà investigada per dos reporters de guerra, un d’ells va ser el seu amant i torna a Kosovo per a trobar-la. Comença una recerca que ens porta per la guerra i la postguerra. Té elements clàssics d’aventura, de novel·la d’espionatge... I ho conte tot a través d’un reporter de guerra, que es limita a contar el que veu. Faig una foto del que vaig veure, perquè l’espectador jutge. Ha sigut la manera de guardar distància amb el que vaig viure.
Resulta evident que aquest ha sigut un exercici introspectiu, de retrobar-se en el passat.
He de reconéixer que no sempre he aconseguit amb tanta exactitud que el que pretenia abans de començar a escriure se semble tant al resultat, però el terreny el conec molt. Estic satisfet en eixe sentit. En contrapunt, no ho estic tant perquè quan la vaig escriure estava convençut que havia escrit sobre l’última guerra en territori europeu i no ha sigut així. La guerra de Kosovo no estava globalitzada, aquesta sí. I hem d’espavilar-nos per aturar-la, aviat.
