Vaig llegir, no sé on, que la ment, i per tant la cultura, compta amb dues petites eines, com són la gramàtica i el lèxic, amb els quals podem construir el món i, fins i tot, salvar la nostra pròpia vida. Ja ho deia Pascal Quignard, «només la llengua escrita amb summa cura posseeix el poder de desplaçar-se més enllà de la mort».
Les paraules són capaces de fragmentar la nostra realitat o de llançar-nos a l’infinit, sigui això el que sigui, perquè poden tocar-nos, tacar-nos, i desplaçar-nos. Si això no és un miracle, no sé què podria ser. Potser soc jo, que vaig emmalaltir fa ja molts anys de literatura, de lectures. En certa manera, em vaig enquixotar i ho reconec, com reconec ser pesat parlant sempre de la importància de la literatura, dels llibres, llibreries i biblioteques, però és que un ha de ser pesat i insistir en allò que creu, com crec jo en el poder emancipador de les paraules.
«Qui fa una frase, com qualsevol altre artista, llança a l’infinit i construeix una carretera al caos i la vella Nit, i la segueixen els qui la senten amb un cert plaer exaltat i creatiu», escrivia en el seu diari Ralph Waldo Emerson. L’infinit i el caos, l’exaltació i el plaer, la creació pura en unitats lingüístiques i en silencis. És un art, no n’hi ha dubte, i en aquest art voldria jo veure’m reflectit sempre, i d’aquest art voldria jo aprendre sempre. No em rendeixo, perquè el meu desig roman intacte, aquestes ànsies per descobrir i redescobrir el que som mitjançant l’escriptura, que va més enllà de la llengua i del temps.
En aquest exercici de no capitular davant el que ignoro, i de voler compartir el meu entusiasme pel que idolatro, no he pogut evitar, un any més, oferir un llistat de lectures que, penso, conviden a viure experiències extraordinàries. De la mateixa manera, i com un objectiu molt més innocent, volgués evitar que uns altres sentin el que sent la protagonista de La amante de Wittgenstein (Sexto Piso), aquesta excel·lent novel·la experimental de David Markson. I és que, en un dels seus deliris, aquesta dona aïllada del món i de si mateixa afirma que una persona pot sentir-se molt trista en entrar en una botiga plena de llibres i no ser capaç de reconèixer ni un. Jo vull que la gent reconegui tots els llibres que pugui, perquè no vull que se sentin tristos, més aviat tot el contrari.
Deu lectures
Varietat, clar, i sobretot qualitat. Les editorials independents del nostre país fa ja temps que van entendre que llegir és molt més que un mer entreteniment, i per aquesta raó són, normalment, el meu far. A elles acudeixo per a trobar aquells llibres que sé calaran profund en la meua memòria, en la meua raó de ser. D’aquí ve que aquest modest i subjectiu llistat se centri en publicacions d’aquests segells, i no uns altres, més obstinats en la venda a l’engròs.
Alejandro Morellón és un autor que a poc a poc va guanyant més i més adeptes, algú l’obra del qual ja és considerada notable per part de la crítica especialitzada fins al punt de formar part del selecte grup dels millors joves narradors en espanyol que anuncia la prestigiosa revista Granta. Això, i els diferents premis collits, fan d’ell un escriptor més que interessant, com queda perfectament palès en la sèrie de relats que apareixen en El peor escenario posible (Fulgencio Pimentel) i que estan tenyits d’un cert surrealisme que resulta altament atraient.
Igual d’atractiu, per la seua importància, és l’assaig de Tillie Olsen Los silencios que publica Las afueras, ja que en ell trobem un cànon literari molt diferent del qual estàvem acostumats. L’autora nord-americana es fixa en aquells altres autors que van ser silenciats, rescatant-los en un cert sentit, recuperant-los perquè ara, nosaltres, puguem admirar el que ella va admirar en el seu moment. Aquest llibre és, no n’hi ha dubte, un present meravellós.
Un altre assaig que resulta exquisit és el que Eduardo Lago dedica a aquesta obra tan temuda com incompresa i admirada, l’Ulisses de James Joyce. En el centenari de la seua publicació, no podia faltar en aquest llistat alguna obra que abordés la vigència i importància d’aquest llibre al qual Lago no ha deixat d’acudir. Així, Todos somos Leopold Bloom (Galàxia Gutenberg) resulta una espècie de guia per a emprendre la magna tasca d’abordar una lectura d’aquest calibre, si bé el millor és saltar al buit i llegir l’Ulisses directament.
Si abans esmentàvem el «rescat» de Tillie Olsen, no podem obviar el treball que La Navaja Suiza està duent a terme per a reivindicar a una autora fonamental en la història de la literatura com és Concha Alós, figura molt lligada a aquestes terres i que no hem sabut valorar com cal. El caballo rojo és una de les seues obres fonamentals i en ella retrata part de la seua infància, quan va haver d’abandonar la ciutat de Castelló a conseqüència de la Guerra Civil. El retrat que comparteix Alós sobre els vençuts d’aquesta terrible i incongruent contesa és, ras i curt, enlluernadora per la manera que té de submergir-nos de ple en aquest ambient, en aquest dolor.
I parlant de dolor... Que la prosa d’Eduardo Ruiz Sosa és una de les més poderoses en l’actualitat dins de les lletres en espanyol és una cosa que pocs podrien qüestionar. Ho ha tornat a demostrar amb El libro de nuestras ausencias (Candaya), una obra colpidora on les absències pesen tant que fan mal, i la violència del qual no deixa al lector il·lès, no pot. Fascinant retrat el que l’autor mexicà realitza sobre aquest món tan veraç, que resulta irreal per la seua cruesa.
Deu millor que cinc
Passet a passet, la incipient editorial Muñeca Infinita va dibuixant el seu full de ruta. La seua penúltima novetat és l’obra de Dorothy Gallaguer De cómo recibí mi herencia, un llibre amb ressons de Vivian Gornick -és gairebé impossible en aquests temps no trobar semblances quan estem davant una obra autobiogràfica i familiar, encara que les diferències són notables- i que aconsegueix transportar al lector a aquest Nova York de les dècades dels 40 i 50 del passat segle en aquest retrat de la infància, i no de qualsevol infància, sinó d’una infància marcada per la immigració dels seus pares, la religió jueva, el comunisme... Divertida, enginyosa i, sobretot, molt humana.
Una altra editorial jove és la gaditana Firmamento, la labor del qual fins avui és més que encomiable. Si no, fixin-se en la publicació d’Aerolitos completos, de Carlos Edmundo de Ory. I és que hi ha autors al nostre país que van aconseguir (i aconsegueixen) estimular el nostre cervell gràcies a la capacitat transformadora de la seua obra. Autors que, malgrat el que pensa algun escriptor supervendes escàs d’imaginació, fan veritable literatura, una literatura que, encara que aquest escriptor supervendes escàs d’imaginació creu, s’entén i es gaudeix perquè s’atreveix a explorar l’inexplorat. Carlos Edmundo de Ory seria un d’ells, clar, com queda reflectit en aquests aforismes que són, ja ho avanço, petites joies literàries. En aquests «aerolitos» un troba estímuls constants, exigències, espontaneïtat...
Per a anar ultimant aquest llistat variat de lectures, destaquem una de les principals obres de la literatura grega del segle XX, com és Tres veranos (Periferica), de Margarita Liberaki, una història que incideix en aquests instants que poden determinar una vida, on els anhels i aspiracions fan mossa en les relacions d’amistat i familiars. No resulta estrany que Albert Camus recomanés la publicació d’aquesta novel·la a França en el seu moment.
I de la literatura grega passem a la narrativa d’una d’aquestes autores que no deixa de fascinar per la seva visió del món, com és Margaret Atwood. Quaderns Crema ha publicat L’assassí cec, novel·la amb la qual la canadenca es va alçar amb el prestigiós premi Booker l’any 2000. En aquest llibre, Atwood deixa clara la seua perícia narrativa en la qual sempre hi ha espai per a inquietar al lector; això sí, d’una forma subtil. Per a molts, és aquesta la seua obra mestra.
I per a finalitzar, una altra novel·la premiada. En aquest cas, amb el National Jewish Book Award. Es tracta de La aldea perdida (Gatopardo), de Max Gross, en la qual es planteja la possibilitat que un petit poble polonès escapés de les atrocitats sofertes durant la Segona Guerra Mundial. Humor jueu és el que un troba aquí i, certament, aquesta absurda història resulta un bon esperó per a gaudir d’unes vacances amb un somriure dibuixat en el rostre -i perdonin la nyoneria-.
Llibres i més llibres, tots els que un pugui i vulgui. Lectures que commouen i ens remouen alguna cosa per dins. La felicitat no exempta d’estimulació i exigència.
