El cant, com a expressió vocal, va ser considerat una forma més elevada del llenguatge, segons es llegeix en algun estudi sobre els seus orígens. El cant servia per a inspirar, per a narrar també esdeveniments extraordinaris, per a elevar l’ànima als cels. El cant per a allunyar, per què no, el mal. El cant com un exercici de celebració de la vida, com una reunió, una comunió fins i tot.
Com tot des dels inicis dels temps, el cant ha anat evolucionant, el seu propòsit ha anat variant, igual que les seues maneres d’execució i transmissió. No obstant això, continua sent fonamental per a la música, ja sigui com un element principal o com a acompanyament instrumental.
El cant és una manifestació en tota regla, un canal legítim per a expressar els nostres sentiments i afliccions. No hi ha més que pensar, per exemple, en els orígens del blues per a donar bona mostra d’això. En els camps de cotó cantaven els treballadors per a expressar el dolor i la desesperació que sentien, l’abandó, però també alguns moments de felicitat plena.
Dels camps a les sales de concert, del blues al jazz, el cant sempre ha aconseguit captivar-nos a través de les veus dels qui s’han servit d’ell. Així, la veu es converteix en peça clau i característica, un element diferenciador pel qual ens deixem portar, atrets per la seua força, la seua cadència, el seu timbre, la seua singularitat...
Veus de jazz
Quan es parla del jazz, de la seua heterogeneïtat, resulta impossible obviar el denominat «jazz vocal», aquesta incursió del cant en l’apartat instrumental que s’ha convertit, per dret propi, en tota una escola de la qual han sorgit alguns dels grans noms de la música de l’últim segle. I és que no s’entendria la història de la música dels últims cent anys sense figures com les de Billie Holiday, Ella Fitzgerald o Sarah Vaughan, per citar tres cantants que van marcar un abans i un després.
El deixant que van deixar aquestes tres grans artistes continua estant molt present avui dia. Elles van obrir un camí, no exempt de problemes i de dubtes, cap a la fama, i van aconseguir el que molts no imaginaven que fos possible: ser considerades autèntiques «dives del jazz». Des de llavors, no han deixat d’aparèixer en l’escena musical «hereves» d’aquesta tradició, dones fortes, amb un marcat caràcter, que han sabut posicionar-se en el més alt. Melody Gardot podria considerar-se una digna successora.
De l’hospital a la fama
La història de Gardot és una d’aquestes vides que podrien qualificar-se «de pel·lícula» per la seua actitud de superació. Sabut és que va sofrir un important accident quan a penes comptava amb 19 anys i que va posar en risc la seua vida en provocar-li un fort traumatisme cranial, però lluny d’acoquinar-se, lluny de rendir-se, es va refugiar en la música per a donar curs a aquests ritmes i històries que narra a través de les seues cançons. Una tragèdia va donar pas a la floració d’un món interior que, a través de la música, s’ha convertit en un univers compartit de veus i sons.
Així, estant convalescent encara en llit, sense poder caminar, Gardot va començar a compondre una sèrie de cançons que molt probablement mai va imaginar que donarien com a resultat el seu primer disc i, fet i fet, el seu salt a la fama. Worrisome Heart, que així és com ho va titular, va aparèixer publicat de manera independent en 2006, si bé va trigar poc, molt poc, a acaparar la mirada d’un segell mític dins de la història del jazz com Verve Rècords, que el va tornar a editar i rellançar en 2007 i 2008 als Estats Units. A Europa vam tenir la sort que una altra important discogràfica com a Universal s’encarregués de la seua distribució per a, així, conèixer aquesta veu, aquestes cançons que ja han marcat diversos petites fites dins de la història del jazz.
A aquest primer àlbum arribaria després la confirmació absoluta de la seua qualitat amb My One and Only Thrill, al qual després li van precedir els treballs The Absence, Currency of Man, un directe titulat Live in Europe i Sunset In The Blue —aquest últim publicat sota el segell Decca—.
La cantant nord-americana arriba el 15 de juliol al Festival Internacional de Jazz de Peníscola i ho fa amb aquest aura d’estrella que s’ha guanyat per dret propi. Ho farà acompanyada pel pianista Philippe Powell, amb qui signa precisament el seu últim treball discogràfic Entre eux deux, que presentaran sobre l’escenari del Palau de Congressos de Peníscola. Cita obligada per als amants del jazz amb una de les grans dives de l’actualitat.
