El jazz és un estat, un lloc, una emoció, una necessitat. És tot això i més, en realitat: una lliçó de vida o, més aviat, una manera d’entendre la vida.
Diuen que el jazz és improvisació, i tot en la vida ho és si pensem detingudament en el nostre dia a dia. Malgrat creure que tenim el control, que som capaços de prendre les regnes i dirigir el nostre destí, res més lluny. Per aquesta raó, pocs estils musicals calen tan profund com el jazz, perquè s’assembla massa a la nostra quotidianitat, amb els seus alts i baixos emocionals, amb la seua espontaneïtat.
¿Existeix un esperit propi del jazz? Diria que sí, un esperit de llibertat total, sense lligams. Així s’ha demostrat des dels seus inicis, traspassant qualsevol barrera, no tancant-se en banda davant altres estils i sons. La fusió, el mestissatge, l’experimentació són elements clau per a entendre l’essència del jazz d’ahir i d’avui.
Sense aquest procés constant de reconversió, en el qual s’ha buscat també esprémer totes les possibilitats perceptives, no s’entendria el jazz com el que és: un estímul.
D’estímuls, fortaleses, mescles i fluxos sonors parlem quan ens referim a un concert de jazz en directe. Els concerts suposen, no n’hi ha dubte, tota una experiència no sols musical, sinó vital, una manifestació vibrant i enèrgica de pura vida, i no sempre es té l’oportunitat —no, almenys, com un volgués— de gaudir d’aquest moment de felicitat plena. És per això que moltes vegades ens conformem amb aquest delit de forma condensada, això és, a través d’un festival, la qual cosa sempre és fascinant per les nombroses sensacions que s’arriben a experimentar.
A Espanya hi ha una gran tradició jazzística i una singular passió pels festivals de jazz. N’hi ha que ja són canònics, com el de Vitòria —que enguany compta amb la presència, entre altres, d'Eliane Elias o Robert Glasper— o el de Sant Sebastià, grans referents a nivell nacional i internacional. Tampoc pot un oblidar-se dels quals celebren grans urbs com Barcelona o València, o d’uns altres que han aconseguit convertir a les seues respectives ciutats en veritables temples del jazz, com San Javier, Cartagena o, com no, Peníscola.
19a edició
Divendres que ve, 1 de juliol, s’inaugura la nova edició del Festival Internacional de Jazz de Peníscola i ho fa de la mà del «violoncel·lista dels mil accents», Matthieu Saglio.
L’intèrpret d’origen francès s’ha convertit en un dels instrumentistes més originals del jazz europeu actual i amb aquesta carta de presentació es pujarà a l’escenari del Palau de Congressos per a donar a conèixer el seu treball El camino de los vientos.
Acompanyat per Steve Shehan, Christian Belhomme i Léo Ullmann, Matthieu Saglio s’endinsarà novament en diversos gèneres musicals, deixant patent que el jazz és, sempre, un estil viu, que muta i reacciona, que s’enriqueix.
Després de Saglio, tres concerts més, un dels quals cobra especial rellevància perquè es tracta del que protagonitzi Melody Gardot el 15 de juliol. Abans que ella, no obstant això, una bona ració de jazz valencià amb el guitarrista Carlos Gonzálbez i el trompetista Voro García, que han unit els seus talents en un quartet de recent formació al costat de Miquel Álvarez i Vicent Espí. Actuaran el dia 9.
Una cantant icònica
L’estatunidenca Melody Gardot és el gran atractiu d’aquesta 19a edició del festival com l’any passat ho va ser el seu compatriota Brad Mehldau. Original, subtil, de veu mel·líflua, Gardot presentarà al Palau de Congressos el seu sisè àlbum d’estudi, Entre eux deux, on suma forces amb el pianista i compositor Phillipe Powell, qui estarà també present a Peníscola. Tots dos han aconseguit que aquest disc ja sigui considerat un clàssic instantani.
Per a tancar el certamen, el 22 de juliol, una altra cantant amb un futur prometedor: Tatiana Eva-Marie. Considerada per la prestigiosa revista Vanity Fair com una estrella emergent, actuarà al costat de l’Avalon Jazz Band presentant un programa de pur jazz manouche. Quin gaudi.
