Els llibres, un veritable regal en Nadal

«Hi ha en el fet de llegir una expectativa sense fi», escriu Pascal Quignard en Las sombras errantes (Shangrila). «Llegir és errar. La lectura és errància», afegeix. Certament, ho és. Un lector, un veritable lector, devot, no deixa de buscar, de buscar-se a si mateix, en els llibres, a través dels llibres. I què troba? Més preguntes, més inquietuds que satisfer. Un llibre li porta a un altre llibre, i a un altre, i a un altre més, en un bucle sense fi, intentant sadollar aquest apetit inextingible.

La literatura serveix per a revelar part de l’esplendor que resideix en els somnis, per a incitar l’arribada de la major apoteosi mai imaginada, per a salvar la pròpia vida de l’avorriment de ser nosaltres mateixos tot el temps. 

La capacitat de crear imatges amb la paraula, aquesta ordit que a poc a poc es va teixint a través d’ella, i gràcies a ella, mostrant el més profund i elevat de l’ésser, així com les majors baixeses i ruindats, no coneix cap límit en la pàgina, en la frase adequada i descarnada, polida i enriquida amb l’experiència, enlluernada per la imaginació.

No és estrany, per tant, que davant tantes possibilitats, tants riscos, un es converteixi en un ser errant buscant aconseguir l’infinit, o alguna cosa que se li sembli. Ningú ho aconsegueix, òbviament. Aquí està la gràcia, en saber que mai serem capaços d’arribar a comprendre el món íntegrament, ni a nosaltres mateixos com a éssers humans racionals i emocionals. Som, no n’hi ha dubte, una expectativa sense fi, i és per això que no desistim de la nostra obstinació d’adquirir més coneixement per a, així, fer front a les pors que ens incomoden i inquieten, que pertorben els nostres anhels. 

Hi ha llibres de segells com Quaderns Crema, Pepitas de Calabaza, Alpha Decay o Firmamento

El llibre ha estat, és i serà el major i millor artefacte possible per a tractar d’interpretar i esclarir aquest caos que ens envolta i ens configura, que necessitem i que provoquem amb les nostres decisions. Això és així perquè en ells hi ha fragments que intenten desplaçar-nos, agitar-nos i commocionar-nos per a viure, a través de la lectura, moments plens de gràcia. I si això no és un dels millors regals que puguin existir, no sé què podrà ser-ho.

Llibres per Nadal

Com cada any, i sense voler incitar les compres compulsives pròpies d’aquestes dates tan assenyalades, recomanem una sèrie de llibres —podrien ser molts més dels que apareixen aquí— que, creiem, ens permeten obrir les nostres ments en oferir diferents visions del que som, del que fem, de com ho fem i per què ho fem. 

Totes aquestes lectures, com no podia ser d’una altra manera, són alienes completament a qualsevol moda perquè els segells editorials no formen part d’aquest establishment literari que últimament sembla vendre’ns gat per llebre. Són deu llibres de segells independents, minuciosos, compromesos per editar una literatura que deixa empremta, que taca i marca al lector. Veuran que la majoria són traduccions d’altres idiomes i haig de confessar que és una elecció meditada per a reconèixer l’extraordinària labor dels traductors al nostre país, increïbles autors molts d’ells a l’altura dels seus «originals». Des d’aquí, sempre, els estaré eternament agraït per donar-me l’oportunitat de submergir-me de ple en aquestes altres veus, aquestes altres cultures que enriqueixen la meua visió, la meua experiència, la meua vida.

Comencem.

Despertar la curiositat

Nuccio Ordine és un dels grans intel·lectuals i humanistes del nostre temps, algú capaç de transmetre la importància de l’herència cultural rebuda dels «clàssics», i que contagia amb efusivitat el seu amor per l’enteniment mutu a través de la literatura i el pensament. 

En una època en la qual es menysprea tot allò que no sigui materialista, Ordine insisteix a despertar la nostra curiositat, mitjançant la literatura, per a allunyar-nos d’aquest individualisme exacerbat que a poc a poc ens aïlla més i que genera extremismes perillosos. Almenys això és, grosso modo, el que ens conta en Els homes no són illes (Quaderns Crema), un deliciós assaig traduït al català per Jordi Bayod, on aflora d’una banda una erudició exquisida i, per una altra, un sentiment de compassió extraordinari que combrega amb una qualitat universal que semblem haver perdut de vista: la comprensió. 

Hi ha també una inquietud semblant a la d’Ordine en l’obra de Grafton Tanner Las horas han perdido su reloj (Alpha Decay) —traducció d’Alberto Fuentes—. En aquest assaig és la nostàlgia la gran protagonista, una nostàlgia que sembla impregnar tot el segle XXI i que pot tenir dues cares. Una d’elles, la insistent necessitat de girar la mirada enrere pensant que qualsevol temps passat va ser millor, generant així un cert sotsobre en sentir que no vivim concorde al nostre temps, la qual cosa ens impedeix veure realment on estem i cap a on volem anar. D’altra banda, aquesta nostàlgia ens permet observar i comprendre que en el nostre present alguna cosa ha fallat, donant peu a l’acció, a prendre les regnes de les nostres vides i intentar canviar aquells aspectes que impossibiliten gaudir del nostre aquí i ara.

Hurtado y Ortega, errata naturae, las afueras, Anagrama, Periférica i Jekyll & Jill, imprescindibles

Com veuran, la cosa va d’assajos aquest Nadal, prego que ens disculpin. Michel Onfray és l’autor d’Ars moriendi (Firmamento), que ha traduït del francès Javier Vela. És aquesta una singular obra per la seua concepció o inspiració, ja que Onfray reinterpreta a la seua manera aquests «manuals de la bona mort» (compendis de la tradició cristiana sorgits a principis del segle XV) per a posar en qüestió algunes de les obsessions entorn de la mort que tot ésser humà té o ha tingut en algun moment de la seua vida. Aquí es parla de les grans experiències vitals i és necessari parlar de les grans experiències vitals sense embuts.

Una altra obra assatgística que és pura delícia la signa la polifacètica i meravellosa Maggie Nelson amb el seu llibre Sobre la libertad. Cuatro cantos de restricción y cuidado (Anagrama) —tradueix Damián Alou—, en el qual proposa, com bé destaca l’editorial barcelonina «un replantejament del concepte de llibertat des de l’òptica de les qüestions més apressants del moment, com la pandèmia, el debat entorn del consentiment sexual o el canvi climàtic, la discriminació racial, la droga com a element que pot alliberar-nos o esclavitzar-nos (a vegades al mateix temps) o el paper de l’artista a l’hora de crear de manera «responsable». Acostin-se a aquesta obra, no es penediran.

No és un assaig pròpiament dit, però Nada más (Periférica), de Marguerite Duras, és un meravellós i breu text en el qual l’autora francesa ens brinda la possibilitat de conèixer millor i de manera crua el seu pensament, la seua estètica i la seua personalitat. Vanesa G. Cazorla ha estat l’encarregada de traduir aquest llibre hermètic, fascinant, agònic... Duras com mai abans s’havia llegit.

Passem a la ficció

Obres que considerem de ficció —encara que tota obra és ficció en realitat, perquè tot és ficció en realitat— i que ens han sacsejat una miqueta la consciència hi ha també en aquest llistat. Una d’elles és Arado torcido (Pepitas de Calabaza), d’Itamar Vieira Júnior, una història sobre el desconegut Brasil rural que ha traduït Regina López Muñoz i que commou per aquesta lluita de l’ésser humà i la terra, per les injustícies que es cometen diàriament, per la senzilla raó de no entendre’ns quan hauríem d’entendre’ns. 

És Regina López Muñoz la traductora també de Bastarda (errata naturae), de Dorothy Allison. Una novel·la visceral, crua, implacable, que torna a tenir com a protagonista el medi rural, concretament el sud rural dels Estats Units, i la dura vida que comporta a vegades, més si es té en compte que alguns dels seus habitants són homes toscos, bevedors empedreïts capaços de cometre actes violents. 

L’assaig guanya protagonisme en aquest temps de reconsideració de les nostres accions

I si alguna cosa hem de celebrar aquest 2022 és que el jove segell barceloní Hurtado y Ortega vagi recuperant l’obra de William T. Vollmann, un dels autors més aclaparadors de la lletres nord-americanes. Putas para Gloria —amb traducció de Rafael Heredero de Pedro— és la primera d’elles, una obra descarnada que deixa marca, una marca profunda.

Per a finalitzar, recomanem Sobre mi hija (las afueras), de Kim Hye-Jin i La divina probablidad de los recuerdos extintos, una obra indescriptible de Iury Lech que ha publicat la saragossana Jekyll & Jill, un dels segells més valents i únics del panorama nacional, del qual aconsellem llegir tot, absolutament tot. 

Deu llibres que són, en realitat, la punta de l’iceberg, perquè hi ha veritables meravelles en les llibreries. Llegeixin, no deixin de llegir. Bones lectures.